blog de Montserrat Ponsa

Val la pena saber com es mou, què fa, què podem aprendre del Parlament Europeu. De tant en tant hi entro, he pensat que seria pertinent que ho fessim tots, que s’adonin que, els catalans, estimem Europa. 

La primera frase és aquesta:

Gràcies per visitar el lloc web del Parlament Europeu.

El Parlament Europeu és l’únic òrgan de la Unió Europea triat per sufragi directe. Els 736 diputats del Parlament Europeu et representen a tu, el ciutadà. Els elegeixen cada cinc anys els votants dels 27 Estats membres de la Unió Europea, en nom dels seus 500 milions de ciutadans.

En aquesta part del nostre lloc web podràs trobar informació sobre com s’organitza el treball al Parlament, a través d’un sistema de comissions especialitzades. L’activitat del Parlament Europeu és important perquè en molts àmbits polítics les decisions sobre noves lleis europees les adopten conjuntament el Parlament i el Consell de Ministres, que representa els Estats membres.

El Parlament exerceix un paper actiu en la preparació d’una legislació que afecta la vida diària dels ciutadans: per exemple, en matèria de protecció del medi ambient, de drets dels consumidors, d’igualtat d’oportunitats, de transports i de lliure circulació de treballadors, capitals, béns i serveis. L’Eurocambra també té competències, compartides amb el Consell, en matèria del pressupost anual de la Unió Europea.

Si desitges conèixer més bé l’organització i l’activitat del Parlament Europeu, fes clic a la llegenda «En detall». Hi trobaràs informació sobre els òrgans interns de la institució, el seu reglament i els procediments de treball.

En la secció «El Parlament i tu» trobaràs un conjunt d’enllaços que permeten interactuar com a ciutadà amb el Parlament. Això inclou plantejar preguntes per escrit, expressar opinions o rebre tots els documents públics. Si desitges presentar una petició formal al Parlament, també hi trobaràs la informació que necessites.

Potser vols visitar el Parlament a Brussel·les o Estrasburg i veure’l personalment en funcionament. Si és així, en aquesta secció trobaràs informació detallada sobre com organitzar-hi una visita, i també sobre els sistemes de contractació de personal i dels períodes de pràctiques.

Si entres a «En detall» trobaràs una guia sobre contractes públics, subvencions concedides i licitacions, a més d’una llista de grups d’interès acreditats. Finalment, l’apartat «Arxius» dóna accés a dades sobre les anteriors eleccions al Parlament i sobre les nostres activitats dels darrers anys.

Web del Parlament Europeu: http://www.europarl.cat/ No oblidem que, Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants-  tenen l’estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l’àmbit europeu. Si s’adonen que estem interessats, segur que s’ho rumiaran…

Organitzat per NOVA, interessant Conferència-Debat que forma part d’un Cicle de Taules rodones a l’entorn de Democràcia a la Catalunya Independent . A la mesa, Ferran Requejo Catedràtic de Ciència política a la UPF, Josep Mª Reniu Professor titular de Ciències Polítiques a la UB, Ernest Benach exPresidnet del Parlament de Catalunya per ERC. Reaquejo va obrir el torn posant interrogants, els mateixos que ens fem molts: Cal un marc, les concepcions son complexes, sabem que volem independència però, amb quin sistema politic, amb quins recursos. Volem una Democràcia representativa avançada que controli la política d’Estat i la internacional, la Societat del Benestar, el Sistema electoral? Va declarar-se optimiste, «Si som capaços d’aconseguir-ho, segur que ho farem be». Quins interessos defensaran els nostres representants, els de tots o els d’uns quants? Va posar sobre la taula la possibilitat de 3 maneres d’entendre la Democràcia, 1) com pensaven a l’antic els grecs, la Democràcia del poble que defensaven tots els c iutadans. Comportava molts problemes, massa gent a decidir, massa actors, el sistema va fallar. 2) Democràcia Liberal, la que van tenir els primers nordAmericans quan van guanyar la guerra secessionista: organització del territori, de les Institucions, Drets dels ciutadans, Separació de Poders, Limitació de mandats de manera que, el poder controli el poder. Avui però, seria l’interès el que controlaria l’interès. Aquell va ser el primer Estat federal del món que encara dura, amb més drets de participació que cap, tambè de les dones. 3) La Democràcia republicana que ve d’Aristòtil i arriva fins els nostres dies. Col.lectiu que s’autogoverna, exigeix que els ciutadans siguin virtuosos al servei públic. Pot ser una alternativa a la Democràcia Liberal. Els marcs diferents son els que condicionen el mon i, el què hem de fer.Va exposar 3 Contraposicions: 1) Democràcia Representativa, davant de la Participativa. Ara, els ciutadans NO decidim,  decidim únicament qui volem que ens representi i, aixó, s’ha d’acabar. Necessitem Referèndums, propostes de Lleis…  «Europa, desconfia de la ciutadania.»  2)Democràcia de negociació o Deliberació, és a dir, acords entre els Partits polítics per negociar Lleis. En societats complexes com la nostra és dificil, massa diferències: de religió, llengua, ètnies . Aconseguir consens es fa difícil. 3) Democràcies majoritàries i de Consens. Qui ha de governar? Aquell que te majoria? Cal que Catalunya defineixi el Sistema electoral, la Distribució Territorial…Va quedar palès que, l’únic concret, és que  volem una Catalunya Independent i que no serà de forma ràpida. Podem fer un Referèndum però, la la Independència no depén només dels catalans. Hi ha molts actors, massa faccions.

