blog de Montserrat Ponsa

Ens estant inoculant la por per totes bandes. Urgeix tenir clar què hem de fer, com i què hem d’obviar. Les veus crítiques sovint son part interessada que pretenen fer-nos creure en la maldat de segons qui i la necessitat de treure’ns de sobre segons què que els molesta i no els dona rèdits.

Res pitjor que la por, capaç de ser inoculada als més dèbils o, a aquells que temen, sense comprobar d’on ha sortit que,coses dolentes li arribaran si no fa cas d’alló que alguns pretenen fer-nos creure. Maleïts siguin!

De petita vaig passar molta por.. A entrada de fosc no gosava anar sola per l’hostal -casa meva- ni anar a dormir si no hi anàvem les tres germanes. Dormia tapada cap inclós. Les suades que em produien feien que, en més d’una ocasió, tingues de canviar me el pijama.

Els vespres, no gosava anar sola pel carrer. Sentia sorolls arreu. Ja casada -20 anys- si el meu estimat Oriol tenia una reunió deprés de sopar, jo romania al menjador esperant que tornés. La casa era gran i no em veia amb cor de moure’m.

Sortosament l’arribada dels fills ho va modificar tot, No em quedava altra remei que moure’m per estar prop seu quan els sentia que es movien o, em cridaven.

Com diu el refrany: ¡Dios aprieta pero, no ahoga! Un bon dia vaig descobrir que tenia responsabilitats que no podia obviar i la por va desaparèixer.

La por d’ara, és més destructiva. No sabem qui n’és responsable però ho intuïm. Maleïts siguin…

Que l’infern els sigui lleu!

Ni els diners ni la força haurien de dominar pobles i ciutats del món. Únicament la paraula pot ser l’eix vertebradosr d’un nou caminar arreu, M’agrada enraonar justament amb aquells que tenen el seu pensar decidit, d’igual manera que jo tinc el meu.

L’avinantesa de parlar sense embuts -com deien les iaies anys enrera,- pot ajudar a refer el dit mon dels ciutadans que tant ens preocupa. Sabem que només la paraula pot obrir camins per on trenscorrer la vida, que ens toca viure.

Vespre ansiat de pluja, que produirà saor als notres camps i conreus, en estat terminal per manca d’aigua. Sortir al jardi ara a prop de mitjanit, sentim com plou, ensumem l’olor de l’aigua que ens permetrà dormir feliços tot recordant aquesta data: la que haurà saonat la terra eixuta que fa pena.

Amic de vida de quan res era fàcil, quan tot era notori i engrescador rera aquella guerra tant incivil, quan sobreviure era difícil.

Jo venia del meu poble El Pont de Vilomara. Els meus pares-àvia m’havien portat a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenien fills. Jo tenia només set anys. Encara no ho he assimilat-perdonat. Per què? Molts per què em roden pel cap. Me’ls reservo!

Escola germanes Carmelites, carrer Guayaquil. No em van deixar fer batxillerat a l’Institut. Perquè? Hi havia nois

A Granollers vaig fer amics/amigues ràpidament, sempre més grans que jo. M’avorrien els de la meva edat fossin nois fossin noies. Bona amistat amb l’Eduard, aquell jove a qui pretenien totes les noies.de la ciutat. Llargues converses.

La vida no tenia res a veure amb l’actual. Poc més a fer que enraonar, anar al Casino a ballar els diumenges i a Cala Sila.

Amb els anys, la vida ens ha separat però ens savíem, ens comunicàvem sovint La majoria d’amics ja no hi son però, els records, segueixen vigents. Els guardo al cor a per vida, de manera especial.

Recordem a tots aquells amb els que vam viure de manera intensa, quan res era permès…Érem avançats en el temps, senyalats per tenir idées innovadores. L’Eduard era d’aquells.

El meu condol a la família, de manera especial als seus fills la Neus i Miquel i Jordi.Us porto al cor.

Divendres, 28 d’abril,  a les 11.00 hores al Teatre Monumental de Mataró

Celebració del Dia de les Esquadres de la Regió Policial Metropolitana Nord

Els Mossos d’Esquadra de la Regió Policial Metropolitana Nord (RPMN) celebraran el divendres, 28 d’abril de 2023, l’acte commemoratiu del Dia de les Esquadres amb l’assistència de l’Alcalde de Mataró i el Cap i la Sotscap de la Regió Policial  Metropolitana Nord, el Comissari Sergi Pla i la Comissaria Montse Estruch, entre altres autoritats i comandaments del cos de Mossos d’Esquadra.

En el decurs de la commemoració es lliuraran condecoracions i felicitacions a membres del cos, policies locals, personal del servei d’administració, institucions i ciutadans.

Els mitjans de comunicació que vulguin assistir-hi estan convidats. Es prega confirmació d’assistència al telèfon 93 860 85 07 o per correu electrònic a l’adreça com.mossosrpmn@gencat.cat.

Podran contactar amb membres de l’Àrea de Comunicació a la porta del recinte per tal de facilitar-los l’accés.

Què passa avui Segle XXI en un mon on tothom es considera en possessió de la veritat? Roïnesa absoluta!

ENRAONAR vet aquí una paraula insòlita per a molts, Discernir entre el què cal en cada moment no està a l’abast de tothom.

Massa fan passar bou per bèstia grossa, dèiem abans, quan volien adjudicar-nos allò que no era, que no corresponia en aquell moment.. Sería interessant fer enquestes respecte aquelles mentides dites pietoses, que molts consideren que no fan mal. Ens esborronaríem!

Des que el món és món només la paraula té sentit. Massa vegades donant tocs exagerats a favor de coses inimaginables. Hem de saber actuar per tal de que no sigui traïda a favor de determinades persones i situacions. Si arriba, exigir siguin revisades per entesos.

S’ha perdut l’art d’enraonar! La paraula és la nostra millor arma per a sobrevivure en un món deshumanitzat on manen només el diner i el poder. Per poder manar, cal tenir poder econòmic sense el qual el fracàs arriba sense poder-lo exercir. Al menys aixi ho diuen aquells que dominen el món justament els que obvien la paraula, l’eina més important del diversificat trencaclosques.

Els que defensem la paraula per a posar en marxa qualsevol projecte, som considerats retrògades, no som ningú per opinar segons alguns. El món ho té malparat ja que mana únicament el poder del diner i, la voluntat dels que el dominen.

Urgeix doncs recuperar-la PARAULA amb tot el què suposa. Enraonem, posem-nos d’acord en tot allò que volem fer a partir dels nostres coneixements i posem-los en mans dels que considerem podem dur les relles de les nostres ciutats i països. Siguem solidaris amb els menys afavorits malgrat que, sovint, no solen definir se`n.

Passejant per la nostra ciutat aquests dies a l’entorn de Sant Jordi, m’ha sobtat veure taules de persones fent un vermut o una cervesa, amb el telèfon a l’orella parlant amb qui sap qui, obviant aquells que tenien asseguts prop seu. On s’és vist!

Haurím de recomanar a tothom de deixar el telefonino a casa o a la bossa que tots solem portar. Sempre he defensat que hi ha un temps per cada cosa. Quan surts al carrer, has de festejar-ho prop dels que t’acompnayen o, justament heu coincidit i heu seguit caminant plegats tot el matí.

Amaga l’aparell, si algú et necessita seguirà trucant te fins que responguis. Trobar amics que temps ha no has vist és per a mi una vertadera sort. Els que tenim determinades edats són víctimes d’obligacions: no vagis on hi ha molt sarau, no t’apropis a desconeguts, fes l’orni si algú que no coneixes s’adreça a tu….

He fet molts pecats en aquesta vida però he tingut la joia de conèixer gent extra del món, alts i baixos, rics i pobres, vells i joves. Un riquesa que no es compra amb diners. Quina sort he tingut i segueixo mantenint.

No fer cas dels que t’acompanyen o s’apropen a tu, abans en dèiem: de tenir mala educació. Sap algú què amaga aquesta paraula? Rumiem! Jo en dic por que descobreixin com ets…. Les apariències sovint traeixen-enganyen!

Records de vida que portem al cor. Des que van arribar les primeres germanes de la Comunitat vam tenir estreta relació. A casa nostra, tot radicava a l’entorn del Santuari de Puiggraciós: germanes entranyables que es delien per compartir temps amb nosaltres els laics i els nostres fills.

Fills que s’hi sentien com a casa, tot es muntava a partir d’aquelles monges que formaven part de les nostres famílies, que gaudien de la companyia dels que hi acudíem amb freqüència amb fills, petits. Anem a Puiggraciós? Era pregunta freqüent!

El pas dels anys ha modificat massa situacions entranyables. Què hem fet malament? Com reconduir maneres i costums que ens agradaria recuperar? Els temps han canviat, estic convençuda que tots hi hem perdut. Hauríem de recuperar aquells moments entranyables.

No es tracta només d’anar a Missa. La convivència sovintejada ens va ajudar, a molts, a distingir entre el be i el mal, a partir de la fe sense embalums, de tu a tu, de manera especial en aquells moments quan tot era pecat i ens ho volien fer creure. Aquelles germanes van ser una llum!

Organitzat per Primàries Granollers avui dimecres 19 d’abril a la tarda, hem participat en un interessant acte a Granollers, a l’antiga Biblioteca, la Sala Tarafa. Trobada d’amics de vida, persones que opinen, saben què volen, però escolten.

Les addiccions no hn estat mai la meva prioritat. Si puc ajudar, ho faig amb molt plaer. Els que hem viscut els processos de canvi, políticament parlant, tenim clar per on no hem de caminar. Sabem per on no passarem MAI i que només plegats, uns i altres podem fer bona feina,

OPINAR, vet aquí la paraula màgica per aconseguir un millor món i maneres de viure en aquest planeta terra que, si el deixem a segons quines mans -malauradament alguns ja ho han fet- se n’anirà en orris en pocs anys. No m’agradaria veure-ho.

Viure en societat és quelcom que es feia anys enrera, quan jo era petita i vivia en un poblet del Bages. Tothom s’ajudava, les portes romanien obertes de tots per a tots dia i nit. La guerra civil va acabar amb aquell tarannà. Maleïdes enveges!

M’agradaria recuperar aquell bon fer, sobretot els que vivim en pobles o ciutats petites on tots sabem de tots. Podem aconseguir-ho si ens ho proposem. Tinc la sort de tenir bons amics amb els que ho fem, ens sabem!