Teatre Ponent. Granollers. Ens havíem barallat tant!

marzo 27, 2017

Gràcies Francina-Frederic-Txell. Què seria de nosaltres sense el vostre teatre de Ponent? No cal pensar si l’obra de la setmana serà bona o no tant… Sempre pertinents, temes diversos, si una setmana surts emocionada, l’altra ho fas multiplicat per dos.

Amb la Maria Aurèlia Campmany i la Montserrat Roig, en escena amb dues bones artistes:  Mireia Cirera i Tàtels Pérez, vam recordar bells-vells temps passats, quan res era possible però, quan algunes persones, entre les quals elles dues, ho feien tot realitat i, a l’abast.

Quines dónes, sense pels a la llengua,  dotadas d’intel.ligència suma, sabedores del què passava, enamorades de la gent, del país… Recorden també el seu pas per l’Escola Adrià Gual, les seves afinitats, les múltiples desavenències.

Tot va ser a travès d’una Entrevista que la Maria Aurèlia fa a la Montserrat Roig. Parlen dels seus caràcters, de les seves dèries, de les seves persones, tant diferents però amb preocupacions i temes que les apropen: la Cultura, l’Art, la facilitat per escriure i mostrar, als altres, coses que son incapaços de descobrir.

Va ser un vespre curull d’emocions, de records…de velles complicitats, també d’ennuigs, de discrepàcies.

Vs ser digne vespre, tot i la mandra que fa sortir de nit quan el temps no acompanya.

De nou, gràcies!


Teatre de Ponent. 360 espectacles

enero 19, 2016

ponent gener 21 i 23

No ha de ser fàcil programar per un Teatre petit, i que satisfaci les ànsies d’una majoria. Teatre de Ponent que, quan la seva aparició a Granollers, es va qualificar com a Teatre alternatiu.
Els addictes ens demanàvem, alternatiu a què? Va tardar encara a inaugurar-se el Teatre Auditori molts anys -massa- en construcció.
360 espectacles que hem tingut la sort de seguir de molt a prop. M’agrada la primera Fila, et fa sentir còmplice de l’obra.
No puc dir que les he vistes totes les programacions però, Deu n’hi do, les que he tingut la sort de visionar. Em sento propera als Roda, la Francina i el Frederic mai ens defrauden. Tampoc la Txell i l’Esteve, que els fan costat i ajuden.
Anar al Teatre de Ponent forma part dels meus diumenges sempre sorprenents.
Espero que, els Roda, facin la valoració de l’any passat 2015. Per a mi, un dels millors anys de Ponent.
No us desanimeu, sabem que costa ser responsable d’una “empresa” com aquesta, mai ben retribuïda, mai entesa, per una gran majoria de ciutadans que, tristament, no saben el què es perden.
Gràcies i, felicitats per les 360 obres amb les que ens heu delectat.


Montserrat Gudiol. Els meus Personatges

diciembre 27, 2015

Montserrat Gudiol ens ha deixat aquest Nadal. Va ser un dona extraordinària, senzilla, bonica, pulcre en tot el que comporta aquest adjectiu. La vaig conéixer de la ma de Guayasamin i d’Antoni Cumella. Vam mantenir força contacte.
Apassionada per la Pintura però també per la vida, la familia i els sers humans. Eren els seus grans models. A ells dedicava la seva obra, eren els seus “models”. La recordo acompanyant el seu pare, al que estimava i admirava. Coneixedor de l’art, havia compartit llargues tertúlies amb ell i l’Antoni Cumella. Descobria com ningú les falsificacions. Si ell deia NO, ningú el podia rebatre. En el llibre Els meus personatges, hi ha una entrevista amb la Montserrat Guadayol. A reveure Montserrat, se que seguiràs amb la teva passió per la pintura allà on et trobis. Gràcies per la teva amistat. Foto Ara.cat

Montserrat-Gudiol_ARA

Els meus personatges. Editorial Mediterrània. octubre de 2000.
Només cinc dels personatges segueixen vius, els altres onze, ens han deixat. Si algú te interés pel llibre que m’ho digui. En guardo uns quants exemplars. Els meus personatges Imatge Llibre

Per què vaig fer aquest llibre?
Enraonar, discutir, bescanviar idees, vet aquí una passió deixada de banda per l’home d’avui, immers en les noves tecnologies. Perquè, conversar, és un dels grans plaers que tots tenim a l’abast a qualsevol hora del dia o de la nit, sense discriminació d’edat, de sexe, de posició social… Com, amb qui? Amb tota persona que estimi les coses senzilles i sàpiga dir-les pel seu nom de forma directe, sense voler enlluernar.
És trist veure.com s’ha perdut l’hàbit de parlar, quan aquesta, és una qualitat que diferencia els éssers racionals dels que no ho son. En aquest llibre, “Els Meus personatges”, aposto per la Conversa, per la Tertúlia.
A través de les converses amb els meus personatges es pot descobrir l’altre. Aquests personatges, m’han fet conèixer món, altres cultures, idees noves sobre l’evangeli i l’església per exemple, part d’Ernesto Balducci un Teòleg italià, escolapi, l’home més important que mai he conegut -consti que en conec molts-. Sobre la Història de l’art amb Antoni Cumella el nostre granollerí universal, enamorat de Gaudi i de la seva obra, que va elevar la ceràmica a la categoria d’art. Guayasamin, al que vaig conèixer a principi dels anys 70. Amb ell vaig entrar a la vida de grans personatges. Casa meva , a l’Ametlla, era casa seva. La seva a Quito, era tambè la meva. Soc membre d’Honor de la seva Fundació . Va plasmar el dolor de les guerres i la misèria, amic entranyable fins que va morir. Modest Cuixart, aquell gran treballador , artista que no creia només en la inspiració. No passava una setmana que no compartíssim xerrada. Montserrat Gudiol, pura delicadesa, sumida després en malaltia irreparable, l’Alzhaimer, que la va transformar…La seva passió era la pintura. Oriol Martorell, que tant be sabia explicar la Música. Va ser al pare de la Coral Sant Jordi que, va passejar la cultura catalana arreu. Ens unia estreta relació familiar, ens veiem sovint. Recorda, en el llibre la seva vida a Granollers quan la guerra civil, el bombardeig. Vam mantenir llargues disquisicions respecte la necessitat d’ensenyar música a les escoles, però també, la necessitat de ser feliços amb allò que tenim, mai envejosos.
Vaig conèixer a fons la poesia catalana amb llargues xerrades amb Mn Pere Ribot al seu feu de Riells del Fai, aquell home bo que les autoritats del franquisme van apartar de la seva responsabilitat, en una Parròquia i exiliat a Riells. Capellà extraordinari que plantava cara a qui fos, àdhuc a les autoritats quan no tenien raó. Recorda la seva arribada al camí de les lletres, al Seminari a principis anys 30. Santi Santamaria, pioner de la cuina catalana al món, un dels meus millors amics mentre va viure, sempre al costat, en les alegries i en les penúries. Defensor de la Cultura catalana.
La família, la necessitat de sentir-nos a prop dels d’aquí, però també dels forans, eren temes que sortien sempre a les converses mantingudes amb Danielle Mitterrand i Rigoberta Menchú, lluitadores a favor dels Drets d’Homes i Pobles, “malaltia” que em van inocular, i ara intento comunicar jo també.
No hi falten polítics d’aquell moment, Fidel Castro, Jordi Pujol, Heribert Barrera, Carlos Garaikoetxea, Rodrigo Borja President d’Equador 1988-92 . Josep Laporte, amic al que he trobat molt a faltar, no acceptava l’autoritarisme de cap mena. Vull assenyalar que tots eren-som grans amics, apassionats per la conversa positiva, pel voler conèixer opinions respecte a temes puntuals del dia a dia. No se què pensarien avui independentistes fins el moll de l’os.
La meva pretensió amb aquest llibret, era i segueix essent, donar a conèixer gent que ha marcat fites en els seus àmbits, sovint desconeguts, o potser marcats per determinats interessos, amb imatges que no son reals…
Entrar a l’interior d’aquella persona que tens al davant és un repte, una mena de violació del seus sentiments més profunds, si no fos acceptada. Permet fer un retrat, descobrir l’ànima. Els ulls, per a mi, son peces clau per saber com és, aquella persona que tinc al davant. Si la mirada no m’agrada, no m’interessa. No sol fallar mai, feu la prova. Tinc altre recull que espero que alguna Editorial vulgui publicar.
He tingut la sort de conèixer persones especials que han marcat la meva vida que m’agradaria poder compartir amb tothom, però de manera especial amb els joves que, no oblidem, com afirmava Danielle, son el nostre futur, la nostra gran esperança.


Carles Vallbona Calbó. Amic de l’ànima

noviembre 1, 2015

Aquestes van ser les meves paraules per recordar Carles Vallbona. La foto correspon al Sopar d’Oncovallès.

Homenatge Vallbona 2015

Carles era company de Medicina del meu marit Oriol Muntanya, Promoció 1950. Son moltes les “batalletes” que hem lliurat, alegries i penes. Ens va acompanyar quan vam perdre l’avi Montaña, el nostre fill Marc, quan va morir l’Oriol.
El va afectar la mort del seu germà Vicenç i, molt, el de la seva cunyada Paquita. Era a casa d’ells, a Barcelona, on s’instal.lava quan venia a Catalunya. A partir d’aquell moment, es va quedar a Granollers, a casa de l’amic Carles Serra. El Carles Serra va estar delicat de salut i, Vallbona em va trucar des de Houston –ho feia sovint-, per demanar-me li cerqués un hotelet. Li vaig oferir de venir a casa, a l’Ametlla. Així va recomençar una nova fase d’aquella vella-bella amistat.
Ens trobàvem amb amics mutus per a respondre a les seves preguntes sobre la gent de Granollers. Parlar d’alguna ex novieta, o d’aquell personatge que explicava estranys acudits… o…de gent que, sovint, nosaltres ni tan sols recordàvem. També per comentar l’aparença d’algunes dones, per culpa de la seva transfiguració estètica, pits, morros, que les fan irreconeixibles. Per què es demanava?
A casa nostra a l’Ametlla, Carles era una Institució. Petits i grans esperàvem la seva arribada, feia de conseller de tots, fills, néts. Amb una néta van signar, àdhuc, un compromís de conducta, entre altres temes, de no fumar, que Carles controlava des de Houston. La seva humanitat enamorava petits i grans.
Gaudia dels saraus al voltant de la taula amb família i amics…Explicava acudits, sovint pujats de to, feia broma amb no importa què. Li agradava menjar –només prohibit l’all-, xerrar, discutir sobre el be i el mal. Malgrat explicava que no bevia, quan després de sopar apareixien els meus fills, s’oblidava del seu dir i, feia com la resta. Debatre respecte el què està permès i del prohibit, era tema preferent. També sobre política i religió. Admirava al Papa…
Consti que, quan jo el vaig conèixer fa molts anys, era més aviat un home seriós, i, com deia el meu marit, una mica carca, pel que fa a la religió. “Porta uns rosaris que li arriben als peus” deia, l’Oriol. Va canviar, com hem fet molts d’aquells que vam ser educats amb aquell déu del terror, no del pare amorós que estima seus fills…Era, un devot creient.
Amatent davant de qualsevol malalt, no tenia mai un NO per a ningú, no importa l’hora.
Savi escrupolós, no dubtava en actuar quan un malalt no rebia l’atenció òptima. Endur-se-l d’on estava ingressat, per a dur-lo on sabia que li farien el què necessitava, mai va ser per a ell un handicap. Hi ha persones en aquest menjador, que ho podrien ratificar. Son vives, gràcies al Carles.
Escoltar-estimar-confiar-ajudar eren alguns dels seus costums-lemes. Sabia com dir a un malalt que tenia a prop el destí final… Mai, amb embuts, però sí, amb delicadesa.
Anava sempre amb uns retalls de paper a la butxaca, on duia escrit el Programa a dur a terme dia a dia: Hospital, Oncovallès, Conselleria Salut de la Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Granollers. Espais en blanc on escriure on dinaríem o soparíem, o, si tindríem temps per alguna ruta cultural. Mai vaig sentir dels seus llavis un retret sobre ningú.
Es bo, i de gent noble, com fa avui Oncovallès amb qui va col-laborar estretament, i com van fer l’Hospital i l’Ajuntament de Granollers i la Conselleria de Sanitat de la Generalitat de Catalunya, retre públic homenatge al company de fatigues, projectes, d’esperances per tants motius. El darrer, per l’exemple que ha donat durant la seva llarga agonia. Ho feia tot, per a recuperar-se, cap metge ho entenia, donada la seva situació. No parlava però amb el seu fill Carles, cantaven l’Aleluia de Haendel. La setmana passada família i amics vam anar a depositar les seves cendres al cementiri de Granollers on reposarà per sempre, prop dels seus. La cerimònia, menada pels seus fills, va cloure justament cantant l’Aleluia. Estic segura de que el Carles cantava amb nosaltres.
Aquell Metge Pediatre primer, al servei dels nens amb Polio en aquells anys durs, quan la Medicina no era avançada com ara. Professor Universitari, estimat pels estudiants que, en moltes ocasions, el van nomenar Millor Professor de l’any. Metge generalista que atenia els pobres, aquells que no tenien “assegurança, imprescindible a USA”, en el Centre Peoples Health Center, un dels 22 Centres de Houston de Medicina Comunitària dels quals Carles n’era màxim responsable. Des de l’agost 2014 porta el seu nom: Vallbona Helth Center. Aquell mateix dia li van entregar un Pegamí, en nom del Comptat que diu que: el dia 10 d’agost, serà, a partir d’aquella data, declarat el Día del Dr Carles Vallbona. Duia la Medicina a les entranyes i, la va saber cultivar i regar, amb el seu rigor, la seva bonhomia i amor.
Carles, era un metge avançat, mai es conformava amb la rutina. Darrerament era un apassionat d’aquella força amb la que treballen els chamans. Força que no serà reconeguda fins que es pugui mesurar. “Sé que existeix, hi crec, ajuda molt els malalts i deshauciats,” assegurava. Fèiem encontres amb amics posseïdors d’aquest do, coneixedors del tema, sovint arribats de pobles llunyans, per debatre i compartir coneixements-experiències-resultats. Escoltar les accions-efectes, era esperançador. Puc assegurar que no es tracta de res anormal, son gent que estimen els altres i els ofereixen el seu ajut, creïble i efectiu. En una Conferència a la Sala Tarafa, així ho va manifestar, tema que va sobtar a alguns assistents entre els quals, el meu marit, que sempre li feia la guitza. Vaig aprendre molt de tots. Ho he dit ràpid, però ens va omplir molts temps, i ens va fer conèixer gent extraordinària com l’Enric -suara traspassat-, i, la Teresa. Carles els admirava i els volia veure sempre que venia.
Vallbona era capaç d’animar qualsevol Conferència adreçada a Gent Gran. Era un públic que l’admirava. Les seves recomanacions, malgrat que conegudes, eren sempre esperades. Tots sabem de la seva passió per les 10 mil passes diàries que aconsellava, que ell feia a qualsevol lloc de la casa, el vespre, si no les havia complertes de dia. De pujar escales, però, ratificava, que el millor exercici és ballar, excel.lent, si pot ser amb parella però també sol, a bon ritme, i, cada dia.. Però l’òptim, entre tots els exercicis practicables és: fer l’amor…
No cal dir que els assistents sortien contents i esperançats. Tot a l’abast, res costós, quan l’economia ens ofega.
Consti que quan se’n tornava a Houston, tenia sempre millor aspecte… “És complicat estar sol, aquí, prop vostre, recupero el goig dels amics,” manifestava sovint.
Carles, et trobem a faltar. Saps be, que et portem en lloc preferent del nostre cor.


Teatre de Ponent. Granollers. Panellets amb tocs de comèdia negra‏

octubre 29, 2015

pell de porc 1

PELL DE PORC

El Teatre de Ponent sempre ens sorprèn.
Els passis que ens ofereixen, solen ser únics, irrepetibles, produïts i interpretats per grans artistes que potser no tindrem ocasió de retrobar, perquè, el Frederic i la Francina els demanen: quan tingueu un forat…
També son curiosos molts dels títols dels espectacles, inusuals, segur que tenen a veure amb el què passarà.
No hi ha dubte, ho passarem be i, si a més a més mengem panellets…
Proposo de fer com fan a les escoles. Que tothom porti 5 panellets per compartir. A la sortida festejarem Tots Sants plegats.
El Teatre de Ponent hi posarà el vi bó.
Serà una bona ocasió per xerrar i discutir sobre Teatre, i, per què no, sobre la situació d’aquest món estrany que ens ha tocat viure.


Cumella a Argentona

julio 1, 2015

Cumella a Argentona

Hi ha persones que, malgrat el pas dels anys segueixen molt a prop nostre. Antoni Cumella és un d’ells. Quina sort he tingut de viure la vida al costat de gent extra, de la que tant he aprés…


Divendres 3 de juliol “RHUM”, al CIRC CRIC!!

junio 30, 2015

Aquest espectacle, Premi Zirkòlika 2014 al Millor Espectacle de Pallassos, va esgotar les entrades la temporada de Nadal 2014-15, al Teatre LLiure de Gràcia. Servirà per a retre homenatge al desaparegut pallasso, Joan Montanyès “Monti” (1965-2013)
Per primera vegada, el podrem veure en una pista de CIRC!!
En Joan Montanyès, ‘Monti’, va deixar inacabat aquest projecte sobre la figura del mític pallasso Enrico Jacinto Sprocani, ‘Rhum’.

Rhum


X Premi de Pintura Paco Merino

junio 11, 2015

Premi Paco Merino Presentació

Novament la figura de l’entranyable amic Paco Merino ens va aplegar, en aquest cas a El Mirallet, per presentar el Xe Premi que porta el seu nom onze anys després de la seva absència.

Amb gran encert, aquest Grup es va constituir a finals del 2002, quan molts amics van considerar que la seva obra mereixia difusió.
Paco moria dos anys després i, aquell fet, va constatar la necessitat de fer quelcom per recordar-lo. Els que vam tenir la sort de ser els seus amics, sabem de la seva manera de fer, de ser, de crear, d’estimar. El seu esperit serà etern, tots voldríem emmirallar-nos en la seva humanitat, els seu amor pels altres, per aquella revolució que portava dins seu i li costava amagar, fent-nos a tots, còmplices dels seus anhels. Gràcies Paco, t’estimem!
Aquest Premi, te una dotació de 2000 euros . Tot i que te alguns sponsors: Llorens/gmr, La Mitja.cat, Associació de Veïns Centre, El 9 Nou, La Gamba, El Mirallet, Museu de Granollers, Ajuntament de Granollers, el Grup promotor va fer un clam a la ciutadania a participar en l’esponsorització per tal que el Premi pugui seguir endavant.
Bases Premi Paco merino 001


Som l’animal que parla. No callarem!

junio 5, 2015

Ateneu per la DignitatAvui encontre amb els amics de l’Ateneu per la Dignitat. Com sempre, el Ferran ens ha dedicat una excel.lent poesia.
Gran debat sobre politica, sobre la fragmentació que patiran els ajuntaments. La necessitat d’exercitar la PARAULA.

l’animal que parla

La sort és excusa per por al fracàs
però mai l’animal que parla pot dir,
quan les paraules el fan del tot capaç,
que no té bons recursos per subsistir.

Ell parla, escolta, recorda, molt pensa,
estima, es defensa, és molt gosat
i posa una energia ben intensa
en tota lluita per la comunitat.

Diu el llegat del Big Bang original
o de la gran Creació universal,
que els humans, els privilegiats serem.

Per acomplir el bell mandat d’aquesta faula,
caldrà dir ben alt la darrera paraula:
“Som l’animal que parla. No callarem”

ferran ycobalzeta cibiach
L’Ametlla del Vallès, 29 de març de 2015

DINAR D’AMICS de l’ATENEU per la DIGNITAT
Can Camp 05 juny 2015


Omar Sosa en Paris. Café de la Danse

mayo 8, 2015

Omar Sosa en Concert

ALSO APPEARING:
Friday, May 8 Lantaren Venster, Rotterdam
* Saturday, May 9 Palais des Congres, Liege
* Sunday, May 10 Moods, Zurich
* Thursday, May 14 Jazz Sous Les Pommiers, Coutances
* Friday, May 15 Jazz en Comminges, Saint-Gaudens
* Saturday, May 16 Maquis’Art, Eymet

OTA Records • 484 Lake Park Avenue, Suite 32 • Oakland, CA 94610 U.S.A.


A %d blogueros les gusta esto: