blog de Montserrat Ponsa

Abans, el clima, estava d’acord amb l’estació de l’any en la qual ens trobàvem: fred, calor, vent, tempestes, pluges, neu. Ara, any 2023, vivim un segle estrafolari com tot, mai, sabem què ens espera.

Ha complicat la vida a tothom, de manera especial a molts emprenedors, les botigues han d’estar preparades per a poder satisfer necessitats: sempre, sobre la marxa…

Aquest haurà estat el lema de molts de nosaltres, no és com abans que sabíem que les Estacions de l’any eren quatre: primavera, estiu, tardor, hivern. Tot era diferent degut al clima, pel fred i la calor i, de manera especial per la claror…

Si avui demanem a qualsevol nen si les coneix i, per què es defineixen, estic convençuda de que POCS sabran respondre com cal. Potser parlaran de vacances d’escola, d’anar a la platja o a esquiar -uns pocs, no tothom té capacitat de poder-ho fer-. Valdría la pena de fer una esquesta per  a poder esbrinar.ho. És mera educació, saber què pensen els més joves de tot aixó.

També les menges han modificat les nostres cuines i taules. Recordo que, a la majoria de cases era habitual l’escudella i la carn de l’olla. Potser una amanida d’enciam i tomàquet ho acompanyava.

Només el diumenge variava el Menú: arrós a la cassóla, macarrons, conill o pollastre rostit. Alguna peça de caça, sobretot en els pobles d’on jo provenia tenint en compte que el meu pare era caçador. Sempre segons l’estació de l’any en la qual ens trobàvem.

Ara, vivim un segle estrafolari amb tot i, per tot. Si el clima ens destirota als grans, pitjor ha de ser pels petits…

Si ho poguèssim esbrinar, ens espantaría saber de la gran quantitat de famílies que, no saben com manegar s-ho, i deixen els seus fills sols a casa a mercé del què els arriba i, no tot és bo…Menjar precuinat, no importa què i TV a dojo, sense control.

La TV NO  és una eina que pugui estar a mercé dels petits si els pares no son a casa. Hauría de romandre tancada fins que ells arribessin. No és estrany que passin coses inusuals, en lloc normals, si tenim en compte allò que veuen.

Una gran majoria les accepta com a fets fiables per a tothom.

Jo Tinc clar que, mentre els pares no son a casa, la TV ha de romandre tancada.

Saben? Sé que soc inusual també jo. Si fan quelcom que m’interessa perque algú m´ho fa saber, necessito que me la posin en marxa. No em fa vergonya dir-ho….

Prefereixo escriure, llegir, caminar, compartir amb amics tertúlies i jocs.

Sempre aprens quelcom que desconeixies…

Además de las alertas que daba el médico valenciano Pedro Cavadas ahora, un informe del departamento de Energía de EEUU saca a la luz nuevos datos sobre el origen de la pandemia

El cirujano español Pedro Cavadas, considerado como uno de los mejores médicos del mundo según la lista Forbes, avisó en enero de 2020 de todo o que estaba sucediendo en Wuhan y sus graves consecuencias para la humanidad. En ese momento alertaba de que se trataba de «un virus que se contagia fácilmente y que es muy agresivo» o que la pandemia iba a generar una catástrofe que «diezmara la población mundial» . Tras sus primeras declaraciones, Cavadas fue calificado de «alarmista» o de «propagador de bulos» frente a las hipótesis menos advertivas de las autoridades sanitarias españolas.

Sin embargo, en el pasado mes de febrero el Departamento de Energía de los Estados Unidos emitió un informe en el que se afirma que hay una alta probabilidad de que el origen del coronavirus fuese propagado desde una fuga de un laboratorio en Wuhan. En estos datos se muestra la posibilidad de que la posible fuga del virus se desarrollase en el contexto de un programa de armas biológicas realizado por China y que el virus comenzó a circular, como tarde, en noviembre de 2019 en Wuhan.

El FBI también cree que el origen del covid está en un laboratorio

Con respecto al informe emitido por parte del Departamento de Energía de los Estados Unidos, China aseguró que se trataba más de un documento que tenía fines políticos en vez de científico.

Este martes, el director del FBI, Christopher Wray, mantiene la postura del informe asegurando que la agencia de inteligencia estadounidense considera que la pandemia del coronavirus fue «muy probablemente» originada por un incidente en un laboratorio de la ciudad china.

A pesar de estas alertas por parte de estos organismos y de Cavadas, representantes de la Organización Mundial de la Salud rechazaban que el coronavirus fuese a expandirse en el resto del mundo. El médico español aseguraba ya en los primeros momentos de contagio del virus que «cuando se construye un hospital con 800 retroexcavadoras de 100 toneladas y se construye un ‘megahospital’ en tres semanas es que no va en broma». Pedro Cavadas consideraba que «no hace falta ser muy listo como para pensar que son diez o cien veces más» los datos notificados por el Gobierno chino, que en aquel entonces afirmaba que el virus había producido 170 muertes y 7.711 contagios en el país.

Días después de las construcciones de hospitales en Wuhan para atender a los primeros infectados por el covid, Cavadas creía que «debían tener un buen motivo» y que no parecía «una broma para vender mascarillas». Tras esto, la OMS decreta emergencia mundial por una pandemia que ha dejado hasta la fecha más de 119 mil muertes en nuestro país y 13,7 millones de contagios solo en España, según los datos del Ministerio de Sanidad.

Calor, fred, vent… Abans estava d’acord el clima segons l’estació de l’any en la qual ens trobàvem. Ara, vivim un segle estrafolari com tot! Mai, sabem què ens espera,

Ha complicat la vida a molts emprenedors, les botigues han d’estar preparades per a poder satisfer necessitats, sempre, sobre la marxa… Aquest haurà estat el lema de molts de nosaltres, no és com abans que les Estacions de l’any sabíem que eren quatre: primavera, estiu, tardor, hivern. Venien marcades per les temperatures i la claror.

Estic convençuda que si ho demanem a qualsevol nen, ni les coneix ni per què es defineixen, pocs sabran respondre com cal. Potser parlaran de vacances d’escola, d’anar a la platja o a esquiar -uns pocs, no tothom té capacitat de poder-ho fer. Valdría la pena de fer una esquesta per esbrinar.ho. Ês mera educació, saber què pensen els més joves de tot aixó.

També les menges han modificat les nostres cuines. Recordo que, a la majoria de cases era habitual l’escudella i la carn de l’olla. Potser una amanida d’enciam i tomàquet ho acompanyava. Només el diumenge variava el Menú: potser arrós a la cassóla o macarrons i pollastre.

Si avui fèssim una enquesta ens esparvereríem: una immensa majoria de famílies no saben com manegar s-ho i deixen els seus fills a mercé del què els arriba i, no tot és bo…Si el clima ens destirota als grans, pitjor ha de ser per ells…La cuina juga gran paper a la vida de les famílies. Han de cuinar per senzill que sigui.

Ningú pot explicar que la seva és una vida regalada a no ser que sigui un il-lús. Per a mi, tenir un sostre i que puguis fer bullir l’olla per alimentar fills m’ha estat suficient per a seguir caminant. Ah! I tenir un marit extra com el meu que, em va ensenyar tot el que sé, juntament amb els seus pares que sentía meus,

El principal ingredient per ser feliç és tenir bon sediment. Quin? estimar i estimar. No deixis que ningú prop teu ho passi malament i no li donis la ma. No dubtis en oferir li potser l’escalfor humana que li falta i, la teva amistat el pot ajudar a seguir dempeus. Hem de perdre la vergonya i estar prop seu.

I si els altres s’allunyen i no et saben? Insisteix. La vida és per ser compartida amb els que t’envolten, alguns et necessiten i tu a ells. Només plegats, podem fer meravelles, descobrir nous horitzons. Em consta. És un valor afegit pera tots,

Potser son d’altres contrades o països però tots tenim un nord a defensar: vida, amor, esperança i, perseverància!.

Sempre penso que ja ho he vist tot però, m’equivoco. Si restes amatent al teu voltant descobreixes coses que mai hauries imaginat. Que falti respecte pels grans, que si vas per una acera i no siguis tu, persona gran la que tingui de deixar passar uns joves que, discuteixen i ni tant sols et veuen.

Cada vegada que he de comprar me roba, sort que tinc uns amics proveedors a La Garriga que em deixen emportar la roba a casa per tal pugui probar me la per saber per quina em decideixo. Des d’aqui, gràcies. Amables, ben proveïts espai cèntric,Val la pena la seva amistat i escoltar els seus consells. Saben què fan i, ho fan be.

