Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

marzo 22, 2020

Amics, amigues  

Quan el cap està espès, quan no ets capaç de crear un relat original, un dels camins per no deixar d’escriure és recórrer a la narració descriptiva. Senzillament, traduir en paraules allò que veus. Tinc també la modesta pretensió que aquesta carta us serveixi, al menys a alguns de vosaltres, per passar uns minuts de confinaments llegint coses molt terrenes i vulgars però que no us hagi de suposar cap esforç, que no hagueu ni de pensar, que prou pensaments ens turmenten aquests dies. Em baso en unes notes que he pres aquest matí tot mirant al meu voltant i que us transcric amb el desig de donar-vos una mica de pau. 

Estic assegut en el meu balancí darrere unes vidrieres que donen a llevant. Contemplo una massa de verdor que componen les copes de d’alzines, roures que ja  verdegen, pins i arbusts autòctons. De les moreres tot just en surten els primers brots. A la meva esquerra una caseta elevada com una cabana de selva que van construir amb fustes elementals el nets, pares i tiets. Dessota, Una llenyera amb troncs serrats dels que enguany se n’han fet servir ben pocs degut a l’hivern escarransit que hem tingut, empès pel canvi climàtic. 

El terra, mig torrat pel sauló, quan gires la mirada cap a la dreta, es va tornant verd tot esquitxat per margarides grogues. Al fons, l’arbre més estimat desperta amb els primers brots i fulles apuntant cap el cel blau. Just darrere la meva vidriera, dues jardineres amb uns “ciclamens” vermells, record d’un hivern suau però anormal. A l’esquerra, entre les copes dels arbres, un cel net. A la dreta, el cel fa de fons a uns núvols blancs poc definits. 

Si em giro cap a migdia, a l’esquerra més arbres i un petit cirerer ben florit de blanc, també amb una avançada anormalitat. Més a prop meu  i dessota uns ametllers, el galliner dels meus fills. Dos nets enjogassats gaudeixen d’una semi llibertat. Les gallines picotegen un terra sucós; una gall petit però presumit s’enfila damunt d’una de les gàbies i canta, canta tothora. 

Davallo la vista a terra i veig que les margarides han donat pas a un encatifat de blanques amb el cor grog, com un ou ferrat. Un petit parterre està farcit de flors blanques, liles i grogues; dels narcisos només en queden les tiges despullades. Davant meu, més jardineres i testos amb els “ciclamens” de l’hivern, ara blancs i vermells. Al fons, la casa dels meus fills. Ens separen una renglera de rosers que ja han brotat ufanosament; fins i tot ja s’hi endevinen algunes poncelles. Enguany tot va avançat; abans de Sant Jordi tindran roses. A la dreta, un hortet ben arreglat, en el que a la tarda hi ha aparegut un planter de cebes i enciams. A l’albercoquer li va caure la flor fa dies, a les puntes de les figueres ja s’hi veuen brots.  

M’encaro a ponent, on hi ha dies que el sol tenyeix el cel entre tons rogencs i rosats i que fa pensar en la posta de sol a un Pla de Llerona que aquests dies de confinament ens està vedada. Les alzines, els pins i una alta i espessa mata de canya americana em tapen la casa de la meva germana. Al fons, a la dreta, unes noves construccions queden dessota uns pins alts i prims, inclinats de tal manera que sembla com si volguessin caure damunt meu. Davant d’aquests pins hi ha un parell d’atzavares madures que despleguen les seves penques com uns vanos en totes direccions. Una es verda del tot; l’altra verda i groga. Totes dues amb unes punxes tan esmolades que quan es dobleguen i assequen les tallem i fem sevir per extraure els cargols de la closca en les cargolades familiars.  A la dreta de les atzavares, l’arbre de l’amor que va plantar el meu pare i que ara brota creant uns botons vermells. 

Als meus peus unes matollades d’herbes aromàtiques: romaní, espígol, sàlvia, curri, farigola. M’hi refrego les mans. Quina simfonia de perfums! Hi ha una mena de menta d’olor molt fort que em destapa el pulmons. Impossible no pensar en el coronavirus. Immediatament al darrere, un tamariu que van plantar el meu pare i la meva dona. 

