Aquest ha estat sempre el meu lema, el meu dia a dia, des que tinc ús de raó i, d’això fa ja molts anys.
Records de vida ens han acompanyat durant la reclusió per la maleïda pandèmia que ens ha ajudat a fer examen de les nostres consciències. Hem viscut de tot! Coses bones, d’altres millorables.
La meva, moguda des dels 8 anys quan la iaia va decidir que tenia d’anar a viure a Granollers a casa d’uns tiets que no tenien fills. Ningú de casa, em refereixo als meus pares va dir ni mu…
Vaig doncs iniciar una nova vida a la capital vallesana Granollers que, no era com ara però sí moguda. Van decidir portar.me a escola a les monges carmelites per a fer Comerç. Jo sospirava per anar a l’Institut a fer Batxillerat i poder seguir després a la Universitat.
No! Va ser l resposta. Allà hi ha nois! No sé pas què s’imaginaven alguns dels nostres grans…Potser era el seu pensar errat que confonia educació i vida moguda?
Escola Vedruna, Escola de Música amb Sr Josep Mª Ruera, Sr. Aureli Font. Profesora de frances-anglés vivia a La Roca, venia a casa els oncles. Bàsquet al camp de futbol amb Joan Grau i Oriol Montanya.
M’ha costat poder decidir. La meva vida de debò va començar quan vaig trobar el que seria meu amant espòs Oriol i la seva família. Sempre he considerat que va ser la meva, la de veritat. D’ells vaig aprendre a ser persona de be, a actuar en tot moment com cal.
Passats els anys segueixo No suportant el fanfarroneig dominant, les falses aparences de domini, de diners, de voler ser qui no ets.
Jo Soc qui soc, no m’avergonyeixo de res del què he fet. He seguit sempre el dictat del cor que Mai m’ha traït, mai m’ha enganyat. Dic el què penso en tot moment.
Soc rara? M’ho diuen sovint. Costa descobrir com has d’actuar en moltes ocasions, en d’aquest món que, plegats hem construït i, si hi ha coses que no les hem fet prou be, és de savis rectificar, no m’avergonyeix fer ho ni dir-ho. Tots hi guanyem
Iniciem la Setmana Santa que també passa desapercebuda en tant que el sentit que molts li donen: de vacances. Els que poden van a esquiar o a fer aquell viatge d’una setmana que, ben organitzat dona per molt. Així ho fèiem amb el meu estimat Oriol al que segueixo enyorant malgrat fa anys que va morir.
D’altres, rememorem la Passió i Resurrecció de Crist, seguint les nostres creences de vida. Conviccions que, no hem sabut inculcar als nostres propers.
Sovint considero que tampoc l’Església , en general, n’ha donat el testimoni pertinent.
blog de Montserrat Ponsa 