Què passa avui Segle XXI en un mon on tothom es considera en possessió de la veritat? Roïnesa absoluta!
ENRAONAR vet aquí una paraula insòlita per a molts, Discernir entre el què cal en cada moment no està a l’abast de tothom.
Massa fan passar bou per bèstia grossa, dèiem abans, quan volien adjudicar-nos allò que no era, que no corresponia en aquell moment.. Sería interessant fer enquestes respecte aquelles mentides dites pietoses, que molts consideren que no fan mal. Ens esborronaríem!
Des que el món és món només la paraula té sentit. Massa vegades donant tocs exagerats a favor de coses inimaginables. Hem de saber actuar per tal de que no sigui traïda a favor de determinades persones i situacions. Si arriba, exigir siguin revisades per entesos.
S’ha perdut l’art d’enraonar! La paraula és la nostra millor arma per a sobrevivure en un món deshumanitzat on manen només el diner i el poder. Per poder manar, cal tenir poder econòmic sense el qual el fracàs arriba sense poder-lo exercir. Al menys aixi ho diuen aquells que dominen el món justament els que obvien la paraula, l’eina més important del diversificat trencaclosques.
Els que defensem la paraula per a posar en marxa qualsevol projecte, som considerats retrògades, no som ningú per opinar segons alguns. El món ho té malparat ja que mana únicament el poder del diner i, la voluntat dels que el dominen.
Urgeix doncs recuperar-la PARAULA amb tot el què suposa. Enraonem, posem-nos d’acord en tot allò que volem fer a partir dels nostres coneixements i posem-los en mans dels que considerem podem dur les relles de les nostres ciutats i països. Siguem solidaris amb els menys afavorits malgrat que, sovint, no solen definir se`n.
Passejant per la nostra ciutat aquests dies a l’entorn de Sant Jordi, m’ha sobtat veure taules de persones fent un vermut o una cervesa, amb el telèfon a l’orella parlant amb qui sap qui, obviant aquells que tenien asseguts prop seu. On s’és vist!
Haurím de recomanar a tothom de deixar el telefonino a casa o a la bossa que tots solem portar. Sempre he defensat que hi ha un temps per cada cosa. Quan surts al carrer, has de festejar-ho prop dels que t’acompnayen o, justament heu coincidit i heu seguit caminant plegats tot el matí.
Amaga l’aparell, si algú et necessita seguirà trucant te fins que responguis. Trobar amics que temps ha no has vist és per a mi una vertadera sort. Els que tenim determinades edats són víctimes d’obligacions: no vagis on hi ha molt sarau, no t’apropis a desconeguts, fes l’orni si algú que no coneixes s’adreça a tu….
He fet molts pecats en aquesta vida però he tingut la joia de conèixer gent extra del món, alts i baixos, rics i pobres, vells i joves. Un riquesa que no es compra amb diners. Quina sort he tingut i segueixo mantenint.
No fer cas dels que t’acompanyen o s’apropen a tu, abans en dèiem: de tenir mala educació. Sap algú què amaga aquesta paraula? Rumiem! Jo en dic por que descobreixin com ets…. Les apariències sovint traeixen-enganyen!
blog de Montserrat Ponsa 