Acabo donant la volta a la casa. Al fons, al nord: el Tagamanent, el Pla de la Calma, el Sui, el matagalls i el Montseny mig emboirat però que deixa veure les Agudes i el Turó de l’Home. A la falda boscos i més boscos. A la plana camps verds que arriben pràcticament fins on soc jo i limitats  a l’esquerra per alzines arbustives i a la dreta pels pins, roures i alzines que voregen el torrent que ara torno a tenir enfront. La seva fondària impressiona i la gamma de verds recorda la paleta d’un pintor. Amagada darrera el vigorós tronc d’un pi, una mata groga de carolines il·luminada per un sol que treu el nas per darrere els arbres. Al fons, en direcció sud, el meu caminat preferit. 

Tinc arbres i flors que m’envolten, però el que em volta pel cap sou vosaltres, tots; els qui esteu a l’hospital patint com a malalts o com a curadors i amb tots els qui esteu confinats amb canalla, joves o gent gran, i amb tots els qui feu algun servei pels malalts o els qui estem sans, per ara… Avui, que és el Dia Mundial de la Poesia, acabo amb uns versos de Pablo Neruda que ajuden a pensar en el present i en el futur: 

Podran cortar todas las flores, 

però no podran detener la primavera. 

 

Vostre, 

Josep M. Boixareu Vilaplana 


Carta abans de la matinada. Josep Ma Boixareu

marzo 15, 2020

Amiges, amics:

 

Ara fa una estona, tot escoltant el tal Pedro Sánchez, m’ha semblat sentir coses com: “Una! Grande! Libre! Arriba España! Por Dios, España y su Revolución Nacional Sindicalista (Nasi!), Viva España, Viva el Rey, Viva el orden y la ley y que Viva honrada la Guàrdia Civil !!!”, Viva el Ejército!

Creia que ja no ho sentiria dir mai més això. Però, vatua l’oli! …. Era la mateixa música, desafinada, que vaig sentir fa més de setanta anys al camp d’esports del Guinardó. Ens hi van fer anar per força, no com un extraescolar, sinó com una assignatura reglada; és clar: La formación del espíritu nacional; reglada i ben reglada perquè,si no hi prestaves atenció, rebies un cop de regla, d’aquelles tan llargues i gruixudes. Al Guinardó hi anava el Caudillo i allí es cridaven aquelles coses que he posat al començament.

Avui, per la tele, no era aquell sàtrapa, era el presidente del gobierno espanyol, socialista (per a més INRI), suposadament demòcrata (com aquell traficant d’armes del3-X-2017), qui, amb la pretensió de decretar un Estado de alarma per a la contenció del CORONAVIRUS-Covid-19, ho explica començant per dir que, a l’Estat, l’únic que mana és el gobierno de España, que de primer compta amb l’ejército, las fuerzas y cuerpos de Seguridad del Estado, el Ministerio del Interior i, al final, també… amb el Ministerio de Sanidad.

Aquest ha estat, en resum, el guió del text llegit al “prompter”, del Presidente Sánchez

Ah! Perdó, me’n descuidava, també ha dit que les perruqueries podien romandre obertes, com els hospitals, les farmàcies o les botigues d’alimentació. La cosa s’entén si ens adonem que ens estan prenent el pel. O, tal volta, quelcom pitjor…

He sofert vergonya aliena. Endemés del rerefons que ja esperàvem, quin nivell més baix! El que Sánchez s’hagi hagut de passar set hores discutint el text de marres amb propis (PSOE-PSC-Podemos?) i estranys (PP, Cs i Vox), no justifica la baixesa del pamflet que ha llegit.

D’allò se’n diu calma, tranquil·litat?

Ara sí que podem estar espantats, de la passa del CORONAVIRUS se n’ocuparan prioritàriament els militars, policies i guàrdia civils; potser, al final, quan mitja península estigui recargolant-se pels carrers, deixaran ocupar-se de la situació als científics, metges, infermeres i experts en epidemiologia.

Això sí, sempre amb la unidad imposada per la força dels uniformats. Quina desgràcia!

No es poden prendre decisions a prop d’on està el problema, que és quan s’encerten, s’han de prendre des de Madrid, allà on s’han fet més barbaritats i on es porta pitjor l’actuació contra el CORONAVIRUS.

A Catalunya tenim el millor sistema sanitari d’Europa; sobradament reconegut, però ni en casos tan seriosos com aquest, ni l’autonomia serveix. És l’Estat, insisteixo, no Espanya ni els espanyols (no tots), si poguès (i la diré forta perquè no puc captenir-me) qui ens enviaria el virus exterminador de catalans. Alguna vegada s’ha de dir…!

Us prometo que no puc seguir. La diria massa grossa. Però, desitgem i esperem que passi la PANDÈMIA, també pels espanyols, però després que no em parlin de taules de diàleg; algú encara hi pot creure?

