Aixó deien els nostres gans quan nosaltres érem petits, en plena guerra civil. Temps per l’oblit ja que massa van fer coses que no tocava per apartar aquells que no els convenia. Els que els hi feien nosa per a tirar endavant les seves vides. Sempre n’hi ha hagut, sempre perduraran però, cal barrar-els hi el pas. No és aquest el món que volem.
Temps per l’oblit ja que massa van fer coses que no tocaven. Hem de seguir repetint MAI MÉS, per tal que aquelles situacions no es repeteixin. Considero que la vida segueix éssent una mena de tango, passos endavant, passos enrera, alguna voltereta improvisada per a seguir circulant per aquesta vall de llàgrimes on, massa, no s’hi senten segurs.
Les situacions han variat molt però segueix dempeus la lluita de classes, de manera que, si ens ho propossèssim podríem resoldre.ho i posar hi fi
És cert que no tothom gaudeix d’unes mateixes oportunitats que, urgeix modificar. Hem d’aconseguir que tothom tingui drets i deures consumats començant per una bona educació, gratuita per a poder gaudir d’una bona feina, per la qual s’ha preparat.
Com deien els meus avis la vida és un tango i cal fer tot eel què estigui al nostre abast per gaudir d’una bona educació que prepari els nostres joves per la vida.
No tot son flors i violes en aquest món que plegats hem edificat, els que vam viure una guerra -que no voldríem es repetís mai més-, amb mancances de tot ordre i, les imposicions d’una esglèsia que, sortosament ha fet un petit canvi però que en necessita molts més per a ser lliure.
De ser tot prohibit pecat mortal infern inclós, que ens apropava al confessionari i el capellà organitzava un enrenou que se n’assabenava tothom. Per què? Potser perquè confessaves que el teu amic t’havia fet un petó. Aleshores, era considerat pecat mortal.
Vaig conèixer una capellà de Florència, persona extra que em va obrir els ulls, les orelles, el cor i em vaig convertir en una persona lliure, amb drets i deures que MAI he trencat. Em van ajudar a veure hi clar… Gràcies Ernesto, pels teus consells i advertències.
Sabeu? Era un amic pel qual viatjàvem amb el meu espós Oriol sovint a Frescatti on residia. Tornávem revifats. També venia sovint casa nostra a passar alguns dies.
Un dia de mal record ens van trucar per a dir-nos que havia mort d’una manera inusual. Sé que ens retrobarem i demanarem comptes!
blog de Montserrat Ponsa 