Josep Mª Reniu va dibuixar diferents possibilitats de Llei Electoral. Com? Vegueries, regions, federalisme? Va parlar de la situació actual i de l’anterior, de les grans decisions a prendre en una Democràcia afectada d’aluminosi politica estructural, amb els fonaments afectats. Som l’unic país democràtic que no ha fet el pas de decidir les regles de la nostra generació política durant 33 anys, des de 1980. No tenim Llei electoral catalana, no podem decidir lliurament els nostres representants. Cap grup politic català ha entomat el repte, no han estat capaços de posar-se d’acord. Quan es va plantejar, calia una majoria relativa, no absoluta. A partir del nou Estatut, el llindar es sitúa en dues terceres parts, és a dir, que 90 Diputats hi estiguin d’acord. El pluralisme polític ho impedeix, ho pot bloquejar, tenim una aritmètica parlamentària dificil. Cal decidir d’entrada la fòrmula electoral si ha de ser proporcional, per circumscripcions, provincies, vegueries, circumscripció única, un Diputat per Comarca? Llistes tancades? És un gran anacronisme avui. Va considerar una bajanada parlar de llistes obertes. Sí, cal una Autoritat Electoral catalana, ara ha de passar tot per Madrid . Es va reafirmar en la necessitat d’el.laborar la nostra Llei marc. Hi ha molts aspectes en els que podem decidir. També el vot electrònic, ja que tenim una Empresa catalana, puntera, que no podem desaprofitar.

Ernest Benach va començar dient que, si els nostres Diputats no decideixen una Llei electoral, com ho farem? No podem fer un Referèndum amb la Llei espanyola. Aquest és el primer problema. Sabem d’on venim i, no podem caure en els mateixos errors. Va parlar de la crisi  i de les conseqüències social-politiques que comporta. De l’escenari preocupant de la corrupció, conseqüència del sistema, que neix en la transició espanyola, que ho afavoreix. De la hipocresia de la societat, de les incongruències del PP i dels seus mandataris  que es serveixen de diner «negre». L’aluminosi consolidada que deia Reniu. Cal plantejar un -nou Estat nou- on, el ciutadà,  no depengui, com ara, de 8 administracions. Amb una Catalunya Independent, tindrem oportunitat de conduir,  reformular una Democràcia avançada amb matissos adequats: Ètica en política, Separació de poders, Simplificació, Nova Administració, Recuperació de Valors, Bona Cohesió al país. «No ho hem fet pas malament, ja que hem passat de 6 milions de ciutadans a 7’5.  Ara toca però Humilitat, impulsar el concepte Drets-Deures que s’han diluit sense fronteres. per mantenir els nostres Drets, hem de complir els nostres deures, vet aqui el gran repte». Va parlar de les situacions arcaiques que viuen els partits politics, tenen por de la renovació. Cal combatre el caciquisme que reforça determinades persones. Van estar d’acord, en la necessitat d’estar preparats per la Ruptura, legal o il.legal, quan proclamem l’Independència:  Comunicacions, Energia, Infraestructures, Relacions Internacionals…No es pot improvitzar. No és únicament responsabilitat del Govern sinó de tota la societat civil, pensar en energies alternatives, amb el Medi Ambient…Hi ha propostes de diferents sectors que no han estat recollides per les autoritats competents. Quan arribi el moment de la Ruptura, cal que sapiguem donar la cara, estar preparats, si no volem hipotecar el futur. Cal una gran mobilització.

Interesante artículo que me acaba de mandar un buen amigo, y creo interesante transcribir. La situación lo merece. Viví lo mismo que cuenta él. Me mandaron a los Campamentos de la Sección femenina, obligada a levantar el brazo y cantar el Cara al sol.  Vestida con “flechas”. Si te consideraban díscolo, no adicto, no podías hacer nada…

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.

De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

En primera vuelta, Artur Mas fue investido ayer President de la Generalitat de Catalunya  con el apoy de ERC con lo cuales ha sumado 74 votos, mayoria absoluta. El resto de partidos han sumado 63, PSC, PPC, ICV-EUiA, C’s y CUP. Una vez elegido, los diputados puestos en pie aplaudieron al President, a excepción de los «populares y Ciutadans» que no se levantaron de sus «sillas». Tras la felicitación de Oriol Junqueras presidente de ERC, siguió Pere Navarro del Partit Socialista, Joan Herrara lider de ICV-EUiA, y David Fernández de la CUP.

El camino a seguir no será de flores… Necesitaremos, TODOS, trabajar sin denuedo, inventando, creando, seduciendo con  creatividad y esfuerzo. No duden de que nos sumaremos, para recuperar nuestro país Catalunya, y convertirlo en lo que ansiamos, un país libre y en paz.