La primavera adelantada que hemos disfrutado durante los días de Carnaval en España llega a su abrupto final. La Agencia Estatal de Meteorología (Aemet) pone en alerta al país por la llegada de un tiempo invernal favorecido por la entrada de aire frío de origen polar y la formación de una Depresión Aislada en Niveles Altos (DANA) que desplomará las temperaturas hasta 10ºC por debajo de las máximas de los días precedentes, además de provocar amplias nevadas y heladas.

El episodio de frío invernal «adverso» ha comenzado en las primeras horas del miércoles por el norte de la Península, explica Rubén Del Campo, portavoz de Aemet, con mayor fuerza en el Cantábrico. También se prevén posibles chubascos acompañados de tormenta, un fenómeno que califica de «poco habitual en febrero» pero «no insólito».

La cota de nieve está descendiendo hasta unos 600-800 metros en el norte, pero con la intensificación de la DANA se espera que las nevadas vayan incrementándose a lo largo del día y afectando a zonas cada vez más bajas. A partir del jueves habrá lluvias y chubascos localmente fuertes y persistentes en Galicia, comunidades Cantábricas, Alto Ebro y Pirineos.

He sigut fora uns dies per un petit encontre familiar. Important fer-ho de tant en tant, sense rellotge sense pressa. Hem gaudit de bon temps i, no teníem altra responsabilitat que passejar per llocs que estimem, gaudir de bones menges que hem preparat nosaltres mateixos i, animada conversa.

Per què tantes persones necessiten fer coses estranyes per a poder enlluernar els demés quan, el primordial rau en aprofitar aquells que tens prop teu i potser, per motius de feina, sovint costa retrobar?

Esforcem nos hi. Val la pena. Hem fet un recorregut per les nostres vivències de quan petits, encara viviem sota el mateix sostre del qual, a mi em van apartar.

Abans, a les famílies que no podien tenir fills se’ls acostumava a cedir un nen de la familia de les cases on en tenien uns quants. Quan tenia set anys em van portar a viure a casa d’uns oncles, lluny de casa, quan la movilitat era dificil. vaig plorar molt. No ho entenia. No m’estimaven?..

Abans, quan feies una afirmació com aquesta -em passava sovint- em deien: no et deixaran entrar al cel….Hauré de quedar me`n fora? M’hi barallaré si cal, però hi entraré, era la meva resposta que segueix vigent.

Tenim un mes de febrer d’excel-lència, es diria gairebé primaveral. Per a mi és el pitjor més de l’any. Els dies son curts però, enguany, tenim un sol que no ens abandona i, podem romandre, gairebé, sense calefacció.

Quaresma? Paraula de significat desconegut per a molts dels nostres joves. Els que som creients-practicants i confiem en el més enllà, sabem que és temps de penitència. Confiem retrobarnos amb tots aquells que ja no hi son i hem estimat. Tinc la ferma esperança de que farem un nou camí plegats.

Qui va crear el món, el firmament, les estrelles i els sers humans no ens pot deixar penjats-obviats a la nostra sort. Ens hi va col-locar per tal que decidissim, sense coaccions, què volíem ser quan fossim grans, que ens dèien quan érem petits.

Que escollissim com viure i comportar-nos en aquest estrany món que ens ha tocat viure on res és clar ni planer. T’ho has de treballar i manegar, Tenim potestat per decidir, de vell antuvi entre el be i el mal i no cal que ens escriguin a cap pissarra les definicions, de tots sabudes.

Saps com has de comportar-te amb els que et necessiten no importa l.hora i l’espai. I tot, sense fer soroll ni remor, per tal de que ho sàpiga tothom que, malauradament, és com actúa una immensa majoria.

Viure senzill costa poc, en aquest estrany món que plegats, no hem sigut capaços de mantenir en marxa.

Reservem el nostre amen -que equival a dir així sigui-, per aquells bons anhels que no ens arriben però voldríem aconseguir. Saben? Podem!

De retorn rera llarga caminada pel poble i entorns, hem anat a passejar amb l’amiga Montserrat i, a l’arribar a l’acera, de davant dr casa he perdut l’equilibri i he caigut. He posat be les mans i he evitat picar de cap. Sí ha rebut un dit, un genoll, un colze, i una gran sotragada l’esquena,

M’ho acabo de rentar i desinfectar. Veurem si demà em costarà llevar.me. No és pot ser vell però, de manera especial no es pot abaixar mai la guardia.

Aceres petites, cotxes que et fan baixar de l’acera pel poc espai que deixen. Aceres que porten incloses les faroles que iluminen els carrers i alguns arbres amb el seu entorn verd.

De quin cap va sortir aquesta idèa que es repeteix a tot elpoble? L’Urbanisme de l’Ametlla del Vallès és un caos 000000

Entorpeixen el pas, no deixen visibilitat suficient per saber per on no has de passar…Instal-lacions urbanas que no se qui les va autoritzar. Sí sé que les vam pagar per bones..

Que els polítics ho tinguin present a les properes eleccions. Han d’haver-hi espais pels cotxes però, de manera especial per les persones. Que no tinguem de veure mermades les nostres llibertats de mobilitat ni la nostra seguretat vital!

Alguns saben com espantar-nos i fer nos creure allò que voldrien: inocular-nos la por. Fem el sord! A la majoria dels que mangonegen aquest mon injust que hem deixat fessin seu, diguem els hi: _NO ho aconseguireu_ Ñosaltres, els ciutadans, volem seguir dempeus per a viure la vida prop dels que estimem i ens estimen: parents i amics.

,Intentem recuperar els nostres quefers diaris, les nostres dèries i anhels.. Els que vam viure la guerra i pots-guerra civil sabem de què va. La por fa més mal que les bombes. Barrem-li el pas. Intentem viure esperançats com ha estat sempre el nostre nord i compartim els nostres temps amb els parents i amics propers.

Urgeix -no costarà gaire- denunciar aquells que han intentat fer-nos mal i convertir.se en amos i senyors de les nostres vides i esperances. Ens volen muts, engabiats. La por la tenen ells i ara ens volen mangonejar, fer-nos còmplices de les seves malvestats. Sabem què volem i, també per on no passarem MAI!

Ens costa més als més grans. El temor és ser una càrrega si emmalaltim. Molts, tenim clar per on no passarem.

Urgeix que, els que han deixat anar el bitxo que ens ocupa, rebin el càstic merescut: ser tancats en llocs especials …i ser presentats a la societat com els botxins del S XXI

Algunos, entre los que me encuentro, tenemos claro que, en nuestro mundo y quehacer diario urge, resolver de forma pacífica, sin violencia no importa el problema, a través de la palabra toda clase de conflictos intentando ayudar a quienes nos necesitan.

Pacifismo supone intentar negociar, a bien, toda clase de conflictos, aquellas discordancias entre las ideas de unos y otros, de no importa el orden. Aunque demasiados no lo entiendan y utilicen la fuerza directamente, incluidos algunos mandatarios que, nunca deben ser ejemplo a emular.

Demasiados notables prefieren intervenir para hacer más vistoso y notorio su pensar, no como nos gusta a otros negociar sin ruido ni confrontación a través de la voz, la palabra, marginada por parte de algunos de los llamados notables, que deberían dar ejemplo, sin torpedear nada ni, a nadie.

La palabra, este don maravilloso que nuestras generaciones tuvimos presente. Tras guerras inciviles entre parientes y vecinos, algunos supimos descubrir que era solo la palabra la que conduciría a pacificar tensiones y aunar pensamientos. Pura realidad.

La palabra, que nunca más debe ser la voz que clama en el desierto. Hoy, S XXI, todos tenemos la posibilidad de conocer lo que ocurre en el orbe, en cualquier lugar del planeta para poder discernir entre lo que queremos-podemos y lo que es preciso obviar.

En nuestro caso la palabra Pacifismo es un conjunto de pensamientos-acciones encaminados a procurar la paz entre las persones, las naciones, una manera de pensar obrar contra guerras y discriminaciones.

