Sembla que l’aigua ens vols fer la guitza. No plou tant com caldria, tots en gastem més del què correspodria, i, si no tenim cura a mesurar-la, pot conduir-nos a mal port. És un be imprescindible sense el qual, la vida sobre la terra tocarà la simfonia FINAL.
No compto veure’ho, no m’agradaria ser dels que moriran de sed… Plegats l’hem malversat, sense escoltar veus sàvies que ho explicaven anys ha i demanaven sempre de no gastar ne més de la necessària. Així dèia la meva iaia: tanca be l’aixeta, no fos cas…
Si fem una anàlisi de les coses prescincibles que per desidia no eliminem, la vida ens en passarà comptes i, no perdonarà ningú. Si existeixen pecats greus, la malversació dels ben comuns és, per a mi, un dels pitjors. Algú pot imaginar un món sense aigua?
Els camps i jardins estan secs però no podem gastar aigua en aquest sentit, quan és l’aigua de boca la que urgeix per sobreviure. Que cadascú pensi i descobreixi: de què ha de prescindir si vol ser equitatiu, en moments d’estretor…
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.