Demà dijous 9 de març serà el meu 86 aniversari. Vaig nèixer l’any 1937 a l’Hostal de El Pont de Vilomara en plena guerra civil.
La iaia Margarida va ajudar a ma mare en el seu part com feia amb les dones que parien al poble on vaig viure fins que tenia 7 anys que em van portar a viure a casa d’uns tiets que no tenien fills a Granollers. Molts per que????
Dono gràcies a la vida que m’ha donat tantes possibilitats: família, amics, coneguts. Viatges a través dels 5 Continents, on descobrir vides i costums, art, música, cuines, paisatges, rius, muntanyes, climes. Va ser Federico Mayor Zaragoza a través de la seva Fundació Cultura de Pau, a la qual pertanyo i represento a Catalunya que m’ho vaig poder permetre. Impensable!
Sobretot gràcies per la salut que gaudeixo per a seguir caminant sense dicultats afegides a les que suposa l’edat. No tothom pot dir el mateix.
Has de saber modificar el dia a dia sense enyorances. Fer allò que pots en tot moment i evitar lo prescindible. Ho recomano! Ajuda a seguir dempeus però reconec que costa destriar. Dol tenir de dir no, massa sovint.
Mai he sigut persona addicte a res, m’agrada tot. El què més enyoro és poder anar al cine i a teatre, ja que, sovint, els horaris son nocturns, sobretot a l’hivern quan ja fosqueja massa avit. He de desplaçar-me amb cotxe per anar a Granollers i, no considero prudent temptar a la sort.
Família i amics m’han ajudat a seguir dempeus quan quelcom m’ha depassat -mort del meu estimat Oriol, dels meus fills Marc i Maria-. A tots gràcies i dir-vos que us estimo, que m’agradaria abraçar-vos a tots però m’he de conformar i, fer-ho, des de la distància.
Malauradament els meus amics eren sempre més grans que jo -8/10 anys-. També ho era el meu estimat espós Oriol i ja no hi son. Dol trobar-te en un món que sovint no sents propi: costums i parlars son avui diferents. Les nostres generacions vam patir guerres i mancances però ens en vam sortir.
Em demano sovint si els hem encaminat prou be o no. Cada generació té seus hàbits i maneres de fer, de viure, àdhuc de conversar. He intentat no ser diferent dels que m’envolten. No sé si ho he aconseguit, sovint m’ho demano.
Tots tenim els nostres vicis: jo escriure-llegir-cuinar-enraonar i, de manera especial trobar-me amb parents i amics. No suporto el fred, enyoro i necessito el sol i la claror. Soc també una enamorada de la lluna, no vaig mai a dormir sense mirar-me-la recordant vells somnis
Enraonar paraula màgica que molts no saben apreciar. Què heu fet demanen sovint els més joves quan arrives d’algun encontre amb amics.
No entenen ni tenen clar que puguem passar tres o quatre hores enraonant amb amigues, un cop per setmana. Potser fem una partida de Rumikup, de Dòmino o de cartes.
Des d’aquí, gràcies amigues! Agraeixo la vostra amistat!
Enraonar ajuda a pensar-discernir com decidir jugades guanyadores, en el bon sentit de la paraula.
Així fem a les nostres vides quotidianes: pensar-rumiar per a saber decidir be, en tot moment.
D’aixó fa ja 86 anys. Tinc clar per on no passaré MAI!
blog de Montserrat Ponsa 