Home singular d’idées clares, que, alguns han aprofitat per a lluir, en el món de la política. Amic de vida, company del meu estimat espós Oriol Muntanya de quan portàvem Catalunya al cor i poc, o millor dit, quan res era possible. Havíem fet moltes batalletes a favor de Catalunya. La que em ve ara a la memòria es nomenava «de colores» quan encara tots, teníem de manifestar-nos en castellà.
Costa però ser polític, espós, pare, i pensar que el teu fer serà igual com, quan ningú depén de tu. És dificil assimilar-ho. Des d’aqui la meva estima per l’amic Jordi Pujol que ho ha sigut de vida, la d’aquells moments dificils quan tot era penat, quan tot era pecat, quan els manaires castigaven sense tenir en compte els seus desafiaments i, sobretot, no cuidaven els seus fers…
Em dol no poder acompanyar-vos avui però, la majoria d’amics tenim certes edats i no circulem amb l’energia que ens era habitual.
Els que no vivim a Barcelona i tenim certes dependències ho tenim complicat. Consti que no em puc queixar però avui no us acompanyaré. Saps Jordi que sempre t’espero per conversar i discutir respecte allò què estimem, la nostra terra, les nostres famílies, els nostres amics.
La fidelitat a uns ideals que avui, és desconeguda. Mana el poderoso caballero don dinero. Els que hem fet les coses perquè les sentim, sense esperar remuneració, som considerats avui incauts, tu rai em sento dir sovint. Tu rai què demano jo? T.ho paguen be? solen demanar te. Quan la meva resposta i dic que faig allò que sento sense cobrar res ningú ho entén. Consti que, tal com està avui la vida, seria bo tenir alguna petita remuneració.
M’agrada exposar els meus pensaments respecte el món que voldría que, segur, no sería ben aceptat. D’aquí la necessitat de que els que manen, tinguin presents els que no tenim veu per tal d’ajudar-nos a seguir caminant sense desdir, peti el què peti. Seguirem!
Em consta que Jordi Pujol era d’aquest pensar. Sovint el problema rau a les llargues famílies -sé el què dic ja que la meva és també llarga-, i no tots pensem igual.
Les enveges fan molt mal. Ningú suporta que algú sigui feliç sense estar dalt d’un pedestal i cobrant més del què necessita perquè s’ho ha guanyat, diuen.
Considero que, els que manen el món haurien de passar per totes le viscisituts que una gran majoria han de suportar i no poden sobreviure. Em dol quan sento una resposta sovintejada: que teballi. No vol ajupir se.
Potser sí que alguns no mereixen el què tenen però, una gran majoria, som poble ras, sense prebendes que, d’altres, es reparteixen.
La major felicitat rau a comprobar que els teus propers son capaços de seguir caminant pel seu compte, malgrat les dificults que ens envolten. No aspirem a ser més que el veí, simplement volem estar prop dels que estimem i ens estimen. Ah! I som molts!
blog de Montserrat Ponsa 