DUI com sigui i peti qui peti! República Catalana!

 

Vostre,

 

Josep M. Boixareu Vilaplana

(Feu cas rigorós als científics. Ens hem de sacrificar pel bé nostre, que és el de tots)                     


Carta abans de la matinada. Josep Maria Boixareu

enero 29, 2020
Amics, amigues
Jo, que sempre he estat un ingenu, em pensava que el nostre enemic era el Madrid de l’Estat i, ara, amb pena, tristor i emprenyat, veig que també en tenim aquí, endemés dels botiflers de sempre.
Ahir els presos polítics que van declarar a la comissió del 155 del Parlament reclamaven UNITAT després del lamentable espectacle viscut el dia anterior al ple del Parlament. Haurem de ficar tot el govern actual i alguns caps de partits independentistes a la presó, a veure si des d’allí dins ho veuen més clar. O, tal volta, els haurem d’enviar a l’exili. Aquí sembla que les cadires son massa còmodes.
Sé que hi ha altres responsables darrera la decisió del president del Parlament, Roger Torrent, però ell és el cap visible en aquest cas: no va voler comptabilitzar el vot del M.H.Sr. Quim Torra com a diputat. Va tenir por; sí va tenir por! I… d’un tribunal electoral, o sigui administratiu. Quina vergonya! Que torni l’enyorada Carme Forcadell, la presidenta coratjosa que es va enfrontar amb el T. Constitucional! Per aquest motiu és a la presó. I, perquè hi son tots el demés? I els exiliats? Perquè des de la còmoda cadira de la llibertat traïm la seva gosadia i patriotisme?
Roger Torrent i tots el qui l’han recolzat han donat el cop de gràcia al moviment independentista per molt de temps. Els més vells ja no confiem en veure la República Catalana. Quina pena! quin desengany!
Jo, admirador d’Oriol Junqueras i, sovint, votant d’ERC, estic decebut i els meus vots no tornaran cap a ells si no rectifiquen de manera ràpida i rotunda. Em considero traït. No soc de cap partit; soc independentista i ara només em queden dues opcions.
Hi ha hagut, no explicacions, sinó excuses de mal pagador: Què és això de la desobediència “estèril”?  Per què vam votar l’1-O?  Per què hem sortit al carrer tantes vegades?  Per què hi ha tants desobedients a la presó, a l’exili, repressaliats, perseguits?  Per què alguns dels que cridaven a la desobediència, republicans independentistes, han estat els primers d’arrugar-se i enviar-ho tot en orris? Tenir l’enemic a casa és incòmode, insuportable. Jo no penso marxar; o sia que…
Quin pacte hi ha entre ERC i el PSOE. Ho volem saber!!!  Volem explicacions Clares.  No ens val, al menys a mi, el pragmatisme traïdor. Prefereixo les porres i els tancs a la vergonya i el deshonor. Han aconseguit el què l’enemic volia.
Cada vegada admiro més el president Torra. Convocarà eleccions, però despès d’haver aprovat el pressupostos, tant necessaris!  Això és un estadista que posa el país pel damunt seu i del partidisme!  Res mes..
Tan sols ens queda Perpinyà i Puigdemont! Serà possible? Ens cal reflexionar molt i destriar el blat de la palla.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana

Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

enero 25, 2020

Amics, amigues

Quan encara no ens havíem refet de l’accident de la petroquímica de Tarragona ens arriben uns aiguats mai desitjats, ni en temps de sequera. Hi havia previsions i avisos, però un desastre d’aquesta magnitud era difícil de preveure; mig Catalunya ha estat, i encara està, afectada. El pitjor sempre son les víctimes mortals. Tan se val el nombre, amb una n’hi ha prou. No sé si recordo bé, però després del llibre Un millón de muertos de Josep Maria Gironella, Bartolomé Soler, de Palou, en va publicar un que es titulava Los muertos no se cuentan (perdoneu les imprecisions, fa temps i la memòria se’m rovella). Soler tenia raó, al menys pel títol. A qui li toca com a víctima un fill, el pare o un germà, amb la seva víctima en té prou.

Els mitjans de comunicació han donat prou informació sobre l’abast i els impressionants danys causats per la mal anomenada tempesta “Glòria”. Tenim les imatges ben gravades amb tots els drames que hi ha al darrere: persones, animals, bens de tota mena, agricultura, pesca, indústria, comunicacions, paisatge, construccions… Un desastre, pena, tristor. Responsables? Només n’hi ha un: el canvi climàtic, i seguirem així mentre els detractors interessats de la ciència no reaccionin i prenguin les mesures adients. Un alt cost a curt termini, però el desastre total a mig i llarg. El planeta, la humanitat, els éssers vius, estan condemnats si no s’actua de seguida.

