blog de Montserrat Ponsa

Aquestes van ser les meves paraules per recordar Carles Vallbona. La foto correspon al Sopar d’Oncovallès.

Carles era company de Medicina del meu marit Oriol Muntanya, Promoció 1950. Son moltes les “batalletes” que hem lliurat, alegries i penes. Ens va acompanyar quan vam perdre l’avi Montaña, el nostre fill Marc, quan va morir l’Oriol.
El va afectar la mort del seu germà Vicenç i, molt, el de la seva cunyada Paquita. Era a casa d’ells, a Barcelona, on s’instal.lava quan venia a Catalunya. A partir d’aquell moment, es va quedar a Granollers, a casa de l’amic Carles Serra. El Carles Serra va estar delicat de salut i, Vallbona em va trucar des de Houston –ho feia sovint-, per demanar-me li cerqués un hotelet. Li vaig oferir de venir a casa, a l’Ametlla. Així va recomençar una nova fase d’aquella vella-bella amistat.
Ens trobàvem amb amics mutus per a respondre a les seves preguntes sobre la gent de Granollers. Parlar d’alguna ex novieta, o d’aquell personatge que explicava estranys acudits… o…de gent que, sovint, nosaltres ni tan sols recordàvem. També per comentar l’aparença d’algunes dones, per culpa de la seva transfiguració estètica, pits, morros, que les fan irreconeixibles. Per què es demanava?
A casa nostra a l’Ametlla, Carles era una Institució. Petits i grans esperàvem la seva arribada, feia de conseller de tots, fills, néts. Amb una néta van signar, àdhuc, un compromís de conducta, entre altres temes, de no fumar, que Carles controlava des de Houston. La seva humanitat enamorava petits i grans.
Gaudia dels saraus al voltant de la taula amb família i amics…Explicava acudits, sovint pujats de to, feia broma amb no importa què. Li agradava menjar –només prohibit l’all-, xerrar, discutir sobre el be i el mal. Malgrat explicava que no bevia, quan després de sopar apareixien els meus fills, s’oblidava del seu dir i, feia com la resta. Debatre respecte el què està permès i del prohibit, era tema preferent. També sobre política i religió. Admirava al Papa…
Consti que, quan jo el vaig conèixer fa molts anys, era més aviat un home seriós, i, com deia el meu marit, una mica carca, pel que fa a la religió. “Porta uns rosaris que li arriben als peus” deia, l’Oriol. Va canviar, com hem fet molts d’aquells que vam ser educats amb aquell déu del terror, no del pare amorós que estima seus fills…Era, un devot creient.
Amatent davant de qualsevol malalt, no tenia mai un NO per a ningú, no importa l’hora.
Savi escrupolós, no dubtava en actuar quan un malalt no rebia l’atenció òptima. Endur-se-l d’on estava ingressat, per a dur-lo on sabia que li farien el què necessitava, mai va ser per a ell un handicap. Hi ha persones en aquest menjador, que ho podrien ratificar. Son vives, gràcies al Carles.
Escoltar-estimar-confiar-ajudar eren alguns dels seus costums-lemes. Sabia com dir a un malalt que tenia a prop el destí final… Mai, amb embuts, però sí, amb delicadesa.
Anava sempre amb uns retalls de paper a la butxaca, on duia escrit el Programa a dur a terme dia a dia: Hospital, Oncovallès, Conselleria Salut de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Granollers. Espais en blanc on escriure on dinaríem o soparíem, o, si tindríem temps per alguna ruta cultural. Mai vaig sentir dels seus llavis un retret sobre ningú.
Es bo, i de gent noble, com fa avui Oncovallès amb qui va col-laborar estretament, i com van fer l’Hospital i l’Ajuntament de Granollers i la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, retre públic homenatge al company de fatigues, projectes, d’esperances per tants motius. El darrer, per l’exemple que ha donat durant la seva llarga agonia. Ho feia tot, per a recuperar-se, cap metge ho entenia, donada la seva situació. No parlava però amb el seu fill Carles, cantaven l’Aleluia de Haendel. La setmana passada família i amics vam anar a depositar les seves cendres al cementiri de Granollers on reposarà per sempre, prop dels seus. La cerimònia, menada pels seus fills, va cloure justament cantant l’Aleluia. Estic segura de que el Carles cantava amb nosaltres.
Aquell Metge Pediatre primer, al servei dels nens amb Polio en aquells anys durs, quan la Medicina no era avançada com ara. Professor Universitari, estimat pels estudiants que, en moltes ocasions, el van nomenar Millor Professor de l’any. Metge generalista que atenia els pobres, aquells que no tenien «assegurança, imprescindible a USA», en el Centre Peoples Health Center, un dels 22 Centres de Houston de Medicina Comunitària dels quals Carles n’era màxim responsable. Des de l’agost 2014 porta el seu nom: Vallbona Helth Center. Aquell mateix dia li van entregar un Pegamí, en nom del Comptat que diu que: el dia 10 d’agost, serà, a partir d’aquella data, declarat el Día del Dr Carles Vallbona. Duia la Medicina a les entranyes i, la va saber cultivar i regar, amb el seu rigor, la seva bonhomia i amor.
Carles, era un metge avançat, mai es conformava amb la rutina. Darrerament era un apassionat d’aquella força amb la que treballen els chamans. Força que no serà reconeguda fins que es pugui mesurar. «Sé que existeix, hi crec, ajuda molt els malalts i deshauciats,» assegurava. Fèiem encontres amb amics posseïdors d’aquest do, coneixedors del tema, sovint arribats de pobles llunyans, per debatre i compartir coneixements-experiències-resultats. Escoltar les accions-efectes, era esperançador. Puc assegurar que no es tracta de res anormal, son gent que estimen els altres i els ofereixen el seu ajut, creïble i efectiu. En una Conferència a la Sala Tarafa, així ho va manifestar, tema que va sobtar a alguns assistents entre els quals, el meu marit, que sempre li feia la guitza. Vaig aprendre molt de tots. Ho he dit ràpid, però ens va omplir molts temps, i ens va fer conèixer gent extraordinària com l’Enric -suara traspassat-, i, la Teresa. Carles els admirava i els volia veure sempre que venia.
Vallbona era capaç d’animar qualsevol Conferència adreçada a Gent Gran. Era un públic que l’admirava. Les seves recomanacions, malgrat que conegudes, eren sempre esperades. Tots sabem de la seva passió per les 10 mil passes diàries que aconsellava, que ell feia a qualsevol lloc de la casa, el vespre, si no les havia complertes de dia. De pujar escales, però, ratificava, que el millor exercici és ballar, excel.lent, si pot ser amb parella però també sol, a bon ritme, i, cada dia.. Però l’òptim, entre tots els exercicis practicables és: fer l’amor…
No cal dir que els assistents sortien contents i esperançats. Tot a l’abast, res costós, quan l’economia ens ofega.
Consti que quan se’n tornava a Houston, tenia sempre millor aspecte… «És complicat estar sol, aquí, prop vostre, recupero el goig dels amics,» manifestava sovint.
Carles, et trobem a faltar. Saps be, que et portem en lloc preferent del nostre cor.