Estic iniciant escriure la història de la meva vida. No sé si m’en sortiré.
Nascuda en plena guerra civil, el 9 de març de 1937 a l’Hostal de El Pont de Vilomara son molts els records que m’atossiguen justament ara, resguardats encara per la pandèmia. Hostal ocupat per la meva família al front de la qual hi havia la iaia Margarida, dona de gran empenta, a la que havien assassinat el seu marit meu avi Esteve home pacífic que menava les terres de l’amo que no cal dir que li va suposar que alguns li ho recriminèssin.
Agraeixo a la iaia el seu bon fer, que em va encomanar. Sempre amatent a les necessitats d’aquells que arribaven; la guardia civil, alguns dels dits maquis habituals que venien a cercar menjar i retornaven als seus refugis a les muntanyes. També hi havia els que venien a fer feines a les fàbriques, gent especialitzada, ja que la majoria d’obreres eren les dones del poble. Els homes, de forma majoritària treballaven al camp, seus trossos de terra on cultivaven lo simple i fàcil quotidià. També la guardia civil venia a fer una cervesa o a esmorzar
La iaia va patir també l’assassinat del seu fill Dionís, capellà de la doctrina cristiana a Cervera. Mai van trobar seves despuelles.
Va protegir els seus altres tres fills amagats al celler enorme que hi havia a l’hostal, o a la cotxeria on hi havia de tot des de les orenentes que anidavent a la part alta, o a l’espai reservat per rentar, ja que el safareix de l’hostal era gran però a l’aire lliure i en tenien un de petit justament protegit a la cotxeria on hi havia també un gran galliner on s’ostetxaven les gallines i el gall que tenia connexió amb l’exterior. Els seus ous eren sublims.
També hi havia una dita comuna, al servei de les necessitats de tothom, per la part baixa de l’hostal. Un ganxo guardava trossos de diari per aixugar-se.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.