Fa una bonança impròpia del mes de març. Avui es diria dia d’estiu, tot fa nosa. Compte però! Han anunciat un canvi radical de temps.

Costa ser gran perquè massa et tracten com si no sabéssis què fas. Hi som, sabem què i per què ho fem.Tot arribarà a no tardar però, de moment, hi som sans i estalvis,

Nacido en Ecuador el 6 de julio de 1919 falleció el 10 de marzo 1999 en Baltimore-Maryland. Tenia 79 años. La muerte envidiosa se lo llevó mientras viajaba para la inauguración de una Exposición en aquella ciudad.

Era uno de los grandes representantes del indigenismo americano, pintor, escultor, muralista. Seguro que no estaría de acuerdo, como en tantas cosas y ocasiones, de que su vida terminase precisamente allá.

Fue difícil recuperar su cuerpo, en tanto que personaje notable. Era amigo, de muchos años, de vida. Compartimos muchos tiempos y esperanzas, en Ecuador, en Catalunya, en Cuba junto a Fidel, en Paris junto a Danielle Mitterrand, Vivimos momentos inolvidables

En su casa y en la nuestra, junto a nuestras familias, se trabó una profunda amistad/amor que solo la muerte pudo acabar. Les lloré mucho a todos. Fueron amigos de vida, de quienes aprendí lo poco que sé, de manera especial de lo mucho que supone disfrutar de tanta cultura-dignidad-amor,

Gracias Oswaldo. Siempre en mi pensar y en mi corazón. La habréis armado gorda donde os encontréis…¡Besos mil para todos!

Demà dijous 9 de març serà el meu 86 aniversari. Vaig nèixer l’any 1937 a l’Hostal de El Pont de Vilomara en plena guerra civil.

La iaia Margarida va ajudar a ma mare en el seu part com feia amb les dones que parien al poble on vaig viure fins que tenia 7 anys que em van portar a viure a casa d’uns tiets que no tenien fills a Granollers. Molts per que????

Dono gràcies a la vida que m’ha donat tantes possibilitats: família, amics, coneguts. Viatges a través dels 5 Continents, on descobrir vides i costums, art, música, cuines, paisatges, rius, muntanyes, climes. Va ser Federico Mayor Zaragoza a través de la seva Fundació Cultura de Pau, a la qual pertanyo i represento a Catalunya que m’ho vaig poder permetre. Impensable!

Sobretot gràcies per la salut que gaudeixo per a seguir caminant sense dicultats afegides a les que suposa l’edat. No tothom pot dir el mateix.

Has de saber modificar el dia a dia sense enyorances. Fer allò que pots en tot moment i evitar lo prescindible. Ho recomano! Ajuda a seguir dempeus però reconec que costa destriar. Dol tenir de dir no, massa sovint.

Mai he sigut persona addicte a res, m’agrada tot. El què més enyoro és poder anar al cine i a teatre, ja que, sovint, els horaris son nocturns, sobretot a l’hivern quan ja fosqueja massa avit. He de desplaçar-me amb cotxe per anar a Granollers i, no considero prudent temptar a la sort.

Família i amics m’han ajudat a seguir dempeus quan quelcom m’ha depassat -mort del meu estimat Oriol, dels meus fills Marc i Maria-. A tots gràcies i dir-vos que us estimo, que m’agradaria abraçar-vos a tots però m’he de conformar i, fer-ho, des de la distància.

Malauradament els meus amics eren sempre més grans que jo -8/10 anys-. També ho era el meu estimat espós Oriol i ja no hi son. Dol trobar-te en un món que sovint no sents propi: costums i parlars son avui diferents. Les nostres generacions vam patir guerres i mancances però ens en vam sortir.

Em demano sovint si els hem encaminat prou be o no. Cada generació té seus hàbits i maneres de fer, de viure, àdhuc de conversar. He intentat no ser diferent dels que m’envolten. No sé si ho he aconseguit, sovint m’ho demano.

Tots tenim els nostres vicis: jo escriure-llegir-cuinar-enraonar i, de manera especial trobar-me amb parents i amics. No suporto el fred, enyoro i necessito el sol i la claror. Soc també una enamorada de la lluna, no vaig mai a dormir sense mirar-me-la recordant vells somnis

Enraonar paraula màgica que molts no saben apreciar. Què heu fet demanen sovint els més joves quan arrives d’algun encontre amb amics.

