Costa tenir anys. Els records ofeguen, sigui pels bons que fan sentir enyorances irrepetibles, o pels evitables quan els mires des de la distància i diferència d’actituts, pròpies i foranes. Consti que mai m’he sentit lligada al què pensaran. He actuat!
Ser responsable d’una llarga família, i la necessitat d’acomboiar-la, -el meu estimat Oriol tenia de treballar de valent per mantenir-nos-, no va ser fàcil per a mi. Tenia d’estar on calia dia i nit ja que, de sobte, saltava la llebra i algú els nou em necessitava.
Ara, em sento deslligada d’obligacions. Tothom ho sap tot! Sovint penso que dec pertanyer a un altre món,. La vida depara cada dia noves dimensions…
Records de vida de tota mena, de bons i no tant bons. D’intentar estar sempre prop d’aquells que em necessitaven. Suport que vaig tenir d’aprendre ja que és una matèria que ningú sap explicar. Només la vida t’ensenya, si romans amatent a alló que t’arriba inesperat, inexplicable. Ens en vam sortir però, va costar.
Estic satisfeta del nostre caminar quan res era fàcil, quan tot era malvist per una societat viciada en la qual només comptaven els que tenien poder i diners, i aixó, no ens corresponia.
M’hi van ajudar molt els pares del meu estimat espós, els mestres Montaya, persones que van tenir molt a veure amb el futur generacional de molts granollerins. Ells es van convertir en la meva família, la que mai havia tingut. Us en dono gràcies!
Fotos dels mestres Montaña: escola i alumnes, l’avi amb el meu marit oriol, altra amb oriol i meva cunyada Eulàlia, resta amb mestres, families, alumnes.
blog de Montserrat Ponsa 