Així nomenàvem, al meu poble, els dies, hores, converses, actituts, àdhuc persones que no complien ni sabien actuar en el seu rol de vida i ho feien: sense pena ni glòria. No éren escoltades ni refrendades per res, per ningú.
Avui, S XXII podríem posar aquest qualificatiu a molts: persones, pobles, polítics, educadors, societats que no fan res per merèixer nobles distincions: ni fan ni deixen fer mentre que la resta, impassibles, no exigim responsabilitats…
És una clara evidència de que el món s’en va en orris -alguns ho tenim clar- però, ens agradaria que fos amb dignitat.
Som moltes les persones que estimem i, ens agrada que ens estimin. No m’avergonyeixo de dir-ho i voldría que tothom s’estimés i ajudés. Viure sense pena ni glòria deu ser d’una tristesa absoluta.
blog de Montserrat Ponsa 