Quan la vida t’acompanya i portes molts anys actiu, aquesta és una pregunta que sovint em faig: què s’ha fet de tot allò que vam estimar, ajudar a posar en marxa, col.laborar…
He tingut una llarga familia, he viscut amb pares germans, oncles. En la meva edat primarenca -temps de guerra civil- en un poblet del Bages amb pares-avis-germans- després vaig trobar la plenitut amb un marit molt estimat que tenia uns pares i una germana que em van ajudar a ser qui soc.
Em van fer conèixer el camí adient per afrontar me a la vida de plenitut amb espós i nou fills, dos dels quals, la vida envejosa, em va robar. Ell, l’Oriol, no ho va acceptar, va morir de pena, d’amor. Jo vaig tenir de fer el cor fort , ressistir i afrontar el futur sense ell. Amor que sempre ha regnat a la nostra llar i no cal dir com l’he enyorat.
Amor que avui costa de trobar a moltes llars, viuen el moment, no pensen amb demà ni recorden l’ahir i el passat. Aquell trets singulars que ens hab acompnayat fruit justament de l’amor que ens professem, avui, potser un pel rifícul, però em vanto de sentirlo.i intento encomanar-lo.
blog de Montserrat Ponsa 