M’en sortiré.?
Nascuda en plena guerra civil, el 9 de març de 1937 a l’hostal de El Pont de Vilomara son molts els records que m’atossiguen justament ara, resguardats encara per la pandèmia. Hostal ocupat per la meva família al front de la qual hi havia la iaia Margarida, dona de gran empenta, a la que havien assassinat el seu marit -el meu avi Esteve- home pacífic que menava les terres de l’amo, un senyor de Valladolid que, no cal dir, li va suposar que alguns li ho recriminèssin.
Agraeixo a la iaia el seu bon fer, que em va encomanar. Era una gran cuinera. Sempre amatent a les necessitats d’aquells que arribaven a l’hostal: la guardia civil, alguns dels dits maquis habituals que venien a cercar menjar i retornaven als seus refugis a les muntanyes. També hi havia viatjants que de comerç que venien a oferir els sus productes a les botigues del poble i, a més a més, els tècnics que venien a fer feines a les dues fàbriques de filats. La majoria d’obreres, eren les dones.
Els homes treballaven al camp, als seus trossos de terra on cultivaven lo simple, lo quotidià i també oliveres i vinyes. Les seves dones anaven a portar els hi dinar calent al migdia per tal poguessin fer les seves labors als camps, lluny de les seves llars. Dinaven, feien migdiada i tornaven a casa a entrada de fosc, just per anar a fer potser un dit carajillo als indrets habituals on trobaven els seus amics i potser, àdhuc, jugaven a cartes.
No cal dir que jo era la joguina de tots, una nena deien eixerida, a la que uns i altres em van encomanar l’amor per la vida, en un moment incert quan res era fàcil i tot penjava d’un fil trencadís.
La iaia va patir també l’assassinat del seu fill Dionís, capellà de la doctrina cristiana ubicat a Cervera. Mai van trobar seves despuelles.
Va protegir els seus altres tres fills durant la guerra civil, amagats al celler enorme que hi havia a l’hostal i a la cotxeria on hi havia de tot des de les orenentes que anidaven a la part alta, l’espai reservat per rentar, ja que el safareix de l’hostal era gran però a l’aire lliure i en tenien un de petit justament protegit a la cotxeria. Hi havia també un gran galliner on s’ostetxaven les gallines i el gall que tenia connexió amb l’exterior. Els seus ous eren sublims. Ens els menjàvem calents. desprès de fregar-nos els ulls abans de trencar-los. No crecque perdurin aquells costums…
També hi havia una dita comuna, al servei de les necessitats de tothom, per la part baixa de l’hostal que, de tant en tant, tenien de buidar. Un ganxo guardava trossos de diari per aixugar-se. L’espai tenia una sentor especial ja que hi habitaven també els machos i cavalls. El sostre era ple de nius d’orenetes que arribaven amb el bon temps i, desapareixien quan començava el fred. La iaia ens ho anunciava: les orenetes ja son aqui o, les orenetes ja han marxat. No sé si perduren aquells rituals…
blog de Montserrat Ponsa 