El quefer diari no difereix massa ni del de l’any passat ni de l’enterior. Ens passa que, als que tenim certa edat i malgrat seguim capacitats, no fem el que no considerem addient, no per egoisme sinó perquè d’altres ho tenen entre mans.
Seguim dempeus intentant que els que tenim prop nostre puguin desenvolupar les seves vides sense enrenou, ajudant en allò que estigui al nostre abast i no ser simplement una càrrega. L’experiència ens hi ajuda.
Vida nova en un món tant damnat amb tanta gent amb dificultats, massa sense sostre i sense feina? Costa d’acceptar!
Quan jo era joveneta, tot era diferent i malgrat moltes dificultats, considero érem més feliços que els nens-joves d’avui que, ho volen tot, sense posar hi res de la seva part. No vull dir econòmica sino personal.
Com dèiem abans tothom va a la seva i, massa sovint, no escolten la veu dels més grans.Contenta de ser hi, amoïnada per les malvestats que ens envolten i auguren un futur indecís per a tothom.
Una paraula em te molt preocupada i és la guerra entre civilitzacions que pensàvem no sentiríem nomenar mai més.El món hem de reconèixer que és de tots, ningú en té la sobirania malgrat son molts els que se l’adjudiquen. He tingut la sort de viatjar pels 5 Continents amb la Marxa Mundial per la Pau i la No violència i la germanor amb la qual ens van acollir arreu va ser immillorable.
Considero que tots hauríem d’intentar apropar-nos a aquells que es senten sols -n’hi ha molts- i entaular amistat de vida amb els més grans i allunyats pels motius que siguin. La solitut mata cossos i ments. Posem-hi remei. Sé de què va malgrat et trobis rodejat de gent.
Només ens hi faltava la Covid per acabar-ho d’agreujar. Maleïda por que mata idées i pensars, que frena acompanyaments. Si puc ser útil a algú no dubteu en cercar-me. Ah! I que l’any iniciat sigui benigne i propici pel be de petits i grans arreu del món. Salut!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.