El temps està que trina, ve a tomb la cançoneta que cantàvem quan érem petits: plou i fa sol, les bruixes es pentinen, plou i fa sol, les bruixes porten dol. Mai havia estès aquesta lletra, Tampoc avui, passats molts anys: Dol de què, de qui? Algú pot aclarir-ho?
Ha fet dia especial matí de sol i bona temperatura. Tarda complicada amb una solemne pedragada mentre lluia bon sol. Sort que les pedres no eren groses però ha durat força estona. Rocambolesc com tantes de les coses que estem vivint darrerament.
No he gosat anar a fer la meva caminada. No m’hauria agradat romandre sota les pedres cas de que la història es repetís. Tenim massa prohibicions. La de no deixar-nos sortir per mor de pedregada no l-hauria imaginada mai.
Quan jo era joveneta era data per anar a fer el primer bany a la platja amb les amigues veines. Llogàvem entre totes un taxi que ens hi portava i ens hi esparava per tornar a dinar a casa.
No era com ara que gairebé tothom te un vehicle per rònec que sigui -com el meu- però que ens seveix per a moure’ns i anar on i a l’hora que ens calgui.
Era dia també d’activitats i moguda dels treballadors/es de les moltes fàbriques tèxtils que hi havia a la nostra ciutat Granollers. Les màquines, van acabar amb aquells oficis i moltes persones van quedar sense feina. Les Universitats no estaven a l’abast de tothom. Les economies éren febles, NO ho permetien.
N’hi havia poques i, no tothom tenia possibilitats per a fer desplaçaments diaris. Els trens eren escasos. No podies refiar te de que arribaries a l’hora prevista. Calia, sortir amb molt temps d’antelació, Avui, costa creure s’ho.
Civilització? NO! Benecicis per uns pocs. Ho conec be. Vivia amb uns oncles dins del recinte on hi havia una de les fàbriques de filats Roca Umbert.
El meu oncle n’era el director. Majoritàriament hi treballaven dones. Una casa Cuna vetllava pels infants de les treballadores mentre la mare era a la fàbrica. Monges Josefines la menaven.
Records de vida que, venen a la memòria en dies senyalats. Records que ajuden a caminar quan penses, sovint, que ja ho has vist tot. Doncs No!
Sempre apareix quelcom inesperat que t’ajuda a seguir caminant, confiant amb un demà millor, a l’abast de tothom!
M’agradaria veure’l…Buff!
blog de Montserrat Ponsa 