Fa poc que ens va deixar. El Jaume va fer de la seva vida, una vida de servei als seus pares que, delicats, van morir abans que ell Home especial, va deixar de banda moltes de les seves inquietuts per estar prop seu mentre el van necessitar. Poc després, va ser ell qui s’en va anar a trobar-los.
Gràcies Jaume per tot el què ens vas ensenyar -sense fer soroll-. La teva presència i les teves normes de vida, ens han ajudat a discernir entre el be i el mal. Entre el què cal i alló què és prescindible.
Em feies pensar molt amb el teu pare, el Marcel, amb el que vam tenir el goig de compartir molts temps. Amic del meu espós Oriol i de la família Montaña però també pels seus orígens de Cal Xicu de Rocafort de Bages on nosaltres, els Ponsa, ens movíem quan res era fàcil,
Temps de postguerra quan tot costava d’organitzar. Quan la vida era senzilla, de servei, no com ara que tothom pensa només amb ell. A Rocafort on es movíen, no hi havia aigua corrent. Teníem d’anar a les fonts a buscar-la. Fonts que no eren-son massa properes. Tampoc hi havia llum, ens hi movíem amb llums de carburo, amb espelmes…Mai vam deixar de fer res per culpa de la fosca.
Si en el món existissin moltes persones com el Jaume, tinc la certesa de que tot seria diferent. Disposat a col-laborar, sense fer soroll ni voler ser mai el primer, va ser model a seguir i emular. Em feia pensar molt amb els seus pares, als que vam tenir la sort de conèixer i fer moltes activitats plegats quan res era fàcil. Quan ser de missa era malvist, quan ajudar amb pocs recursos era molt difícil.
Sempre he estat convençuda de que el Jaume va fer del seu dia a dia, una vida de servei als seus pares quan, delicats, el van necessitar, Mai els va deixar. Els Galobart son tots, dignes d’esment, en aquest sentit. Quina sort tenir-vos prop nostre. El vostre exemple ens ajuda a seguir caminant quan res és fàcil.
blog de Montserrat Ponsa 