Declaració del Parlament de Catalunya

abril 28, 2021

Declaració Institucional de la Junta de Portaveus del Parlament de Catalunya amb motiu del cinquantè aniversari del Primer Congrés Internacional Romaní Adoptada per la Junta de Portaveus el dia 26 d’abril de 2021 

El 8 d’abril de 1971 es va celebrar a Londres el Primer Congrés Internacional Romaní, que, per primer cop, reuní gitanos i organitzacions gitanes de diferents països per tal de compartir punts de vista sobre la situació del poble gitano i somiar conjuntament un futur millor. Per aquesta raó, se celebra en aquesta data el Dia Internacional del Poble Gitano, que recorda aquella primera guspira del que seria posteriorment la Rromipen, organitzada per les associacions i els activistes gitanos. En aquesta primera trobada s’acordà l’himne Gelem Gelem i la bandera gitana com a símbols de lluita contra l’antigitanisme i de resistència.

Malgrat que és una data per a celebrar la vida i homenatjar les persones que la van perdre injustament, recordar la història del poble gitano i fer un reconeixement dels valors gitanos com a valors humans i del nostre país, també és un data per a recordar que cal continuar lluitant la resta de dies de l’any per la superació de la desigualtat i de la discriminació del poble gitano i que encara resta camí per recórrer.

Als prejudicis i estereotips que continua patint el poble gitano, s’hi suma l’actual crisi sanitària, social i econòmica. Volem reconèixer explícitament que les persones gitanes, tant de manera organitzada a través de llurs entitats com de manera individual i veïnal als barris i pobles, han estat cooperant i treballant conjuntament i solidàriament per donar suport a moltes famílies -gitanes i no gitanes- en aquests moments d’extrema necessitat. Perquè si d’alguna cosa en sap el poble gitano és de generar xarxes de suport, ajuda i solidaritat com a resposta a la repressió i la discriminació històriques que ha patit.

Cal recordar que, tot i haver aconseguit instruments legals molt importants, com la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d’igualtat de tracte i no-discriminació, que marcarà un abans i un després en la lluita contra l’antigitanisme i altres tipus de racisme, encara queda molt per avançar.

El Parlament de Catalunya manté el compromís d’eliminar els obstacles que impedeixen o dificulten la plena inclusió social, econòmica i política del poble gitano, el seu reconeixement com a poble, la recuperació de la seva memòria històrica i la reparació dels atacs que ha patit durant segles de persecució etnocida i que han afectat els àmbits cultural, social i econòmic.

Cal visibilitzar el treball de les entitats gitanes, contrarestar el discurs d’odi amb informació veraç i positiva, dissenyar i aplicar polítiques públiques partint d’aquelles actuacions que han tingut èxit i impacte en la societat, motivar la promoció social dels gitanos, i combatre les desigualtats en l’accés als drets bàsics tot promovent la visualització de l’èxit educatiu i el foment de l’ocupació i eliminant els hàbitats segregats. S’ha d’impulsar el coneixement de la història i la cultura del poble gitano en totes les franges educatives des d’infantil fins a secundària. Visibilitzar l’antigitanisme institucional i foragitar-lo de totes les institucions polítiques i democràtiques del país continua essent una tasca que hom ha d’acomplir conjuntament amb el poble gitano.

Avui més que mai, el Parlament de Catalunya fa seus els valors gitanos de la llibertat i de la superació de les dificultats amb la cooperació, la solidaritat i el feminisme gitano, per a assolir una Catalunya més justa i igualitària, on ésser gitano o gitana sumi identitats transformadores per una societat justa i igualitària per a tothom.

Palau del Parlament, 13 d’abril de 2021

Marta Vilalta i Torres, Portaveu del GP ERC; Alícia Romero Llano, Portaveu del GP PSC-Units; Gemma Geis i Carreras, Portaveu del GP JxCat; Eulàlia Reguant i Cura, Portaveu del GP CUP-NCG; David Cid Colomer, Portaveu del GP ECP; Ignacio Martín Blanco, Portaveu del GP Cs; Alejandro Fernández Álvarez, President-portaveu del G Mixt

Transición energètica

abril 27, 2021

Hopkins torna a fer el silenci. Antoni Bassas

abril 27, 2021

Qualsevol que vegi The father entendrà que Anthony Hopkins hagi guanyat l’Oscar al millor actor, perquè broda el paper d’una persona que molts de nosaltres hem conegut: el pare que s’ha fet gran i que, a poc a poc, comença a no entendre res, a confondre les persones, a qui li han de repetir les coses, i que està perdent la noció d’allò més recent.