Que algú hauria pogut fer quelcom millor? Això sempre, però personalment crec que les autoritats catalanes i els cossos d’assistència han fet, en termes generals, el que havien de fer. Si de cas, potser algunes coses estaven mal fetes des de feia molt de temps: construccions, proteccions…? Un punt en concret, l’alliberament d’aigües dels pantans de Sau i Susqueda. El dia abans dels aiguats quedava un 30% de capacitat buida i en dos dies van sobrepassar el 100%. Hi ha experts en com, quan i quant s’ha de desaiguar en cada moment i estic segur que es van trobar davant d’un impossible. No cerquem culpables d’ara. En tot cas hauríem de mirar molt enrere. Ara toca mirar endavant; recuperar i reconstruir el que es pugui i fer algunes coses millor, preveient a llarg termini el que sembla impossible de preveure.

Avui no estic en condicions d’escriure gaire més, però tampoc podia ignorar quelcom que ha afectat la major part de Catalunya i els catalans més directament o indirecta. A mi, a tots nosaltres, ens afecta el desastre a l’agricultura, pesca, comunicacions i crec que hi hauria d’haver una mostra de solidaritat de la ciutadania no afectada directament per ajudar als qui estan passant un tràngol que, en molts casos, serà llarg i penós i, també, ajudar a reconstruir la part de país malmesa. Ho hem fet en altres casos i situacions; ara també toca.

Estic trist, preocupat i, també, emprenyat. Avui no volia parlar de política, però és que el mateix drama territorial i humà m’hi obliga. Tractaré de ser breu. Mentre el president de la Generalitat, M. H. Sr. Quim Torra, estava recorrent tot el territori català afectat pels aiguats, reunint-se amb les autoritats i persones més properes al desastre,

el maligne Tribunal Supremo Español, decidia i proclamava públicament la seva inhabilitació. Aquella mala gent, poden ser pitjors persones? No! Perquè no son persones, son bèsties deleroses de sang catalana. Sí, així mateix, bèsties! Deuen pensar gaire en les víctimes del recent desastre? En el territori que si poguessin destruirien pitjor i més del que ho han fet els aiguats? Mala gent! I no entro en els fons de qui aquests dies també ha estat perseguit injustament per l’Audiencia Nacional, el major Trapero, a qui no li perdonaran mai la professional i impecable actuació dels Mossos d’Esquadra arran dels atemptats del 17-A, sobre el que encara no s’ha descobert qui hi havia al darrere. Penseu en unes sigles…

No sé com ni quan es compensarà els afectats directament pel desastre que ha patit Catalunya; no tinc gaires esperances que es puguin refer aviat, però, insisteixo, els ciutadans no afectats directament hauríem de fer alguna cosa.

Vostre,

Josep M. Boixareu Vilaplan


Josep Mª Boixareu. Llerona . Un paradís natural

mayo 19, 2018

La Gna. Maria Lourdes va presentar com seria l’acte a Puiggraciós. Jo, vaig presentar el Josep Mª, fent història de la nostra amistat justament a partir de trobades a Llerona amb Mn Joan. Després vam ser partícips de l’Ateneu per la Dignitat força anys.

La presentació que va fer el Josep Mª Boixareu d’aquest nou llibre ens va fer sabedors del què ha estat per ell Llerona, la seva relació familiar però també amb el poble, amb la gent. Ha treballat amb la passió que li és habitual tot i doldre’s de que Llerona hagi passat de l’Arxiprestat de Terrassa al de Barcelona.

Existeix una química Llerona-Puiggraciós des de sempre. Des de casa veig el Santuari que, ara, amb els canvis, es diria ens volen arrabassar.

 

Va fer una passejada pels diferents temes de forma àgil però profunda, començant per l’any 1935 quan els seus avis, ell era mestre rural, hi van comprar una caseta i s’hi van instal.lar. M’hi han arrelat la família, les vivències, els boscos, els arbres.

En el llibre ha prioritzat la gent i les cases, he xerrat amb tothom, conec totes les cases.

La riquesa de Llerona? la seva gent, les tradicions però també l’arqueologia, molta riquesa sota terra, amagada. Molts Documents en llatí i Castellà antic.

Les Masies del Pla de Llerona son un valuós testimoni del passat, malauradament: moltes, se les va carregar el nomenat progrés.

