L’escola vehicle d’unitat del poble. L’Aurora

enero 18, 2018

 

 
L’escola catalana ha estat un vehicle vital d’estructuració dels sentiments i valors de diversitat, pau, convivència, igualtat, llibertat i fraternitat. El trinomi urnes, voluntat de votar i escoles va ser el gran paradigma que afavorí l’èxit de l’1 d’octubre.

Un dels fronts de l’activitat de Ciutadans, el que li ha donat més rellevància, és la batalla contra la política lingüística de l’escola catalana, i el que es titlla d’adoctrinament. Es tracta d’un dels atacs més enverinats al poble, ja que explota el sentiment d’exclusió que molts treballadors experimenten, i apunta a liquidar la solidaritat entre les classes populars.

És cert que el sentiment d’exclusió existeix, però l’origen no és la llengua sinó la pobresa i l’explotació; els magistrats o funcionaris del “hábleme en castellano” no es senten exclosos en absolut. També és cert que aquest sentiment d’exclusió porta molta gent a identificar barroerament els i les catalanoparlants amb l’elit del poder. Però en cap moment es pot identificar aquest sentiment amb la consciència de classe, ni abonar-lo identificant el moviment democràtic nacional amb la burgesia, a risc de facilitar la feina als que volen dividir els treballadors.

Cal defensar la política lingüística de l’escola catalana perquè evita segregar els alumnes per raons de llengua.

Un mestre ens explica: “La nostra escola era a l’extraradi de Sabadell. No hi havia ni una persona catalanoparlant. Quan vam acollir-nos al pla d’immersió lingüística les mestres que van començar eren gairebé totes de llengua materna castellana. I ho vam fer en total acord amb els pares i mares. En aquest moment presidia l’AMPA un dirigent de CCOO, el pare de l’avui diputat Joan Mena. No ens va guiar cap consideració identitària sinó la voluntat de donar als nostres alumnat la possibilitat de trencar les barreres de l’exclusió i d’enfrontar-se al món en igualtat d’oportunitats”.

La nostra història ens demostra que les classe populars només han aconseguit avenços importants quan han sabut fer pinya per sobre les tradicions culturals diverses, quan als nostres barris i pobles han aixecat moviments i organitzacions aplegant sectors diferents entorn d’objectius democràtics i socials comuns.

Sense aquesta trama que uneixi les classes populars és fàcil que prosperin els aventurers que atien el sentiment d’exclusió per llençar uns sectors del poble contra d’altres.

Avui Ciutadans és la carta de l’oligarquia espanyola per fer front a la crisi del règim del 78, que amenaça amb desbordar el PP.

Per això cal explicar pacientment que aquest règim en mans dels bancs i les multinacionals no podrà ser mai el garant dels drets i les llibertats de les persones excloses.

Hem de defensar l’escola catalana contra els atacs de C’s. I hem de treballar per forjar la unitat de les classes populars de Catalunya, no a partir dels sentiments de pertinença, sinó a partir de l’experiència comuna en la defensa de la democràcia i en l’exercici pràctic de la sobirania, encetant el debat sobre quina és la República que volem.


Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

febrero 28, 2017

Amigues, amics

josep_maria_boixareu

Estic especialment sensibilitzat pel contingut de la conferència que vaig assistir divendres passat a Granollers. Estava organitzada pel Club de Premsa d’EL9NOU i versava sobre la pobresa, remarcant l’infantil. La conferenciant, la monja sor Lucia Caram. Aquesta argentina arrelada a Catalunya fa uns quinze anys, que parla fluidament el català i que durant aquest temps ha fet feina de la bona, socialment parlant.

Voldria recordar tots els aspectes de la pobresa que va tractar i com els va tractar, però la memòria no em dóna per més del que us transmeto en les ratlles següents. D’entrada haig de manifestar que no em va venir  de nou el que va dir perquè sabia de la seva personalitat, del seu tarannà i quelcom de les seves idees i de la seva feina. No em va venir  de nou però en vaig sortir impressionat i una mica trasbalsat; crec que no devia ser l’únic de l’auditori, ple de gom a gom, perquè el fons i la forma del seu enraonar arribaven al cor.

La pobresa la tenim molt a prop i no  tan sols a les barriades o les barraques, que encara en queden, sinó que en tenim arreu a l’entorn nostre. No donaré xifres perquè em podria equivocar, però són esgarrifosos els nivells de pobresa a l’Estat i a casa nostra, de risc  de pobresa greu i immediata. No recordo bé les definicions o termes, però per als que ens costa recordar les xifres n’hi hauria prou amb pensar que un 30% de la població està en aquest risc i si dic que un de cada deu nens ja està en situació de pobresa extrema crec que no exagero. Som pobres perquè, mentre tinguem veïns pobres, nosaltres també ho som, encara que no ens manqui res material.

I, els infants? I, els adolescents? A aquests la pobresa els pot marcar per tota la vida.  Els estralls de la crisi, que diuen que ja hem passat, han estat devastadors  i les seves conseqüències actuals, les seves ferides, romanen en moltes llars de tota mena, amb pare i mare o monoparentals. Hi ha qui ha tornat a trobar feina però, quina feina? Amb un dels pares que treballi i cobri menys de mil euros al mes no es pot mantenir una família amb fills, com una mare o un pare sols, amb un o més fills, tampoc. I,  aquí, no parlem de la gent gran, que seria capítol apart.

Sí, ens deia sor Lucia, hi ha bancs d’aliments, menjadors socials, moltes ONGs, sortosament, però no n’hi ha prou. Hi ha pobresa econòmica i pobresa de dignitat. La persona necessita proximitat, empatia. Els nens i les nenes necessiten la proximitat de la família amb tot el  seu escalf. La crisi deixa moltes famílies trencades o tocades profundament. Els fills no tan sols necessiten menjar, vestir, educació o lleure, sinó tenir els pares a prop, la seva proximitat en tots els aspectes. Si els pares no tenen feina o la tenen precària, com poden oferir proximitat als fills si la seva preocupació és procurar-los la supervivència material?

A sor Lucia no li agrada parlar de pobres, sinó de “persones empobrides”, potser perquè, penso jo, els recursos existeixen però estan molt mal repartits. La crisi ha aprofundit i segueix aprofundint l’abisme entre rics i pobres, les desigualtats cada dia són més grans. Alguns països pobres potser han millorat el seu nivell de vida, encara que sigui vist amb grans xifres que sabem no arriben a tothom. Però, al nostre entorn, potser en nosaltres mateixos, la pobresa i la desigualtat augmenten i no en som prou conscients.

Sor Lucia no defuig la responsabilitat  de l’Església en aquest tema. Al  contrari, l’afronta amb coratge. Sense oblidar  que l’Església té Càritas, molt bons sacerdots, religiosos i religioses, no reconeix que l’Església Catòlica sigui la dels pobres, com volen el papa Francesc o el bisbe Casaldàliga i tants altres pastors i entitats religioses, a les que es va referir en vàries ocasions. L’Església no serà l’Església dels pobres fins que no tingui “ni or ni plata”. El papa Francesc tracta de donar exemple vivint en la pobresa, però tots sabem que encara hi ha  massa bisbes i cardenals que viuen en palaus, per esmentar només un aspecte de les seves vides. A sobre, afegeixo jo, tracten de fer-li la vida impossible.

Sor Lucia és una gran comunicadora i  val la pena que ho sigui perquè, endemés de tenir cura de la seva fundació, d’acostar-se als presos i a tota mena de “persones empobrides”, fa una gran tasca de difusió d’aquest enorme, el primer segons ella, problema social. Viu en aquest món, es fica per tot arreu, va de les barraques als palaus, sempre perseguint el mateix objectiu: denunciar i proposar solucions. Tots hi hem d’estar implicats, personalment i col·lectiva. El sector privat, el tercer sector, ha d’arrossegar i col·laborar amb el sector públic, totes les administracions, en la tasca de tractar d’apaivagar i eradicar la pobresa.

Com que és d’aquest món, tampoc no oblida que a l’Estat actual hi ha tres poders: el legislatiu, l’executiu i el “perjudicial”. Tots sabem el que pensa sobre Catalunya perquè sap com podríem lluitar millor contra la nostra pobresa, sense oblidar que el món no serà la “terra promesa” fins que la dignitat sigui per a tothom.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplana


A %d blogueros les gusta esto: