Maïs dóna una escultura a l’Hospital de Granollers per recordar el Dr Carles Vallbona

noviembre 23, 2015

maïs

Maïs -Marisa Jorba-, és una artista que ha investigat i lluitat per aconseguir la bellesa a través de la seva obra, peces excelses, sovint punyents, dedicades a clamar justícia…Em ve al cap una sèrie sobre dones maltractades, justament coincidint amb aquesta propera commemoració del 25 de novembre.
Fa molts anys ens coneixem, sé de la seva trajectòria, és una dona excepcional, mare, amiga, intuïtiva i creativa.
“Maïs pren de la Naturalesa, elements orgànics per acabar transformant-los en pensaments, idees i suggeriments,” vaig sentir en certa ocasió que comentava un amant de l’art davant la seva obra. És cert, peces magistrals de diferents formats i matèries, a partir del què li dicta el cor.
Els que l’hem seguida de prop des dels seus inicis, sabem que va sempre amb ulls oberts, oïdes prestes a escoltar, a aprendre dels que, segons ella, saben molt, tant pel que fa a l’Art com de no importa què.
Com deia el nostre comú amic Cuixart, un artista ha de tenir, d’entrada, molt ofici, que el te, i inspiració, que també la te. Sumades, permeten la vertadera creació.
Maïs ha dibuixat nous camins no trepitjats, i això, en art, és molt important. També en ciència i tecnologia.
Senzilla, amatent a tot allò que passa al món, Maïs és una dona excepcional, amiga dels amics, encuriosida i dialogant, amb la que hem caminat a prop, en diverses ocasions, algunes pintoresques…
Quan va saber la mort del nostre estimat Carles Vallbona, que va conèixer en una Exposició que va fer a Houston – jo li vaig adreçar-, va dir que voldria que una seva escultura estigués on ell acostumava a estar al nostre Hospital de Granollers, per tal de recordar-lo, per agrair-li la seva amistat, la seva valuosa ciència i dedicació, al servei dels que el necessitaven.
L’escultura “Els camins del vent, que ha donat, és de l’any 2004. Fa pensar amb els que vam recórrer amb el Carles en moltes ocasions. Maïs vol que sigui testimoni de la seva admiració, a la que jo també em sumo.
Gràcies Maïs, gràcies Carles per la vostra entranyable amistat.


El III Premi de Recerca de l’Hospital de Granollers porta el nom del Dr. Carles Vallbona

noviembre 23, 2015

carles Vallbona 0

Així ho va notificar, a l’inici de la Jornada la Dra. Eva Martin que, a partir d’ara, aquest Premi es dirà Premi de Recerca Carles Vallbona.
La Dra Martin va presentar a l’escultora Maïs -Marisa Jorba- bona amiga del Dr. Vallbona, que va fer entrega d’una Escultura titulada “Els camins del Vent,” que tal que sigui col.locada en lloc pertinent de l’Hospital, per recordar a l’amic, el professional, aquell enamorat de la seva ciutat , la seva gent, la seva feina.

elscaminsdelvent

els camins del vent
ferro
58 x 25 x 25
2004

Tot seguit va donar pas a la Jornada que es va iniciar amb una molt interessant Conferència Magistral a càrrec del Dr. Jaume Pérez Payarols, Director d’Innovació i Recerca de l’Hospital Sant Joan de Déu.
Després, es van presentar 8 Ponències, seleccionades entre les millors, dues de les quals van ser les elegides, ambdues del Dr. Oscar Duems, del Servei de Geriatria del nostre Hospital. Pel que fa al Projecte de Recerca, el guardó va ser per la Dra. Mª José Canto gineco-obstetra de l’Hospital de Granollers i membre del CEIC. Comentaré els treballs els propers dies.


Amics de Jordi Solé Tura

mayo 15, 2014

Em sento honorada de pertanyer als Amics de Jordi Solé Tura, el nostre vallesà estimat que, ens va deixar massa aviat, quan el necessitàvem encara.
amics jordi sole tura


Pere Canal i Baliu, l’amic, l’home conciliador.

