També el fred que pots evitar posant te més roba damunt però No la fosca. M’atordeix. Necesssito llum, claror per a veure alló que m’agrada i discernir els per què, d’alló que No admeto. En aquest cas, la fosca….
Sempre m’ha amoïnat. Quan era petita a l’hostal del meu poble on jo vivia, les il.luminacions éren minses. Per baixar de la plaça del poble a l’hostal, hi havien unes escales llarguíssimes -entremig de les quals hi havia un carreró tenebrós que cada vegada que hi passava pensava podia tenir qualsevol ensurt-. Sortosament, mai m’hi vaig entrebancar. Les baixava per anar de la plaça a casa saltant els esglaons de tres en tres… No entenc com no m’hi vaig trencar el cap.
Avui, 14 de gener, quan miro el rellotge i veig que a les 6 de la tarda tot és fosca, encara m’atordeix. Em tanco davant l’ordinador i m’oblido de la penombra que no m’agrada. Intento evocar coses del meu agrat, records de vida que em venen a la memòria de quan amb els nou fills petits, amb claror o amb fosca jugavem i cantàvem fent corredisses on fos.
Avui els infants no juguen com abans. Amb qualsevol estri que els caigués a les mans feien uns invents que no calien gaires coses especials. Tampoc teníem TV, però inventàvem jocs dins de casa, que avui, sofisticats i enrarits no satisfan a una gran majoria.
blog de Montserrat Ponsa 