L’actuació de Hopkins compta amb la col·laboració inestimable d’un guió que posa l’espectador exactament a l’angoixant lloc de la persona gran que viu desconcertada perquè creia haver entès el que havia vist i li havien dit.

La pel·lícula ens retrata dues vegades: primer com a fills, quan ens adonem que tenim un problema que ens fa nosa, ens irrita i ens fa llàstima, tot alhora, i després com a aquest pare o mare que, segons com rodin els daus, algun dia podem acabar sent nosaltres mateixos.

La gent sortia del cinema en rigorós silenci.


Demà, la Verge de Montserrat

abril 26, 2021

Aquest era un nom usual anys ha, quan érem tots més senzills. Ara, com tantes coses, ha quedat relegat per altres més estrafolaris. Anys ha era freqüent a moltes famílies.

Consti que quedo felicitada, no hi esmerceu temps. Les celebracions amb pandèmia cal evitar-les. La guardarem per quan recuperem la normalitat.

Confio, sí, veure sortir el sol, el meu aliat. Serà el regal més preuat que avui ens ha estat denegat. Si al menys plogués de veritat! Cau una pluja fina, intermitent, que impedeix passejar…

No perdem la serenitat malgrat costi …


L’anàlisi d’Antoni Bassas: “Ara resulta que sí que ve el llop”

abril 26, 2021

Si avui Vox està normalitzat a Espanya és perquè, a Espanya, l’extrema dreta sempre ha estat normal. Tant acusar de totalitaris els demòcrates catalans que volien un referèndum i ara resulta que sí que la democràcia espanyola té un problema.

Pablo Iglesias, el ministre Marlaska i la directora de la Guàrdia Civil, Gámez, van rebre uns sobres amb bales de fusell d’assalt, i Vox no només no ho ha condemnat, sinó que la seva candidata a Madrid ha rebentat un debat a la ràdio menyspreant tothom, i l’esquerra espanyola crida a combatre el feixisme. 

Aquests són els fets. I, davant d’aquests fets, l’única posició decent és la denúncia. Però tot això passa quan falten vuit dies per a les eleccions a Madrid. Són de demà en vuit, el dimarts 4 de maig. Diuen les enquestes que anirà molt just. Que poden guanyar les anomenades esquerres, sumades, i que l’única possibilitat que Ayuso governi és si pacta amb Vox. Que el PP sol no guanyarà per majoria absoluta, i hauria de governar amb Vox perquè Ciutadans no tindria cap diputat. I, davant d’aquesta polarització, el president espanyol, Pedro Sánchez, surt i diu que el que va passar divendres és molt greu i que ara sí, ara “hem de reconèixer que la nostra democràcia té un problema”, que es diu Vox.

Atenció als descobriments de Pedro Sánchez: “Vox no és un partit qualsevol, aquest partit d’ultradreta sosté amb el seu vot governs del Partit Popular a diferents territoris d’Espanya. Els seus líders apareixien en programes de televisió, els presentadors hi conversaven cordialment sobre qualsevol assumpte i així ens hem acostumat tots a la ultradreta”. O sigui que, segons Sánchez, n’hi havia uns que eren entrmaliats, no els hem vist a venir, anaven a les teles però divendres no van condemnar l’enviament d’unes bales i fins aquí podíem arribar.


Cuba presentará en la ONU resolución para poner fin al bloqueo de EEUU contra la isla

abril 25, 2021

Resumen Latinoamericano, 23 de abril de 2021.

El Ministro de Relaciones Exteriores de Cuba, Bruno Rodríguez Parrilla, señaló este jueves que el próximo 23 de junio la Asamblea General de Naciones Unidas considerará la resolución para poner fin al bloqueo de Estados Unidos contra la Isla.

Rodríguez Parrilla subrayó que el bloqueo es un acto de genocidio que constituye una violación masiva de los derechos humanos.

En su cuenta en Twitter, el canciller cubano se refirió a las 243 medidas coercitivas que aplicó el expresidente estadounidense Donald Trump, las cuales se mantienen vigentes bajo la administración del presidente Joe Biden.

“El bloqueo es una política cruel, que provoca sufrimientos, privaciones y carencias a las familias cubanas. Se ha endurecido deliberadamente durante la pandemia de la COVID-19; dificulta el acceso a medicamentos, abastecimientos y equipos necesarios”, destacó.

Rodríguez Parrilla afirmó que el bloqueo económico, comercial y financiero contra la Isla restringe la libertad de viajar de los estadounidenses, y “su aplicación extraterritorial reduce drásticamente nuestros ingresos y dificulta el desarrollo”.

“Como el virus que provoca esta pandemia, el bloqueo de Estados Unidos asfixia y daña a las familias cubanas”, añadió.

El canciller cubano señaló, además, que Cuba confía en el respaldo de la comunidad internacional para poner fin a esta inhumana política.


Empoderament.

abril 24, 2021

Paraula clau, que no tenim en compte i és vital per a tothom. Equival a dir que adquirim el mitjans per enfortir el nostre potencial en tot el què podem fer, sigui a nivell econòmic, polític, social, sempre a partir del què som, què fem, com vivim.

Empoderar-se vol dir saber moure les fitxes de la nostra vida a la manera del cavall del joc d’escacs, que serveix de salvavides, com quan ens treiem el pneumàtic mentre aprenem a nedar. D’enrada ens enfonsem però, l’amic que portem dins nostre ens ajuda a surar.

Empoderar-se equival a no tenir por, a actuar sempre amb ganes d’aprendre una mica més del què sabem. No hi ha dubte de que si ens coneixem millor, sabem que podem menar les relles de la nostra vida i, a més a més, podem ajudar els que tenim prop nostre a despertar-se i actuar també.

Imatge: GUAYASAMIN


La meva primera filla Silvia, es va fer esperar. Felicitats Silvia.

abril 23, 2021

Fa anys anava de part a l’Hospital de Granollers de la meva primera filla, la Silvia. El meu ginecòleg Josep Reixac i el meu espòs Oriol no em podien ajudar. Les meves al-lèrgies no permetien medicacions. Tenia 20 anys i estava feta un cromo. Sort que ells i la comadrona que em va atendre els 9 parts em feien costat. M’anaven comentant què m’arribaria. No esperaven, però, amb un part tant llarg, més de 24h. Va neixer el 24 d’abril 1957.

Jo gemegant, escoltant les  animades converses de l’Oriol i el Dr Reixach amics de vida de Granollers. No volíem dir res a les nostres famílies fins que el nen o nena -en aquell moment encara no es podia saber de vell antuvi si seria nen o nena- hagués arribat. Es va allargar tant, que  ho sabia tothom… El 24 d’abril de 1957, per fi, va sortir del niu una meravella de nena, de pes normal malgrat aquell part no recomanable. Vist el resultat, puc assegurar que t’oblides del trasbals.

Avui tot és diferent, també ho van ser els altres meus parts. Calia resignació i confiança amb els que tens al costat. Quan va néixer la novena, el 30 de maig de 1970, ja n’havia aprés…Van seguir a la Silvia cinc nois i tres noies. Malauradament n’he perdut dos, un noi i una noia.


De vida o muerte. Fundación pelota de trapo

abril 23, 2021

Por Claudia Rafael

(APe).- Cuando casi 7 de cada 10 niñas y niños están atravesados por una pobreza que no les asegura el alimento, el techo o la atención médica, la vida o la muerte parecen definirse en otros escenarios, en otros sillones, en pulseadas que definen muy poco sobre lo medular. Es de vida o muerte, dice el jefe del Gobierno de la Ciudad. Mientras tanto, con sus 3 años, un niño fue el testigo del femicidio de su mamá. Otro de 5, presenció cómo un vecino asesinaba a machetazos a su madre. Doce chiquitos, dos en terapia, siguen internados por covid en el Hospital de Niños Ricardo Gutiérrez. Otros 40 están internados en el Garrahan

Es de vida o muerte, dice el jefe del Gobierno de la Ciudad. Un chico de 9 años fue citado por el juez de la ciudad salteña de Metán para tomarle declaración porque, supuestamente, rayó un auto. Otro de 11 juega en una plaza porteña desde la mañana hasta las 7 u 8, con los amiguitos ocasionales que va generando, a pocas cuadras del hotelito que funciona como casa, después de meses en la calle. Pero es de vida o muerte, dice el jefe del Gobierno de la Ciudad que las clases sean presenciales en un conflicto que, desde el ombligo del poder se dispara a todo el país.

Hace escasas horas una nena de 6 fue herida de un balazo mientras estaba dentro de su casa y dos hombres en moto disparaban 19 proyectiles contra una vivienda de Villa Tesei. El niño de 3 años, en la ciudad más rica de todo el país, le decía a su tía, en un lenguaje que traducía su propia mirada de lo vivido minutos antes, que su mamá estaba ensangrentada dentro de la habitación y que quien la había lastimado y asesinado era su propio papá. Otro chiquito de 5 estaba con su madre, en Las Heras, Mendoza, cuando el vecino entró con un machete y le eliminó la vida. Lo dejó sin nada. Pero, a la vez, lo pobló de una mochila vital que le marcará los días para siempre.

¿Qué es de vida o de muerte para la médula de la humanidad? ¿Cómo se dibuja el camino que recorrerá la infancia en un capitalismo feroz al que, la resignación de millones, tributa sus vidas? Es tan largo y ancho el mapa de la pobreza que en sus calles hay espacio para el dolor, para la tragedia, para el barro desmedido y el hambre furiosa. Hay recovecos infinitos para la hipocresía y para la voracidad que, en una partida de dados, se juega el derrotero de las niñeces. Y se insiste, con mecánicas diferentes, en ubicar al centro del tironeo el calvario de esos chicos y chicas que no pueden dimensionar la perversidad de esa casta dirigencial que opta por emplazar como problema definitorio para la vida o para la muerte ir tres días más o cuatro días menos al salón de clases.

Ese poeta olvidado e imprescindible que fue Tejada supo filosofar que importan dos maneras de concebir el mundo. Una, salvarse solo y arrojar ciegamente a los demás de la balsa y la otra, un destino de salvarse con todos, comprometer la vida hasta el último náufrago, no dormir esta noche si hay un niño en la calle.

Pero lo que es de vida o muerte parece ser una pulseada ficticia que reacomoda piezas acá o allá dentro del tablero de la política berreta. Que discute y se enfrenta por lo superficial en un país herido hasta el corazón mientras sigue barriendo bajo la alfombra el tormento cotidiano que no sólo demoniza el presente de millones de niñas y niños sino que además les hipoteca el futuro.


Sant Jordi d’amor, d’esperança

abril 22, 2021

Quan la vida a la terra era diferent, anys ha, mai no ens va faltar l’esperança. Avui és una virtut en desús, desconeguda. És cosa de vells, diuen. Els joves ho volen tot al moment, no tenen espera.  No confien amb demà.

Nosaltres vivíem amb dificultats, sortíem d’una guerra, enmig d’odis i recels, calia inventar-se com posar un plat a taula, quan no hi havia res ni feina pagada per a gairebé ningú. Com vestir-se i el poc que hi havia era car. Ens conformàvem amb mínims, les mares i iaies s ‘apanyaven, feien miracles, reconversions sense afanys de ser més que l’altre, com passa avui. Una cosa dominava:  l’estraperlo, que s’aprofitava dels necessitats. Dol reconèixer que continua vigent amb altres noms i, com sempre, tots sabem qui son el que el practiquen.  

La nostra paraula màgica era esperança, virtut avui poc reconeguda. Les pretensions dels nostres temps són fora assenyades, gegantines. No són d’amor ni d’igualtat, de pretendre que a ningú no li falti un plat a taula ni un sostre que l’empari. El nostre drag més maligne al S XXI és el consumisme inconscient

Què espero jo de Sant Jordi? Que ens atorgui salut i feina, amor per a les nostres famílies i per a tots els éssers vius que omplen aquest món del S XXI, buit de generositat, que no pensa amb els altres ni en vol saber res. Greuges? La maleïda frase no fos cas que si els ajudo en surti malparat.

Hem de posar en circulació paraules desnonades que abans eren llei de vida: compartir, escoltar, ajudar, aquells que sols i desemparats viuen i moren en la misèria econòmica però també d’esperit… La vergonya del què pensaran si ho explico. Vergonya se n’ha de tenir per no ser lleial als que ens necessiten. Són molts els que segueixen aquell lema: de fer servir i llençar allò que altres aprofitarien.

Sant Jordi gloriós, doneu-nos de nou la vida, el bon fer de cada dia prop dels que estimem. Que no ens allunyem del camí que anys ha ens vam assenyalar com a prioritari prop de les nostres famílies i dels que necessiten la nostra companyia per seguir dempeus.

Intentem que l’alegria de viure estigui al servei dels que es troben sols i necessiten el nostre alè. Que es converteixi en la nostra prioritat. La soledat mata cors, cossos i ànimes, no és bona per a ningú. 

I avui a la Cuina de resistència, pomes confitades amb xocolata desfeta i ametlles torrades!

INGREDIENTS Una poma per comensal, xocolata, un tros de mantega i ametlles torrades.

Cal rentar les pomes i escalivar les al forn o al microones uns 20/30 minuts. Desfarem la xocolata amb aigua i la mantega i ho deixarem refredar. Pelarem les pomes amb molta cura per no perdre’n cap tros. Les col-locarem en una plata tallades en quatre trossos cadascuna. Les banyarem amb la xocolata quan estigui freda i les adornarem amb ametlles torrades.


A %d blogueros les gusta esto: