Interessant tema, mai prou reflectit, ja que és difícil confiar amb el què diu la premsa. Estic d’acord amb tots els enunciats contra els quals clamaven els actors, son els meus, des de sempre.
Abans de començar, els actors barrejats entre els assistents explicaven seves experiències pel que fa a la participació a Manifestacions. Jo tinc les meves, més àmplies per culpa dels anys.
Ja en temps de Dictadura, davant de l’Ajuntament, uns quants ens assèiem muts, durant força hores. Era una forma de protestar. L’any 1976 a la Primera diada a Sant Boi, també vam passar muts davant del quarter de la guàrdia civil.
He compartit les que s`han fet en temps de Democràcia, – paraula desconeguda, modalitat que encara no hem estrenat-. Vaig llegir a duet amb l’Arcadi Oliveres el manifest del 15M a la Plaça de Catalunya. No segueixo…
Estic d’acord també amb el què diuen del G 8, del G6, o dels 5 que, son en realitat els que prenen les decisions en darrer terme. No se perquè tantes reunions amb el cost que representa per a la ciutadania: hotels cinc estrelles, vols classe superior. Les actuacions dels cossos de repressió. Calen? Violència engendra violència.
Rics-Pobres, els que ho tenen tot i en volen més i, els que es moren de fam, de fred, que no tenen sostre, ni educació, ni cultura, ni sanitat. Els Refugiats que entre tots han abandonat a la seva trista sort, els fan nosa.
Els jubilats que ho tenim «pelut», els joves que, preparats, no troben feina. Els sous de misèria que paguen els potentats…
Els paradisos fiscals on guarden les seves fortunes guanyades a costa de tots. Les comissions i extres que tenen els que ostenten càrrecs, com més alts millor. Ah!! I les exempcions i no limitacions respecte el què guanyen, duplicitat de sous.
Sembla que he fet un Manifest, però consti que és el què sento. Intento ser conseqüent amb la meva vida i amb els que tinc a prop…
Torno a l’inici, la reflexió que han fet els joves de l’Institut del Teatre: Mireia Casado, Agnès Jabour, Nicole Portell, Xavi Lucha, Marc Felipe, Júlia Bonjoch, a partir del text de Fausto Paravidino, sota la Direcció de Roberto Romei, idea extra, tot i que jo, revisaria el muntatge, li falta una mica d’agilitat.
Han fet el retrat que tots tenim en ment: les mentides que ens volen fer empassar, fets terribles que ens colpeixen tot i que sabem que, malauradament molts, massa, han estat ben programats en el moment oportú. Sembrar la por, l’assignatura preferida de tots els Governs del món.
I, la premsa calla massa sovint. No oblidem qui son els “amos”: els que paguen i decideixen…
Sin categoría | Etiquetado: 
Escrito por montserratponsa 
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.