POESIA. Miquel Marti i Pol (1929-2003): “ARA MATEIX” (en catalán y en español)

septiembre 13, 2018

La poesía pone en evidencia situaciones inadmisibles. Supera barreras. Rompe silencios. Intimida al enemigo. Grandísimo nuestro poeta catalán Miquel Martí Pol.

Tuve la suerte de conocerle, de compartir tiempos con él, con otro gran amigo, Santi Santamaria.

 

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d’un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s’ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d’un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible



Ahora mismo enhebro esta aguja

con el hilo de un propósito que callo

y me pongo a remendar. Ninguno de los prodigios

que anunciaban taumaturgos insignes

se ha cumplido, y los años pasan rápido.

De nada a poco, y siempre con viento de cara,

qué largo camino de angustia y de silencios.

Y estamos donde estamos, más vale saberlo y decirlo

y asentar los pies en tierra y proclamarnos

herederos de un tiempo de dudas y renuncias

en que los ruidos ahogan las palabras

y con muchos espejos medio cambiar la vida.

De nada nos vale la añoranza o la elegía,

ni el toque de displicente melancolía

que nos pongamos jersey o corbata

cuando salimos a la calle.

Tenemos apenas lo que tenemos y basta:

el espacio de historia concreta que nos corresponde,

y un minúsculo territorio para vivirla.

Pongámonos de pie otra vez y que se sienta

la voz de todos solemnemente y clara.

Gritemos quiénes somos y que todo el mundo lo escuche

Y luego, que cada uno se vista como buenamente le plazca, y adelante!,

que todo está por hacer y todo es posible.

 

 


Dóna’m la mà. Miquel Martí i Pol – Lluís Llach

mayo 12, 2018

 

Diguin què diguin a Catalunya:Som molts! Ens necessitem els uns als altres. Plegats fem molta força. Sense soroll ni enrenou mostrem al món que som diferents, a Catalunya som gent de Pau, de compromís. Esperançats vers un futur que poc a poc, amb la força de la Paraula hem anat forjant. Ens agafem tots les mans: els del Nord i els del Sud. Els que han arribat de terres llunyanes, d’aquí o d’allà travessant el mar. Treballem per tal que el nostre compromís es converteixi en Llibertat. Ningú ens pot fer mal.

 

Després de la sessió d’avui, 12 de maig de 2018 al Parlament, ve a tomb aquesta bella poesia de Martí i Pol amb música de Lluis Llach

 

Dóna’m la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna’m la mà
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que ha de dur al futur desitjat.
Dóna’m la mà
i així podrem creure altre cop que
tot el que hem volgut
només espera un gest
com si fos el vent
que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.

Dóna’m el cor
per compartir
projectes i esperances,
dóna’m els ulls
i que el desig
ens marqui un nou destí.
Més ençà de la incertesa
que ens va marcir la veu
els dits pentinen de nou el mar
com un símbol viu i fidel.
Dóna’m la mà,
dóna’m la veu
i proclamem que
tot està per fer,
tot és possible avui,
fem sentir arreu
com s’exalta el vell desig d’un món millor.


Recordant Miquel Martí i Pol (1929-2003). Desmilitaritzem l’Educació!

marzo 20, 2017

Tal dia com avui fa 88 anys va néixer a Roda de Ter, Miquel Martí i Pol.

Personatge estimat amb el que vaig tenir la sort de compartir temps i emocions, quen res era fàcil, juntament amb altre amic de l’ànima Santi Santamaria. Us estimo!

Reproduïm a continuació un text seu escrit i dedicat especialment al moviment antimilitarista i d’insubmissió a l’any 1991

És un poema de presentació per a l’exposició AntimilitART, en el qual van participar un centenar d’artistes plàstics

Contra aquest ritual d’odi i absències
només hi val el gruix de la memòria
per subratllar el present, i el baluard
voluptuós del cos que no es resigna
a patollar, feixuc, quan el comminen.

Aquest és el secret i aquesta I’ombra
que fa tremolar l’orde dels sapastres,
oficiants crepusculars i inhòspits
de ritmes vulgaríssims de timbales.

D’ells ens en ve la pau de cementiri
que legitima absurds i escampa jull
quan I’herba creix més verda i ufanosa;
per ells desaprenem les melodies
i ens creixen líquens a la sang, cansada
de tèrboles i obscures meravelles
que mai no passen de brillants anuncis.

Quin ròssec de tristeses ens farien
arrossegar si els escoltéssim! Tota
la por del món els cau de la mirada
com una boira espessa, i amb els dits
empastifen la pell i les paraules.

Girem-ne els ulls i proclamem solsticis
de vent i de remor, perque s’encenguin
totes les mans i els cossos es desbordin
en un esclat de llum. Tardes i tardes
de bellesa i de somnis ens pertanyen,
i ens pertany el silenci i el dolor
ben assumits des d’una alçada d’homes.

Girem-ne els ulls i refusem-ne els límits,
perquè el fluir de les hores no perdi
la seva lentitud i el seu misteri.

Contra I’opacitat i la rancúnia
hi valen el desig i la tendresa,
contra el buit i el neguit, hi val la música,
la vehement i diversa harmonia
que exalta el gest rebel, perquè en el gest,
en cada gest, desmesurat i trágic,
s’hi perfà, lliure, plena i amorosa,
la pregonesa clara de la vida.

Miquel Martí i Pol

(Roda de Ter, 4 de febrer de 1991)


A %d blogueros les gusta esto: