Soc incapaç d’imaginar-ho. La família et ve donada, els amics, som nosaltres qui els decidim, de comú acord. Potser t’arriben de vell antuvi sense saber que la relació serà de vida perquè així ho heu decidit, sense dirvos ho, però heu descobert una estima especial i un bon fer amb el que us complementeu.
Saps en tot moment a qui recórrer sigui quin sigui el dubte o la dissort. No calen gaires paraules, us sabeu i, aixó basta per a comptar amb ells no importa dia-hora-situació. No puc imaginar una vida sense aquelles persones que tens pesents, en lo bo i en lo difícil, que ens ajuden només sentint-los prop nostre i nosaltres a ells.
Gràcies a tots, ho he comentat en altres moments però, considero important dir-vos-ho de nou us estimo, sempre us tinc presents malgrat que les distancies juguen a la contra. Hem de conformar-nos amb la veu, per a sentir nos acompanyats. Tots ens necessitem!.
blog de Montserrat Ponsa 