Amb nou fills, anar a beneïr la palma era una data senyalada. Estrenaven roba i sabates d’estiu, i portaven palmes i palmons adornats amb un llaç i penjades hi duien garlandes. Sempre al Santuari de Puiggraciós.
A l’acabar la cerimònia de la benedicció jugaven amb els sus amics, i es menjaven garlandes. La feina era tornar a casa, no volien deixar-los.
La vida dona tombs, tants, que enyoro la feilictat d’aquells anys amb ells, amb l’Oriol meu espós, amb els avis i l’Eulàlia Montanya i amb els meus oncles Perarnau als que anàvem a visitar abans de dinar i fèiem fotos amb tots plegats.
Fotos, garlandes, rosaris de sucre, amics, germanes de Puiggraciós era un tot que omplia a vessr els nostres cors a l’empar de la Verge de Puigración que ens contemplava contenta al descobrir la nostra felicitat.
Què s’ha fet d’aquella diada que els més grans recordem encara amb molta alegria? Avui, passats els anys és una data més del calendari de molts, sense pena ni glòria. Jo segueizo anant amb el llorer a Puiggraciós però sola.
De qui és la culpa de que massa hagin deixat de banda creences i costums?
És la vida que ho ha modificat o som nosaltres que no hem sabut mantenir ho en ferm?
blog de Montserrat Ponsa 