La meva infantesa al meu poble, em porta records en aquestes dates. Anàvem a cantar caramelles pels carrers i places de El Pont de Vilomara. Caramelles que, la majoria de nens i nenes havíem preparat amb molta dedicació setmanes abans.de la ma d’entesos. com el Manel Campás o la Carme de telèfons.
Era la culminació de la bona feina feta. Cantàvem i tot seguit, passàven una barretina on ens deixaven caramels i calderilla aquells que ens escoltaven. Servirien per anar a fer un berenar en algun dels llocs habituals, potser a la plaça, potser a l’altra banda del pont d’entrada al poble.
Senzills i humils, ningú envejava ningú malgrat que tots estàvem mancats de molt del què tenim avui i, ningú és feliç. Què s’ha fet del ser humà convertit ara en inhumà i sense cor?
Tots ens estimàvem i ens ajudàvem. Tots per tots diríem avui posant hi preu. No m’agrada la transformació que ha fet el nostre món. ¿Responsabilitat?
És de tots. Ningú en té MAI prou amb alló que té. Algú disposa de més coses que ell no té i, NO pot suportar-ho. Des que tinc ús de raó sempre he dit que, el pijtor dels set pecats capitals és l’ENVEJA. Avui, ho ratifico.
Reconec que em falten els cantaires i poder escoltar les seves caramelles per carrers i places. La Pasqua era viscuda amb fe i esperança, virtuts desparegudes també de molts cors i ments.
Dol l’ànima. On aniran a raure els que es senten sols i desvalguts? Massa dissort! Sovint no buscada.
blog de Montserrat Ponsa 