Se trata de una manera de ser-vivir-comportarse que se opone a los actos y pensamientos violentos que pueden dañar a los otros, aquellos que no piensan-obran como tu empezando con los más próximos. Todos tenemos amigos ,a pesar de distintos obrares

Ha sido y es imprescindible para la vida aunque, los señores de la guerra, a menudo planean actos-pensares para que los sencillos digamos basta y la paz se vea mermada para el pueblo llano, que somos los mayoritarios. NO lo permitamos!

De ahí esta cuestión que nos preocupa, de manera especial a quienes hemos vivido la vida con todas sus turbulencias, guerras, imposiciones políticas discriminatorias, pobreza, medias verdades que nunca aceptaremos, aunque sea bajo el nombre de pacifismo. Yo les diría aquella frase rutinaria que a todos nos molesta: No te lamentes, REVÉLATE!

M’en sortiré.?

Nascuda en plena guerra civil, el 9 de març de 1937 a l’hostal de El Pont de Vilomara son molts els records que m’atossiguen justament ara, resguardats encara per la pandèmia. Hostal ocupat per la meva família al front de la qual hi havia la iaia Margarida, dona de gran empenta, a la que havien assassinat el seu marit -el meu avi Esteve- home pacífic que menava les terres de l’amo, un senyor de Valladolid  que, no cal dir,  li va suposar que alguns li ho recriminèssin.

Agraeixo a la iaia el seu bon fer, que em va encomanar. Era una gran cuinera. Sempre amatent a les necessitats d’aquells que arribaven a l’hostal: la guardia civil, alguns dels dits maquis habituals que venien a cercar menjar i retornaven als seus refugis a les muntanyes. També hi havia viatjants que de comerç que venien a oferir els sus productes a les botigues del poble i, a més a més, els tècnics que venien a fer feines a les dues fàbriques de filats. La majoria d’obreres, eren les dones.

Els homes treballaven al camp, als seus trossos de terra on cultivaven lo simple, lo quotidià i també oliveres i vinyes. Les seves dones anaven a portar els hi dinar calent al migdia per tal poguessin fer les seves labors als camps, lluny de les seves llars. Dinaven, feien migdiada i tornaven a casa a entrada de fosc, just per anar a fer potser un dit carajillo als indrets habituals on trobaven els seus amics i potser, àdhuc, jugaven a cartes.

No cal dir que jo era la joguina de tots, una nena deien eixerida, a la que uns i altres em van encomanar l’amor per la vida, en un moment incert quan res era fàcil i tot penjava d’un fil trencadís.

La iaia va patir també l’assassinat del seu fill Dionís, capellà de la doctrina cristiana ubicat a Cervera. Mai van trobar seves despuelles.

Va protegir els seus altres tres fills durant la guerra civil, amagats al celler enorme que hi havia a l’hostal i a la cotxeria on hi havia de tot des de les orenentes que anidaven a la part alta, l’espai reservat per rentar, ja que el safareix de l’hostal era gran però a l’aire lliure i en tenien un de petit justament protegit a la cotxeria. Hi havia també un gran galliner on s’ostetxaven les gallines i el gall que tenia connexió amb l’exterior. Els seus ous eren sublims. Ens els menjàvem calents. desprès de fregar-nos els ulls abans de trencar-los. No crecque perdurin aquells costums…

També hi havia una dita comuna, al servei de les necessitats de tothom, per la part baixa de l’hostal que, de tant en tant, tenien de buidar. Un ganxo guardava trossos de diari per aixugar-se. L’espai tenia una sentor especial ja que hi habitaven també els machos i cavalls. El sostre era ple de nius d’orenetes que arribaven amb el bon temps i, desapareixien quan començava el fred. La iaia ens ho anunciava: les orenetes ja son aqui o, les orenetes ja han marxat. No sé si perduren aquells rituals…

El meu record per aquell amic de vida amb qui tantes coses vam compartir. Amb el meu espós Oriol, amb la Ma Jesús la seva muller, trobades a casa seva o a casa nostra, viatges arreu on trobar Cultura, Art, i bona taula on gaudir de bones menges, amb tertulia assegurada.

