En sobren, el que urgeix és com fer les patents públicament en un món de savis on tothom ho sap tot, sempre una mica més que aquell que té prop seu però potser no ho manifesta.
La llarga pandèmia provocada per alguns, que tard o d’hora haurem de deixar palès, ha estemordit a petits i grans -els mitjans, per sort han seguit fent el què els rota- ens ha deixat temps per rumiar coses que, en alguns moments ens havíen passat pel cap però no volíem entendre. Molts per què als que, ara, trobem sentit.
D’entrada tinc clar que, els que pensaven tenir-nos a les seves mans amb totes les nostres vides i esperances, que s’ho treguin del cap. Des d’aquí esl dic: NO les tindran mai totes perquè, sí que poden fer-ne callar moltes però sempre en quedarà alguna, em consta, que els farà pensar i descobrir allò que diuen els nens petits, allò que NO TOCA.
Alguns representants polítics haurien de fer exàmen de consciència -els que en tinguin- i ho descobriran ràpidament, en cas contrari, constarem que hi són ficats al bell mig.
Per què alguns han inoculat la por per atemordir i fer callar les veus que no els agraden? Un món sense inquietuts no podria ser nomenat el món dels ciutadans sinó el món dels vasalls, d’aquells que segueixen les petjades d’algú que els vol fer caminar per on ells volen i en treu rèdit.
Jo demano amb esperança: Seguim caminant a tó amb el nostre pensar que gairebé mai s’equivova? Les nostres petjades han de ser les del bon samarità, seguint el dictat del cor -no s’equivoca mai- prop dels que estimem i d’aquells que ens necessiten i no gosen potser manifestar-ho.
Ei! no em refereixo econòmicament però sí de pensament i manera de fer. Sense fer soroll, prop dels que potser necessiten una ma propera i no la tenen-tenim. Sense vergonya. Apropem-nos i ordenem el nostre fer i viure. Tots ens necessitem! No és el mateix saber-nos que tenir-nos a prop.
Som molts els que hem saltat temps la retlla dels 80 anys llargs, persones estimades que, pel que sigui, fa temps no veiem. Al menys jo, em moro de ganes de trobar gent temps ha desapareguda del meu entorn.
Què fer? Des d’aqui un clam: Trobem-nos per fetejar la vida i recordar belles-velles històries que, ajuden a caminar i potser descobrir per on i com fer.ho. Ah! i deixar clar per on no s’ha de passar…
Aquesta és una vella inquietut que sempre m’ha amoïnat, què faràs, com viuràs la vellesa si t’arriba i en quines condicions t’agradaria viure-la?
Segur que aquest és un tema que a tots ens ha preocupat. Intentem posar-hi remei.
blog de Montserrat Ponsa 