No entenen ni tenen clar que puguem passar tres o quatre hores enraonant amb amigues, un cop per setmana. Potser fem una partida de Rumikup, de Dòmino o de cartes.

Des d’aquí, gràcies amigues! Agraeixo la vostra amistat!

Enraonar ajuda a pensar-discernir com decidir jugades guanyadores, en el bon sentit de la paraula.

Així fem a les nostres vides quotidianes: pensar-rumiar per a saber decidir be, en tot moment.

D’aixó fa ja 86 anys. Tinc clar per on no passaré MAI!

Soc fruit d’una generació especial, de plena guerra civil, quan res era fàcil. Vaig nèixer del 9 de març de 1937 a l’Hostal de El Pont de Vilomara que menava la iaia Margarida. Dijous serà doncs el meu 86 aniversari, Contenta de poder veure com creixen els petits, i, sobretot, com s’espavilen els grans.

Marxa Mundial per la Pau i la no violència que va començar a Wellington Nova Zelanda i va acabar a Punta de Vacas, Argentina. organitzada per Un mundo sin guerras. Imatge d’aquella aventura amb un grup de xamans en el Alto

Vam recórrer 97 països dels Jo, representant a Federico Mayor Zaragoza i a la seva Fundació Cultura de Pau a la qual pertanyo. Encara em costa imaginar la sort que vaig tenir de poder ser una dels 20 persones del grup que vam fer tot el recorregut.

Ara, març de 2023, em costa suportar la reclosió exagerada a la que ens veiem castigats els més grans: han intentat per diferents mitjans inocular-nos la por, el pitjor enemic possible. Costarà recuperar la normalitat. Ens volen cecs i muts! Però jo els dic:

Seguirem actiurs exigint la normalitat: NO TENIM POR!

Només ens fa por la gent dolenta la que voldría ser amo de vides i bens per dirigir el món. Els asseguro que NO ho permetre.m. Volem romandre prop dels que estimem i ens estimen i guanyarem les nostres esperances de viure amb pau i alegria la nostra vida, malgrat els encanteris establerts.

A Santa Eulàlia de Ronçana, on vivía el Jaume amb la seva família, ens hi hem trobat parents i amics per recordar lo un any després de la seva mort.

Home extraordinari, estic segura que avui, està una mica enfadat. No ho hauria volgut,

Ha començat amb una missa a l’esglèsia de poble, oficiada per un bisbe i sis capellans i, ha acabat al Teatre amb una sèrie d’intervencions de persones que l’han festejat amb poemes i pensaments, música i records compartits. No hi ha faltat ningú, àdhuc han participat nens.

Feia temps no assistia a cap acte que pogués emular-lo. M’hi he sentit totalment identificada. Gràcies amics per a deixar-nos hi ser!

Hi ha persones que si no haguessin existit, les hauríem tingut d’inventar, so pena de patir greus mancances. La vida del Jaume va ser, sempre, d’entrega als altres. Mai va pensar amb ell, pura imatge dels seus pares Marcel

Com dirien a Castella: de casta le viene al galgo. Vaig conèixer be els seus pares i, no podien sortir d’altra forma, Sempre prop i a favor dels que els necessiten.

Agraeixo la vostra amistat que ve doncs de lluny, de quan tot era prohibit i innaccessible

Sobretot quan has tingut una vida plena i, de sobte, tot es tanca.

Deixes de formar part de tantes coses per les que has lluitat que, costa d’entendre. Quan ho revises, descobreixes que has deixat de ser útil i… molts per què, massa, et passen pel cap.

Solucions? Dificils de dur a terme…

Costa ser vell, no pel que fa a tu sinó perquè tot es modifica. Consti que sé el que no he de fer i, ho deixo. Massa gent estimada se n’ha anat a l’infinit -llei de vida- però d’altres han desaparegut, no saps el motiu.

Llarga família, molts amics, molta experiència de vida de tota mena i, quan penses que encara podries ajudar, no veus ningú. Els vells no tenim futur…

Malaurada experiència!

Tothom ho sap TOT i, ningú necessita comentar ho. Menys encara amb els vells… Temps al temps. Alguns no ho veurem però vindràn dies que el món modificarà estructures per els més grans.

No només les Residències han de tenir la preferència. No tothom té capacitat econòmica per pagar-les.