Fer se gran suposa viure i recordar aquells que ens han acompanyat en la vida quotidiana, amics i parents amb els quals vam compartir gran amistat, conversa. Us heu adonat que sovint tenim amics que son més que família? La família et ve donada, els amics els pots escollir.

Gràcies Josep, gràcies Ma Jesús. La nostra vida a l’Ametlla del Vallès hauria estat diferent sense vosaltres. Han passat els anys, i malauradament molts dels mics més propers m’heu deixat, em sento orfe…

El problema radica en que tinc menys ays dels que tenien la majoria dels meus amics. Us porto però al meu cor!

Estic iniciant escriure la història de la meva vida. No sé si m’en sortiré.

Nascuda en plena guerra civil, el 9 de març de 1937 a l’Hostal de El Pont de Vilomara son molts els records que m’atossiguen justament ara, resguardats encara per la pandèmia. Hostal ocupat per la meva família al front de la qual hi havia la iaia Margarida, dona de gran empenta, a la que havien assassinat el seu marit meu avi Esteve home pacífic que menava les terres de l’amo que no cal dir que li va suposar que alguns li ho recriminèssin.

Agraeixo a la iaia el seu bon fer, que em va encomanar. Sempre amatent a les necessitats d’aquells que arribaven; la guardia civil, alguns dels dits maquis habituals que venien a cercar menjar i retornaven als seus refugis a les muntanyes. També hi havia els que venien a fer feines a les fàbriques, gent especialitzada, ja que la majoria d’obreres eren les dones del poble. Els homes, de forma majoritària treballaven al camp, seus trossos de terra on cultivaven lo simple i fàcil quotidià. També la guardia civil venia a fer una cervesa o a esmorzar

La iaia va patir també l’assassinat del seu fill Dionís, capellà de la doctrina cristiana a Cervera. Mai van trobar seves despuelles.

Va protegir els seus altres tres fills amagats al celler enorme que hi havia a l’hostal, o a la cotxeria on hi havia de tot des de les orenentes que anidavent a la part alta, o a l’espai reservat per rentar, ja que el safareix de l’hostal era gran però a l’aire lliure i en tenien un de petit justament protegit a la cotxeria on hi havia també un gran galliner on s’ostetxaven les gallines i el gall que tenia connexió amb l’exterior. Els seus ous eren sublims.

També hi havia una dita comuna, al servei de les necessitats de tothom, per la part baixa de l’hostal. Un ganxo guardava trossos de diari per aixugar-se.

A mesura que ens fem grans hem de tenir clar les coses que hem d’evitar so pena de sortir ne malparats. Hem d’estar contents -jo ho estic- de seguir dempeus i poder fer gairebé tot allò que m’agrada. Intento evitar posar en risc la meva salut-seguretat, evitant alló que és prescindible

No cal que t’ho comuniqui ningú, cadascú coneix les seves possibilitats així com les mesures per a dur-les a terme. Si no ho fas, és que hi ha quelcom en tu que no funciona i has d’esbrinar els per què…per a poder-los evitar.

Ai que el fred m’atueix. Tant com la fosca. Sovint he pensat que estaria be poder decidir de romandre dormint els mesos que no t`agraden i recuperar novament la vida quan la claror s’allarga i quan el fred fa marxa enrera

Avui, dia de la patrona de les germanes de Puiggraciós Santa Escolàstica, ho hem festejat amb Missa que ha oficiat Monsenyor Salvador Cristau Bisbe de Terrassa. Dia fred, però a l’hora del sol, és agradable-

Com sempre amb molta gent jove que va d’excursió. Difícil endevinar d’on son, però fa goig veure’ls i sentir-los parlar.

Records de vida, gairebé 50 anys -els commemoraran aviat- de l’arribada de les germanes de Sant Pere de les Puelles al nostre Santuari.