Sé que no penso igual que la majoria de persones però a mi, no m’agrada aquesta época de l’any quan enfosqueix tant aviat.
M’agrada la llum, contemplar el cel, els paisatges quan camino, mai son iguals d’un dia per l’altre. A què és degut? La claror del dia, la llum, mai és la mateixa un dia grisós, que un dia clar. Si fa sol o venteja. No diguem si plou o neva, fa anys que no he vist nevar, com ho feia al meu poble quan jo era petita.
Tampoc el fred que, ha millorat amb els pas dels anys. Imagino que el què ho ha solventat son les calefacciosn que tenim uns i altres, que ja no permeten temperatures per sota d’alló que entenem per normal.
Sí m’amoïna la fosca, la que entra per totes les finestres, ara massa aviat i urgeix encendre llums.
De la mateixa manera que ens urgeix la llum, ens urgeix que les temperatures siguin moderades sense passar a la calor produida per excés de calefacció.
Al pa, pa i al vi, vi. cal afegir hi les olors de l’hivern, diferenciades de la resta de l’any, son menys perquè el temps no ho permet. Quan creix un roser, o una menta, o una camamilla aleshores son dignes d’esment.
El pitjor però per a mi és la fosca, la que sempre m’ha amoïnat: des que era petita al meu poble on gairebé no hi havia llum als carrers, fins a les llums que teníem a la majoria de cases, minces, de pocs voltis per no gastar.
La vesprada és massa llarga, pels que no som addictes a la TV. Escriure o llegir, vet aqui els nostres vicis…
blog de Montserrat Ponsa 