Amic de vida de quan res era fàcil, quan tot era notori i engrescador rera aquella guerra tant incivil, quan sobreviure era difícil.
Jo venia del meu poble El Pont de Vilomara. Els meus pares-àvia m’havien portat a viure a Granollers a casa d’uns oncles que no tenien fills. Jo tenia només set anys. Encara no ho he assimilat-perdonat. Per què? Molts per què em roden pel cap. Me’ls reservo!
Escola germanes Carmelites, carrer Guayaquil. No em van deixar fer batxillerat a l’Institut. Perquè? Hi havia nois
A Granollers vaig fer amics/amigues ràpidament, sempre més grans que jo. M’avorrien els de la meva edat fossin nois fossin noies. Bona amistat amb l’Eduard, aquell jove a qui pretenien totes les noies.de la ciutat. Llargues converses.
La vida no tenia res a veure amb l’actual. Poc més a fer que enraonar, anar al Casino a ballar els diumenges i a Cala Sila.
Amb els anys, la vida ens ha separat però ens savíem, ens comunicàvem sovint La majoria d’amics ja no hi son però, els records, segueixen vigents. Els guardo al cor a per vida, de manera especial.
Recordem a tots aquells amb els que vam viure de manera intensa, quan res era permès…Érem avançats en el temps, senyalats per tenir idées innovadores. L’Eduard era d’aquells.
El meu condol a la família, de manera especial als seus fills la Neus i Miquel i Jordi.Us porto al cor.
blog de Montserrat Ponsa 