diciembre 30, 2013

Per molt que escrigui, no bastarà per retratar el Pere, l’home tranquil, generós, mai enutjat, pacient…Era el millor amic del meu espòs, l’Oriol Muntanya, amb qui havien compartit grans batalles, guanyades, gairebé sempre. Des que ens vam casar l’any 1956, Va estar sempre prop nostre, en tota mena d’esdeveniments, els bons i els complicats. En aquella època s’hi sumava altre granollerí il-lustre, el Jordi Baulies, suara traspassat. Estar prop d’aquell trio era perillós, mai sabies si parlaven seriosament o, de broma. Vaig fer gran aprenentatge prop seu. La Cultura era el seu nord.montserratal natural pel Blog
Juntament amb altres personatges de la vida local, no addictes a la dictadura, van constituir, l’any 1947, el mateix any que va obrir el seu despatx d’advocat, La Asociación Cultural de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza de Granollers, avui Associació Cultural. Van fer el primer acte públic en català, sota la vigilància de rigor. Tot era perniciós. Pere Canal va ser el primer President.
La Revista Parroquial Granollers Comunitat Cristiana va marcar una fita a la ciutat quan encara la por dominava molts esperits. Al davant sempre hi havia les mateixes persones, Canal-Muntanya en aquells moments Verde Aldea-Esteve Sala. Tots, homes lliures.
Reunions clandestines –trobar-se en grup no estava permès-, moviments de cristiandat, que es duien a terme a les cases. Assemblea de Catalunya, Marxa per la Llibertat, assaigs d’organització d’un partit polític CDC, sempre al voltant d’alguna taula particular… Sempre, Pere Canal hi era present, a primera línia. A les primeres eleccions Democràtiques, es configura una llista local per anar a la contesa Oriol Muntanya-Pere Canal-Josep Garrell i Pubill, altre trio que va fer bona feina a la nostra ciutat i va deixar petja. Els Debats, en els Plens Municipals eren pures lliçons d’ètica i humanitat. Cop d’Estat a Catalunya, sempre al peu del canó al costat dels que menaven la ciutat, el PSC, al front del qual hi havia Rafel Ballús.
El setembre de 1978 va sortir al carrer Plaça Gran, publicació granollerina de la qual Pere Canal era membre redactor. Va ser un ardu camí, calia fer de tot, per a tirar-la endavant. Llàstima que, com sempre passa, alguns van tenir fred de peus i se la van carregar. I, no eren precisament els enemics!
Pere Canal va estar sempre al front de les activitats de la nostra ciutat: El Casino, Mútua del Carme, Col.legi d’advocats de Granollers, Oncovallès…
Pere Canal era amic de tothom, no tenia mai un no quan, qui fos, li demanava ajut.
Va ser entranyable el Sermó de Mn Lluis Pou el dia del Comiat quan va parlar de les Benaurances que, un cop deletrejades, va anar aparellant amb Pere Canal, símil que em va semblar sublim i oportú. Mai l’havia vist enfadat, tampoc és que somrigués massa, però, era un home sofert, de paraula, àdhuc en aquelles vicissituds que la vida li havia deparat. Espòs-pare-avi-besavi amorós, company emetent quan el necessitaves, sempre amb el consell més oportú.
Granollers ha perdut un gran home, referent de la nostra Ciutat. El trobarem a faltar.


Comiat a Josep Uclés

septiembre 13, 2013

Comiat UclesSom molts els que hem volgut acompanyar a Uclés en aquesta darrera jornada, la dels adéus, la de fins aviat. M’han demanat si volia compartir algun pensament com amiga i admiradora d’aquest il.lustre artista-home-amic-lluitador, que va convertir la seva vida en lluita constant per la família, pels amics, pel país Catalunya, per l’art, per la dignitat. Presidia la sala, prop del feretre, una bella imatge, una obra de Uclés titulada: La teva presència. Presència que ens acompanyarà sempre més…

Adjunto allò que he dit, paraules sortides del cor, i un Poema que, m’agradaria que llegissin el dia que jo me’n vagi d’aquest món.

Adéu-siau Josep Uclés
La mort ens sobta sempre, més però, quan, és un ésser estimat el que se’n va. No cal que expliqui qui era el Josep, tots el coneixíem: artista, pare, parent, amic, lluitador nat, per tot el que li ha suposat viure. El darrer any, també contra la leucèmia que finalment li ha guanyat el pols.
La seva empremta romandrà per l’eternitat. La sort s’ha de guanyar treballant, insistint  i, és el que va fer el Pep sense defallir, en aquest difícil mon de l’art en el qual va reeixir. Uclés tenia un mon intern molt propi, impenetrable. Calia insistir molt per a conèixer segons què.  El seu art ha estat marcat per la fantasia, els somnis, però també  per la protesta, la recerca… Mai va ser gens conformista, ni petulant. Era un home generós, amant de la conversa, la sana discusió…
Trobarem a faltar la seva fina ironia, la seva tossuderia en allò que creia. T’estimem Josep. Fins a sempre.

Poema de Charles Peguy

“ La mort no és res: jo tan sols sóc a l’altre costat.

Jo sóc jo, vosaltres sou vosaltres.

El que he estat per a vosaltres, ho seré sempre.

Anomeneu-me pel nom que sempre m’heu anomenat.

Parleu-me com sempre ho heu fet:

no empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.

Continueu rient del que rèiem junts.

Reseu, somrieu, penseu en mi.

Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com

sempre s’ha fet, sense èmfasi ni angoixa.

La vida significa el que sempre ha significat,

l’eix és el que sempre ha estat, el fil no s’ha tallat.

Per què estar fora del vostre pensament,

simplement perquè sóc fora de la vostra vida?

Jo us espero. No sóc pas lluny,

just a l’altre costat del camí.”

 


A %d blogueros les gusta esto: