Ningú actua com caldria, ningú comparteix res, gairebé ni l’aire per respirar. Imagino una emergència en la qual fos necessari compartir el poc aire que ens queda: Seria terrible comprovar què passa. Ho veig!
Se que l’exemple és exagerat però fem una repassada a la vida quotidiana. Quanta gent no te un espai on viure amb els seus de forma digne, allò que abans deien No te on caure mort. Res per menjar, cap o minses possibilitats d’oferir als seus, l’imprescindible que necessiten per a viure amb dignitat.
Penseu però amb les disbauxes de petits-mitjans i grans, el greu-boig desfici de comprar no importa què, perquè els amics/gues ho tenen. I els pares i avis babaus, cauen a la trampa. No fos cas que el noi/a s’ho prengués malament i, li donen el què costa. Ah! sovint no treballen, diuen que estudien i potser han depassat els 25 anys…
Matrimonis que no s’avenen, i ho deixen. Troben altres parelles i… ningú se n’estranya. Els dits viciosos son els que viuen al costat del seu estimat, amb el que van formar una família i, envelleixen junts. Quina enveja, vaig tenir la dissort de perdre meu amant espòs fa disset anys i encara el sento a prop.
Se que els meus pensaments son titllats d’antiquats. Ara, res és per sempre.
És bo que si quelcom no funciona es pugui resoldre sense morts ni ferits però, No és aquest el cas.
Si falta AMOR… res funciona. Massa parelles de conveniència…
Sin categoría | Etiquetado: 
Escrito por montserratponsa 
És un fet que Mai he entés. Les dones som les que maneguem la vida, les que la donem.
Hoy hemos acompañado a nuestra familia Ponsa-Quetglas en una ceremonia, triste, despedir a un ser amado, el primo Jaume, tras dura enfermedad.
Vivir sin desperdiciar ni un segundo, amar, compartir mientras tu cuerpo resista. NO esperes a mañana, tal vez NO exista. Vivir es lo que importa.
«Así somos las madres. No se debería festejar este día, mejor, que fuera conducta universal para todos los seres humanos.»
Es una joya, una lección de nuestra Historia que NADIE, debería perderse. Yo recomendaría a profesores de escuelas e Institutos de bachillerato, que llevaran a los jóvenes a ver y escuchar el clamor de Pilar Martínez que, a lo largo de 50 minutos deja a la audiencia sin respiración, so pena de perder alguna palabra de su relato.
NO soy supersticiosa pero, a veces, me llegó a preocupar.
Tot i que ha estat un Acte improvisat, així ho han fet alguns Ajuntaments, deu n’hi do de la gent que s’hi ha aplegat, no cal dir que, moltes dones.
Cuando me preguntan me defino como radioyente, buscando lo que me interesa, evitando lo banal, que es mucho también.
mi apoyo y mi dedicación.
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.