blog de Montserrat Ponsa

Va ser l’any 2000 que vaig presentar aquest llibre Els meus personatges, acompañnyada d’alguns dels retratats. El seu relat segueix vigent, si algú està interessat en adquirir algun llibre, en tinc uns quants.

Enraonar, discutir, bescanviar idees, vet aquí una passió deixada de banda per l’home d’avui, immers en les noves tecnologies. Perquè, conversar, és un dels grans plaers que tots tenim a l’abast a qualsevol hora del dia o de la nit, sense discriminació d’edat, de sexe, de posició social… Com, amb qui? Amb tota persona que estimi les coses senzilles i sàpiga dir-les pel seu nom de forma directe, sense voler enlluernar.
És trist veure.com s’ha perdut l’hàbit de parlar, quan aquesta, és una qualitat que diferencia els éssers racionals dels que no ho son. En aquest llibre aposto per la Conversa, per la Tertúlia.
A través de les converses amb els meus personatges veureu com es pot descobrir l’altre. Al menys a mi, aquests personatges, m’han fet conèixer món, altres cultures, idees noves sobre l’evangeli i l’església per exemple, part d’Ernesto Balducci un Teòleg italià, escolapi, l’home més important que mai he conegut, Pag. 18. Sobre la Història de l’art amb Antoni Cumella el nostre granollerí universal, enamorat de Gaudi i de la seva obra, pag 116. Va elevar la ceràmica a la categoria d’art. Acabem de celebrar 100 anys del seu natalici. Amb Guayasamin, al que vaig conèixer a principi dels anys 70. Amb ell vaig entrar a la vida de grans personatges com Juan Ramon Jiménez, que va fer el primer article sobre l’obra de Guayasamin els anys 40. Guayasamin deia…pag 158, lo más importante en esta vida es…Casa meva , a l’Ametlla, era casa seva. La seva a Quito, era-és tambè la meva. Soc membre d’Honor de la seva Fundació . Va plasmar el dolor de les guerres i la misèria, amic entranyable fins que va morir. Modest Cuixart, aquell gran treballador , artista que no creia només en la inspiració, pag 100. No passava una setmana que no compartíssim xerrada. La Montserrat Gudiol, pura delicadesa, ara sumida en malaltia irreparable, Alzhaimer, que l’ha transformat…quan em dol…. Diu, en el llibre, que sempre ha estat obsessionada per la pintura, pag 170..
Amb l’Oriol Martorell, que tant be sabia explicar la Música. Va ser al pare de la Coral Sant Jordi que, va passejar la cultura catalana arreu. Ens unia estreta relació familiar, ens veiem sovint. Recorda, en el llibre la seva vida a Granollers quan la guerra civil, el bombardeig pag 204. Vam mantenir llargues disquisicions respecte la necessitat d’ensenyar música a les escoles, però també, la necessitat de ser feliços amb allò que tenim, mai envejosos.
Vaig conèixer a fons la poesia catalana amb llargues xerrades amb Mn Pere Ribot al seu feu de Riells del Fai, aquell home bo que les autoritats del franquisme van apartar de la seva responsabilitat, en una Parròquia i exiliar a Riells. Capellà extraordinari que plantava cara a qui fos, àdhuc a les autoritats quan no tenien raó. Recorda la seva arribada al camí de les lletres, al Seminari a principis anys 30, pag 264. Santi Santamaria, pioner de la cuina catalana al món, va ser un dels meus millors amics mentre va viure, sempre al costat, en les alegries i en les penúries. Defensor de la Cultura catalana manifestava, pag 277.
La família, la necessitat de sentir-nos a prop dels d’aquí, però també dels forans, eren temes que sortien sempre a les converses mantingudes amb Danielle Mitterrand i Rigoberta Menchú, lluitadores a favor dels Drets d’Homes i Pobles, “malaltia” que em van inocular, i ara intento comunicar jo també. Danielle tenia gran esperança amb els joves: pag 241. Rigoberta te clar que: Pag 223.
No hi falten polítics d’aquell moment, Fidel Castro que reconeix el seu gran pecat, pag 83. Jordi Pujol que, parlant de crisi diu, pag 256 . Heribert Barrera gran crític, exigència que començava amb ell mateix, pag 45. Carlos Garaikoetxea que va presidir els dos primers Governs al País Basc 1980 i 1984. No li agradava parlar d’Independència, pag 132. Rodrigo Borja President d’Equador 1988-92 pugnava sempre per la necessitat d’equilibri, pag 70. Josep Laporte amic al que he trobat molt a faltar, no acceptava l’autoritarisme de cap mena, pag199. Vull assenyalar que tots eren-som grans amics, apassionats per la conversa positiva, pel voler conèixer opinions respecte a temes puntuals del dia a dia…
La meva pretensió amb aquest llibret, era donar a conèixer gent que ha marcat fites en els seus àmbits, sovint desconeguts, o potser marcats per determinats interessos, amb imatges que no son reals…
Entrar a l’interior d’aquella persona que tens al davant és un repte, una mena de violació del seus sentiments més profunds. Permet fer un retrat, descobrir l’ànima. Els ulls, per a mi, son peces clau per saber com és aquella persona que tinc al davant… Si la mirada no és compartida no m’agrada, no m’interessa… No sol fallar mai…feu la prova. Des de la publicació d’aquest llibre fins ara, he fet altre recull que espero que alguna Editorial vulgui publicar.
He tingut la sort de conèixer persones especials que han marcat la meva vida que m’agradaria poder compartir amb tothom, però de manera especial amb els joves que, no oblidem, com afirmava Danielle, son el nostre futur, la nostra gran esperança.