Records de vida que portem al cor. Des que van arribar les primeres germanes de la Comunitat vam tenir estreta relació. A casa nostra, tot radicava a l’entorn del Santuari de Puiggraciós: germanes entranyables que es delien per compartir temps amb nosaltres els laics i els nostres fills.
Fills que s’hi sentien com a casa, tot es muntava a partir d’aquelles monges que formaven part de les nostres famílies, que gaudien de la companyia dels que hi acudíem amb freqüència amb fills, petits. Anem a Puiggraciós? Era pregunta freqüent!
El pas dels anys ha modificat massa situacions entranyables. Què hem fet malament? Com reconduir maneres i costums que ens agradaria recuperar? Els temps han canviat, estic convençuda que tots hi hem perdut. Hauríem de recuperar aquells moments entranyables.
No es tracta només d’anar a Missa. La convivència sovintejada ens va ajudar, a molts, a distingir entre el be i el mal, a partir de la fe sense embalums, de tu a tu, de manera especial en aquells moments quan tot era pecat i ens ho volien fer creure. Aquelles germanes van ser una llum!
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.