Una gran icona, però, és l’església  parla de la nostra Història sobre un assentament romà, sobre restes ibèriques. La primera notícia sembla es troba l’any 890. Església molts cops arrasada, sembla que va ser, anys ha, un Convent de monges.

Va ser Parròquia fins el 1575. Portalada romànica del més pur estil, va ser cremada l’any 1936.

Parla així mateix de la història de les campanes de la sacristia, la rectoria.

Terra fèrtil de conreus, de vinya, de blat, d’oliveres. Ara però, la mongeta del ganxet és el nostre més important producte.

Escut d’armes, vitralls, Arxiu amb molts Documents antics Ex Libris de Francesc Tarafa fill de Llerona.

Ens va instruir respecte les cases pairals, la gent que hi segueix habitant treballant les terres  que ha visitat i conegut. La importància dels regadius que ja el Rei, en el S XIII els en va fer concessió: les aigües del Congost a Can Bou i a Can Jubany, han suposat una gran riquesa compartida entre els veïns.

Malauradament els nous temps han modificat la fesomia de l’entorn, moltes cases han desaparegut, han sigut enderrocades per a nous usos. S’hi han instal.lat més de 150 empreses. Diuen que han servit per donar feina als veïns.  

D’uns anys ençà estan preocupats per la possible construcció del 4art Cinturó.  Xafaria Llerona, mataria els arbres, acabaria amb la riera i amb aquesta reserva natural que sempre ens ha acompanyat: plantes i ocells, arbres, rierols. Deixo que descobriu vosaltres mateixos aquesta riquesa que, es diria, que la civilització ens vol arrabassar.

Sortosament, afirma Boixareu, el Marti Boada se n’ocupa i, posarà totes les traves possibles a partir dels seus raonaments. Prou malmesa està ja Llerona amb les construccions que, fa uns pocs anys, tots recordem be l’alcalde i les autoritats que van permetre: edificar blocs de pisos davant l’Església de Santa Maria de Llerona. Ah!  I  ningú del Govern català que vetlla pel Patrimoni va dir ni piu…

 

 


Llerona, un paradís natural. josep Mª Boixareu al Puiggraciós

mayo 11, 2018

Diumenge 13 de maig 2018 el Santuari de la Mare de Deu de Puiggraciós acollirà la presentació del llibre de Josep Mª Boixareu: Llerona un paradís natural.

Boixareu és membre del Grup Enllaç, conformat per gent de les contrades que, des de fa anys ens trobem, xerrem, compartim activitats, il-lusions, esperances,

Enguany festegem els 60 anys de la recuperació del Santuari, i de l’arribada de les monges benedictines, que han fet i fan bona feina d’acollida, de presència activa.

Durant el Curs, de forma mensual, programem activitats, en aquesta ocasió, la presentació del llibre de Boixareu, home polifacètic, personatge que no deixa indiferent a ningú. La seva humanitat desborda tota previsió.

 

 


Santuari de Puiggraciós. “Llerona, un paradís natural” amb Josep Mª Boixareu

mayo 6, 2018

 

El Grup Enllaç de Puiggraciós que mensualment organitza activitats culturals, enguany ho fem de manera especial ja que festegem els 60 anys de la recuperació del Santuari, al front del qual hi ha les germanes benetes.

Pel que fa a mes de maig hem previst la presentació del llibre Llerona, un paradís natural de Josep Mª Boixareu pel diumenge 13 de maig a les cinc de la tarda.

M’han demanat de fer la presentació del Josep Mª, bon amic des de fa molts anys. M’honora la seva amistat.

Puiggraciós és un espai d’acollida, de pregària, de silenci, però també d’amistat, d’encontre amb els amics, o de passeig per aquesta Natura tant especial que l’envolta.

 

 


Josep Maria Boixareu. Carta abans de la matinada

marzo 25, 2018

 

Amics, amigues
Estic indignat, molt indignat. No sé si controlo bé el què dic, pel qual us demano disculpes i comprensió per l’atabalada escriptura d’avui i d’alguna expressió fora de la correcció que mereixeu.
Em poso a escriure amb mal al braç dret de tant picar la cassola pel balcó de casa. La gent que encara venia de la manifestació mirava cap amunt i m’aplaudia. Se n’han anant afegint i, quan el concert havia engegat, jo he plegat. El pitjor no és el mal al braç, que passarà ràpidament.
L’altre és la bronquitis que porto i que em reté a Barcelona. No podia, però, de deixar de participar en la manifestació d’avui, encara
que ho hagi de pagar amb més dies de reclusió. No empro aquest terme amb segones; me n’adono ara.
Extremera, Soto del Real o Alcalà Meco, on han anat a parar les nostres i els nostres  compatriotes que es juguen la llibertat per Catalunya, per
nosaltres; allò sí que és reclusió i… essent innocents. És l’Estat presó, represó!
He estat tres quarts d’hora al carrer, un braç recolzat amb la meva esposa i l’altre amb el bastó. Com que hi hem anat d’hora hem pogut estar al rovell de l’ou: Roger deLlúria/Provença, allí on la policia deturava els manifestants. Eren els Mossos d’Esquadra que protegien la seu de de “delegación del gobierno” amb els seus polis de torn. Ningú no es podia acostar per cap banda a menys d’una mançana a la rodona.
Tenen por els maleïts representants d’un govern estatal feixista que puteja (us he avisat) la justícia i persegueix  arreu tot el que fa flaire d’independentisme, llibertat d’expressió, dret humans o democràcia.
La meva condició de jubilat i malalt, ahir em va permetre de seguir la sessió de la maltempsada investidura de Jordi Turull. Des de fa temps que en aquestes ocasions només escolto els que m’agraden, sí. Per què haig de posar-me malalt amb els improperis, bajanades, quan no ironies de mal gust impròpies d’un Parlament democràtic?
Llibertat d’expressió, de lectura i d’escoltar el que a cadascú li plagui.
Així és que vaig escoltar Jordi Turull en el seu discurs d’investidura, de rèplica i poc més. Alguna cosa d’Eduard Pujol, del substitut de Marta Rovira, de Xavier Domènech i de Carles Riera. Com les gasten la pija de l’Arrimadas, el tonto de l’Albiol i el desgraciat de l’Iceta; ja me’ls conec i, per tant, me’ls vaig estalviar.
El discurs d’investidura de Jordi Turull va ser d’una precisió impecable, pròpia d’un gran estadista. El seu de rèplica, d’una talla política d’alt nivell i això que els seus advocats li havien controlat el que deia pensant en la compareixença d’avui davant del Suprem. L’home que semblava abatut en el primer discurs, va demostrar una capacitat dialèctica extraordinària en el de rèplica. Com se’l devia escoltar el jutge Llarena…!
La investidura no es va aprovar per un estret marge. Els quatre diputats de la CUP es van abstenir i no hi va haver la majoria absoluta necessària en la primera votació. No sé si la gent de la CUP devia quedar gaire satisfeta, alineant-se de fet amb dels 155.
Crec que aquesta gent s’ho hauria de fer mirar. Tenen polítics excel·lents que llencen per la borda i, sobretot, fan mal a l’independentisme català, a la República de la que tant s’omplen la boca. Aquesta gent, en comptes de fer tantes assemblees, haurien de fer cursos de democràcia representativa. Demà, hi haurà sessió? En aquests moments no se sap.
El que sí sabem és que el titella de la Moncloa, el sàtrapa Llarena, avui n’ha enviat cinc més a la presó i als de demà els desitjo millor sort. Això no és cap mena de justícia. És el Tribunal de la Inquisició: el que no pensa com nosaltres a la foguera, les presons d’ara a Madrid. Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonats per un  jutge sense escrúpols, teledirigit des de la Moncloa, Gènova i des d’algun altre racó des d’on conspiren gentussa com José M. Aznar o Felipe González i  algun franquista decrèpit. Els nostres compatriotes esmentats i empresonats són d’un nivell personal, moral i polític que dona cent voltes als voltors de la Moncloa, Gènova, Ferraz i no sé on para l’Albert Rivera, aquell noi de Granollers que va decidir trairel seu país.
Per a mi, el més indecent de tots. El seu objectiu: fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes, amb el qual aixafaria Catalunya. Però, Catalunya és quelcom molt més gran del que aquest botifler es pensa. Al temps.
Tota la indignació que porto al damunt, amb mal de cap inclòs, no m’impedeix de somiar tot escrivint. Jo sóc dels que crec que al final es fa justícia tard o d’hora. De primer, hem de seguir ferms en les nostre posicions. No espantar-nos. Qualsevol dia n’agafaran algun de nosaltres, delsde la base.
Jo declaro que el 20 de setembre estavamatí i tarda, a la concentració davant la conselleria d’Economia, que l’1 d’Octubre estava al peu de les urnes d’apoderat de l’ANC. És més, el 9-N de 2014 vaig estar de voluntàri en una mesa. No cal reiterar que sóc independentista de fa molt temps
(potser no de tota la vida, però tinc testimonis que es remunten a començaments dels  seixanta).
 I, tot el que escric queda publicat: algunes coses me les guardo pel dia que calgui. Aquí em tenen els del 155, un de base que pot escarmentar molts altres. Aquí!
No empresonaran tot un poble, ni tan sols els inalterables més de dos milions de catalans que formem la massa crítica de l’independentisme i que persisteix i es va eixamplant. No podran amb nosaltres! Nomésdesapareixerem per la mort.
Ai! Sipoguessin tornar-nos a cremar a la foguera!
L’odi, l’afany de venjança és d’ells. El nostre afany és de justícia i persistirem en la nostra lluita enraonada i pacífica fins la victòria. La raó, com deia
avui l’eurodiputat Terricabras, no ens la donarà la UE, però sí els seus tribunals, que són realment independents. Tenim la dignitat, mai ens l’han
pres, però ens falta la justícia per a 7,5 milions de catalans que es deleixen per tenir una societat lliure i justa.
S’apropen temps encara més difícils. Lluitarem cadascú des del seu lloc i ho aconseguirem. Els malvats seran castigats i allí elscruixiran les dents.
Només cerquem justícia. Si no la volen pactar enraonant, la lluita serà llarga, però la victòria nostra.
Espanya té un problema, nosaltres, una il·lusió

Carta abans de la matinada. Josep Mª Boixareu

febrero 23, 2018

Amigues, amics

La llibertat d’expressió forma part inalienable dels drets humans. M’enerva especialment quan es vulnera aquesta part essencial dels drets humans, sense oblidar-ne d’altres tan importants o més que aquests. Enmig d’un estat d’ànim personal baix, no oblido totes les malvestats que s’estan abocant sobre el meu país, Catalunya, i damunt de patriotes empresonats, exiliats, maltractats, imputats o amenaçats. El què està passant és històricament horrorós, perquè serà una catàstrofe no tan sols per Catalunya i Espanya, sinó per a Europa, la democràcia i els drets humans que haurien de ser la base de tots els estats democràtics. Aquesta horrible catàstrofe està passant, no ho oblidem, a Síria, el Iemen, Kurdistan, Afganistan o Iraq de forma sagnant. D’altra manera, potser més sibil·lina però igualment catastròfica i inhumana, està succeint a Corea del Nord, Veneçuela, Israel, Egipte o l’Estat espanyol.

Sí, així ho veig jo i cada vegada més personalitats del món de la justícia, política, cultura o organitzacions com Amnistia Internacional que, de mica en mica, va elevant el seu to reprensiu contra l’Estat espanyol. Si jo m’enervo, em rebel·lo, en contra de la censura que traspassa tots el límits de la llibertat d’expressió i, conseqüentment dels drets humans, és perquè, indirectament em sento perseguit com a editor, com a escriptor i com a part d’aquest món de la cultura, de l’educació i de la civilitat. A mi no em poden agradar algunes manifestacions, encara que siguin en l’àmbit de la cultura, però les respecto i defenso en nom de la llibertat d’expressió. El que no respecto són les agressions físiques o les amenaces covards pels qui ostenten el poder o se senten protegits per aquests, com són els feixistes que fan servir banderes preconstitucionals,  la constitucional (aquesta respectable) o altres símbols de la ultradreta per proferir crits insultants, amenaçadors i agredint físicament i indiscriminada gent pacífica. És clar, la ultradreta és la que governa l’Estat i aquests salvatges se senten protegits i, això, quan no és el mateix Estat el que exerceix tota mena de violència. Ah! I, amb l’aprovació dels també presumptes demòcrates PSOE i Cs. Compte amb la ultradreta! A Espanya, Europa, als EEUU i al món. Si aquests estats toleren i segueixen fent el què fan, anem pel pedregar més perillós que el món hagi vist mai.

Tots sabem que els mitjans de comunicació i els intel·lectuals són grans enemics dels règims autoritaris. A Madrid (ja m’enteneu) els mitjans de comunicació no fan por al règim perquè el règim els ha xuclat, de la manera que sigui. A Catalunya també n’hi ha de fidels a l’unionisme, més o menys disfressats. Però alguns, fidels al país, amb independència, coratge i decència, encara poden dir les veritats. Desitgem-los llarga vida. Als nostres mitjans públics audiovisuals els atacs els venen via Montoro o descaradament (155) amb la prohibició d’oferir determinades manifestacions en directe durant “massa” temps, o vetant alguna presentadora “massa” agosarada. Arribarà, a aquest pas, dia que haurem de fer una caixa de solidaritat o resistència per poder fer sostenible els mitjans de la Corporació Catalana de Radio i Televisió que no tan sols ens permeten conèixer la realitat, sinó que ens ofereixen programes de gran qualitat. L’audiència de TV3, per exemple, els fa tanta ràbia com quan no van saber trobar les paperetes i urnes de l’1-O.

Ara, al mateix Madrid, en una exposició d’art, d’anomenada internacional com és ARCO, la direcció d’IFEMA (Feria de Madrid) fa retirar tot un plafó que exhibia les fotografies tatxades dels presos polítics. Si us mireu la composició del Comité i Junta d’IFEMA, veureu el què en té d’empresa privada  Si això no és censura política descarada? Han perdut el nord! Estan encegats per la ràbia, l’afany de revenja, l’odi, la por que tenen ells! El mateix director d’ARCO s’ha escandalitzat de  tal monstruosa censura, en el món de l’art! Encara que  s’hagin excusat ràpidament els d’IFEMA, la mà dreta de la censura se’ls ha vist. Als del 155: PP, Cs, PSOE i sucursals els sortirà molt cara aquesta gosadia tan bèstia, de bèstia ferida, com estan demostrant en tantes reaccions en contra de l’independentisme i de Catalunya, la nostra llengua i la nostra identitat; sí, identitat!

 

Vostre,

 

Josep M. Boixareu Vilaplana


Carles Capdevila. Josep Mª Boixareu

junio 4, 2017

Josep Mª ens ofereix sovint les seves Cartes. Avui, la comença parlant de Carles Capdevila. Entranyable. La reprodueixo.

Tenia moltes coses al cap per comentar-vos. Han passat alguns dies des de la darrera carta i tant el món com jo mateix hem donat moltes voltes. Avui, però, no goso començar sense parlar d’altra cosa que del nostre gran periodista i pensador Carles Capdevila. Durant les darreres hores hem pogut sentir i llegir panegírics que li fan justícia. Així que jo poca cosa podria afegir al que han dit persones molt més qualificades i més properes a ell. Però no me’n puc estar. L’he qualificat també com pensador i no perquè fos llicenciat en Filosofia i Lletres, sinó perquè una persona que deia el que deia havia de tenir un fons de gran pensador. Els temes més profunds tractats amb la seva senzillesa només poden sortir d’una persona ben pensant. És el mèrit dels grans pedagogs, saber explicar-ho tot de manera que ho pugui entendre tothom amb facilitat i amb interès des de la primera paraula.

Es diu que t’has de morir perquè la gent parli bé de tu. No és el cas de Carles Capdevila. Algú havia sentit parlar malament d’ell? Ni de bon tros! M’excuso de posar-me com a mostra. Des de que va sortir el diari ara, quan l’obria, el primer que buscava era la columna de Carles Capdevila, tan en la seva primera etapa com després d’haver estat colpejat per la malaltia. Era admirable com parlava de l’educació o els mestres. Sempre amb el seu to positiu. Deixar de banda el fracàs escolar o les depressions dels mestres i parlar d’educar amb humor, amb il·lusió és posar la importància de l’educació i dels mestres al centre de la societat, com correspon. La malaltia li va potenciar el do de la sensibilitat que ja tenia. Quanta raó quan deia que les infermeres eren el cor de les clíniques o centres hospitalaris! Els que hi hem fet estades no podem més que estar-hi d’acord, però ell ho sabia explicar i posar de relleu.

No havia tingut la sort d’haver-lo tractat personalment, però quan el llegies o senties semblava que tot allò t’ho estava dient a tu. Quelcom més que màgia comunicativa; sense voler ser mediàtic et parlava a l’oïda i al cor. Fill del fuster d’Hostalets de Balenyà, poble al que estimava com s’estima el teu poble, va començar el seu ofici de periodista en la premsa local i comarcal, allí on se n’aprèn de veritat, perquè no es pot enganyar. Abans de l’ara, ja era un lector assidu de la seva columna a EL9NOU. En Carles era deixeble de la vida i la vida li va donar un cop molt fort que ell va encaixar en positiu fins el darrer moment. No puc dir-ho tot d’ell; de primer perquè no ho sé, però de la mica que en sé, és com per dir: Carles, molts, moltíssims et trobarem a faltar. Ens manquen persones com tu, lliures, sinceres, transparents, professionals, bones…


A %d blogueros les gusta esto: