Democràcia. La Porxada-Granoolers

septiembre 13, 2017

Vesprada extra a la Porxada de Granollers per parlar de Democràcia, del Dret inalienable que tenim a votar el dia 1 d’octubre als nostres respectius pobles i ciutats. De les malvestats que practiquen els polítics de l’Estat: intentar prohibir el què és un dret ciutadà. Dels càstigs que volen imposar als nostres alcaldes catalans que cedeixin espais per les votacions. Del tancament, per imperatiu legal, de la web del Parlament. Vergonyant!

Consti que, als que ja som grandets sovint ens costa resistir segons quins encontres, massa paraules vanes i repetitives. Avui però, ha estat un cúmul d’encerts tot allò que han dit els dos tertulians que, convidats per Òmnium Cultural han vingut a la Plaça de la Porxada de Granollers, a parlar de Democràcia, i tot allò que implica el futur de Catalunya el Referèndum a dur a terme l’1 d’octubre.

Podem parlar d’una mena de combat, un cos a cos entre Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural de Catalunya i David Companyon ex Diputat d’EUIA que, moderats per, Montse Eras del Diari Ara Granollers, ens han donat una lliçó magistral de política, d’Ètica, de Llibertat, de futur, tot parlant del Referèndum de l’1 d’octubre 2017, d’aquí 18 dies.

Han aclarit pros i contres, però, de manera especial, de la necessitat de d’explicar, àdhuc als incrèduls, que es tracta d’anar a complir un Dret inalienable, decidir el nostre futur en llibertat en una Votació que, els manaires del Govern central ens volen prohibir. Es pot votar pel Sí o pel No, vet aquí la llibertat no fa massa anys guanyada tot assegurant que respectarem els resultats, siguin els que siguin.

 

 


Catalunya 13N. Clama per la Llibertat

noviembre 13, 2016

Una vegada més els catalans ens sentim units i hem clamat per a defensar els nostres drets.

13-n-2016

On s’és vist que es pugui intentar desposseir dels seus Drets a la Presidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell, que va ser elegida amb 77 vots a favor, davant dels 57 en blanc i un nul. Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC, proposada per Junts pel Sí i que va rebre el suport del seu grup, de la CUP i de cinc diputats més. Persona de dignitat reconeguda, defensora de les llibertats a ultrança, que treballa a favor dels Drets de tots els catalans. També s’ha clamat per tal de que els nostres alcaldes, tinguin la potestat de decidir en els seus pobles ciutats. Que s’acabi amb les reprovacions a l’exPresident Artur Mas i a les Conselleres que van pecar “mortalment”, exercint les seves responsabilitats. Ja n’hi ha prou!!!
Avui, unes 100 mil persones de totes edats han omplert les Fonts de Montjuic en un acte multitudinari conduït pel cantant de Lax’n’Busto, Salva Racero, que ha instat a: “defensar els nostres drets de forma pacífica però ferma per a conquerir un país on cap dret fonamental sigui perseguit, on els electes puguin treballar pels drets de tothom. Volem poder treballar per un futur millor per a tots”.
En tots els Parlaments s’ha ressaltat que la nostra és una revolució democràtica, sense violència ni venjança, sense ciutadans de primera o segona categoria. Per que la fita és unànime: la República catalana!


Museu de Granollers: Inauguració: Uclés art+poesia+sexe+política. Comissariada per Vicenç Altaió

octubre 1, 2014

Ucles
Ara fa un any ens va deixar Josep Uclés, un dels pintors més significatius de l’art català. El Museu de Granollers i el Centre Cultural el Carme de Badalona presenten l’exposició Uclés art+poesia+sexe+política. Volem convidar-vos personalment a les inauguracions que tindran lloc, consecutivament i complementària, a Granollers, el divendres dia 10 d’octubre, i a Badalona, el dijous dia 16 d’octubre, a 2/4 de 8 del vespre.

Josep Uclés (Badalona, 1952 – La Roca del Vallès, 2013) és un dels pintors més particulars, fantasiosos i radicals de l’art que es donà als anys vuitanta amb la represa de la pintura, després de la pretesa mort de l’art. Aquest fenomen, que s’esdevingué simultàniament en diverses cultures europees –el neoexpresionisme alemany, la transvantguarda italiana, la nova escultura anglesa, el nou objectualisme francès- i en la vessant nordamericana amb l’apropiacionisme, inicià un esclatant renaixement de l’art en l’inici de l’anomenada Postmodernitat.

Amb un llenguatge pictòric molt personal i original, Uclés trencà amb la línia dominant de l’avantguarda catalana. A més, apartant-se de l’abstracció “bon gust” i de les experiències lingüístiques i sociològiques de l’art conceptual, Uclés excel·lí en un seguit de cicles pictòrics i narratius ben provocatius: Seny i rauxa, La cambra de l’autoritat, La dona és Uclés, En pecat permanent i Kaos postindustrial.

Aquesta exposició, a cura de l’escriptor i investigador cultural Vicenç Altaió, se centra en els anys de la transició política reformista, del 1978-1985, quan Uclés, independentista i d’esquerres, se’n desmarcà i retratà amb sarcasme i erotisme la doble moral. En creà el seu androgin: el bé i el mal en un.

Uclés art + poesia + sexe + política és també un relat il·lustrat de l’època, dels artistes, del paper de les galeries d’art i de la projecció internacional; així com de les idees polítiques i estètiques properes a una de les obres més encisadores, fosques i lascivioses de l’art del moment.

Aquesta exposició és alhora un homenatge, una reivindicació i una ocasió per conèixer el període germinatiu de l’artista.


El Montserrat de l’Abat Escarré

abril 2, 2014

Interessant passejada per la vida i obra d’Aureli Maria Escarré, Abat de Montserrat, que, amb la seva trajectòria, va reafirmar el pensament de bona part de l’església catalana en temps de la Dictadura feixista.
Escarré
En el marc de les celebracions i homenatges de commemoració del 50è aniversari de les Declaracions de l’abat de Montserrat a Le Monde, organitzat pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya que presideix Jordi Palou Loverdos que presentat els ponents, amb la col·laboració de la comissió Escarré-APEC i de la direcció general d’Afers Religiosos que presideix Enric Vendrell que ha fet la cloenda, hem escoltat a Jordi Vila-Abadal, antic monjo de Montserrat, i Joan Vallvé, ex europarlamentari, que han aprofondit en el coneixement d’aquesta figura històrica del catalanisme-humanisme cristià. Des de dins el monestir Vila Abadal, on va romandre des de 1946-1968, des de fora Vallvé, que mantenis gran amistat amb l’Abat, en contacte des de sempre, han fet un recorregut per la vida monàstica d’aquells anys, rera la guerra civil. Era una comunitat en pujança, engrescadora, respectable, tant a nivell religiós com cultural, dirigida per l’Abat Escarré. Era un oasi de catalanitat, on, la nostra llengua, era compartida únicament amb el llatí. Viure en català ens obria el món, han manifestat. Escarré volia que els monjos sortissin, que ampliessin horitzons. Han parlat d’un Escarré autoritari que va comprendre però, que era imprescindible contactar amb la gent, conéixer les realitats. “Vam viure una obertura a les Entitats, conscients de que Montserrat és patrimoni de tots.”
Ambdós corroboren que, Escarré, va marcar un abans i un desprès, amb moltes efemèrides d’acolliment, de concentracions clandestines, espai protegit. Va fer esment de la simpatia que, d’entrada, l’Abat sentia envers el dictador Franco, tenint en compte que els republicans van assassinar vint i tres monjos quan la guerra civil, i la resta van tenir de fugir i amagar-se.
Però les injusticies socials del gover franquista, les persecucions per causa de la llengua, sumades a l’Enciclica Pacem in Terra van fer meditar Escarré que va iniciar una renovació humanitzadora en temps dificils, quan el nostre país passava temps complicats de misèria, amb molta immigració, barraques, i, les institucions no deien res, callaven com els morts, ha dit Vallvé, davant els atacs i violacions de drets de la ciutadania. Van començar campanyes, protestes, moltes engegades al redós de Montserrat. Controls policials quan a Montserrat es feien celebracions. Però, l’Abat Escarré fa sermons, com el de l’any 1958 el dia de la Immaculada, rebatent unes declaracions del Governador Ibáñez Freire, que va dir que acabaria amb els separatistes catalans. O l’any 1960 amb els fets del Palau de la Música catalana que van suposar presó per Jordi Pujol. O l’any 1962, quan denuncia represions als presos politics, sindicalistes, persones perseguides per no pensar com ells. Els partits politics romanien a la clandestinitat, igual que les organitzacions sindicals.
Després de les Ponències, han passat el vídeo “Ciutadà Escarré, L’Abat de Catalunya”, dirigit per Jordi Marcos i produït per Joan Sebastià Martí.
L’Auditori del Museu d’Història de Catalunya, al Palau de Mar, ha estat lloc idoni per aquest encontre d’homenatge a l’Abat Aureli Maria Escarré, 50 anys desprès d’aquelles declaracions que li van valer l’exili. I l’esglesia, la seva, callava.
Què va dir? va ser portaveu d’un corrent d’opinió creixent entre catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país i una funció i una actitud diferents de l’Església en el seu conjunt.
Van ser publicades al diari francès Le Monde, entrevistat per José Antonio Novais, per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent.
Cal tenir en compte que, l’any 1963, el Vaticà havia promulgat l’encíclica de Joan XXIII Pacem in Terris, que avalava, per part de l’Església catòlica, el respecte i la defensa dels Drets Humans i els règims democràtics. El Concili encara estava treballant a Roma, quan, al mes de maig, va començar la campanya dita de les instàncies, que demanava a l’Estat espanyol la normalització del català a l’ensenyament i als mitjans de comunicació, aleshores severament prohibit. En aquest context, l’abat Escarré es pronuncia i emet les seves declaracions.
L’Estat espanyol de Franco, oficialment catòlic, va ser considerat per l’abat Escarré com “un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com “un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre’s”.
Pocs dies després d’aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.
L’any 1965, l’Aureli M. Escarré va exiliar-se a Itàlia. Escarré va jugar un paper de primer ordre en la vida de la Catalunya de la postguerra, va a la reconstrucció de Montserrat, i a la seva inserció en les inquietuds i els desigs del seu poble.


A %d blogueros les gusta esto: