Recordant a Pere Casaldàliga

junio 29, 2020

Quin greu la distància. Massa, per a poder compartir amb Pere Casaldàliga el seu sant. He tingut la sort d’ estar prop seu en dues ocasions a Sâo Félix do Araguaia, bell record, indescriptible. Conversa, mirada, pregària amb ell i la seva petita Comunitat. És un altre món, aquell que somniem per a tothom.

Des de la distància t’envio una forta abraçada, penso amb el temps compartit, em deleixo per a veure t novament, tant de bo sigui possible, i la maleïda pandèmia no ens mantingui fora de joc, de manera especial els que tenim força anys a l’esquena.
Sàpigues que no t’oblido, que la teva vida m’omple d’esperança per a seguir caminant i treballant per aconseguir un món més just per a tothom, pels d’aqui, prop meu, pels que viviu lluny, però units en l’Esperança.


Costa viure en un món que ha necessitat un Confinament per evitar que tot se n’ anès en orris.

junio 27, 2020

Ningú actua com caldria, ningú comparteix res, gairebé ni l’aire per respirar. Imagino una emergència en la qual fos necessari compartir el poc aire que ens queda: Seria terrible comprovar què passa. Ho veig!

Se que l’exemple és exagerat però fem una repassada a la vida quotidiana. Quanta gent no te un espai on viure amb els seus de forma digne, allò que abans deien No te on caure mort. Res per menjar, cap o minses possibilitats d’oferir als seus, l’imprescindible que necessiten per a viure amb dignitat.

Penseu però amb les disbauxes de petits-mitjans i grans, el greu-boig desfici de comprar no importa què,  perquè els amics/gues ho tenen. I els pares i avis babaus, cauen a la trampa. No fos cas que el noi/a s’ho prengués malament i, li donen el què costa. Ah! sovint no treballen, diuen que estudien i potser han depassat els 25 anys…

Matrimonis que no s’avenen, i ho deixen. Troben altres parelles i… ningú se n’estranya. Els dits viciosos son els que viuen al costat del seu estimat, amb el que van formar una família i, envelleixen junts. Quina enveja, vaig tenir la dissort de perdre meu amant espòs fa disset anys i encara el sento a prop.

Se que els meus pensaments son titllats d’antiquats. Ara, res és per sempre.

És bo que si quelcom no funciona es pugui resoldre sense morts ni ferits però, No és aquest el cas.

Si falta AMOR… res funciona. Massa parelles de conveniència…


Nueva etapa de mi Blog

abril 12, 2020

Inicié este Blog cuando me preparaba para viajar con la Marcha Mundial por la Paz y la NoViolencia, 105 dias a través de los 5 Continentes -representando a la Fundación de Federico Mayor Zaragoza-

Éramos un grupo de gente diversa, la mayoria de los cuales ni siquieramos nos conocíamos. Algunos, con el ideólogo del caminar Rafael de la Rubia  se habian reunido para preparar y organizar el recorrido, pura maravilla. En todos los países nos esperaban con una gran progrmación de actividades y encuentros.

Fue una aventura inimaginable: el Equipo base formado por 20 personas de distintos lugares del planeta -yo la más vieja-,  pudimos conocer la realidad de este mundo variopinto que vivimos. Solo 10 caminantes hicimos todo el recorrido.

25 Septiembre 2009 Inicio: Barcelona-Milan-Singapur-Auckland.Habíamos cubierto ya 20 mil Km.

Desde Wellington Nueva Zelanda un una avioneta nos llevó a Rekohu nombre moriori de las islas Chatam donde sus habitantes -un centenar de personas- nos invitaron a compartir unos días en una marae, en aquel maravilloso y virgen lugar del Planeta donde se inicia la luz del dia. Compartimos sus vidas, sus plegarias, sus cánticos, tradiciones, esperanzas. Aprendimos sus danzas, a abrazarnos todos con todos muchas veces al dia. Increible. Todo se llevaba a cabo en un enorme espacio donde de noche os arropabamos en nuestros sacos.

El inicio de la MM fue en Wellington el 2 de octubre y concluyó en Punta de Vacas-Argentina el 2 de enero 2010.

Corroboramos que, mientras algunos no saben como gastar su dinero, otros mueren por no disponer de un mendrugo de pan con el que colmar su hambre, ni un techo que les cobije.

Todos teniamos una responsabilidad, yo hice todos los días un resumen de lo vivido que se plasmó en un libro Caminos de Paz, Editorial Milenio.

Cuando llegamos a casa seguí con mi Blog, a diario, añadiendo además todo lo interesante que me caia en mano.

He deicidido que a partir de hoy, abril, Pascua 2020, confinada por culpa de Coronavirus que afecta al mundo, mi Blog será solo mi pensar.

Lo que siento, lo que me gusta, lo que NO acepto. El resto de notícias las publicaré a través de mi Facebook , Linkedin, Twiter.

Gracias a todos por vuestro soporte de casi 10 años. Os quiero y agradezco vuestros comentarios.

Confio seguiréis ahora con mi dia a dia que intentaré no sea repetitivo. Ello sucede porque mis reclamos NO son escuchados por quienes deberinan hacerlo, en tanto que ciudadana del mundo que soy, sin otra autoridad que la moral. (Sin poder ni gloria que, NO ansio).


AMOR en majúscules

abril 10, 2020

Costa viure en un món que ha necessitat un Confinament per evitar que tot se n’ anès en orris.

Ningú actua com caldria, ningú comparteix res, gairebé ni l’aire per respirar. Imagino una emergència en la qual fos necessari compartir el poc aire que ens queda. Seria terrible comprovar què passa. Ho veig!

Se que l’exemple és exagerat però fem una repassada a la vida quotidiana. Quanta gent no te un espai on viure amb els seus de forma digne, allò que abans deien No te on caure mort. Res per menjar, cap o minses possibilitats d’oferir als seus, l’imprescindible que necessiten per a viure amb dignitat.

Penseu però amb les disbauxes de petits-mitjans i grans, el greu-boig desfici de comprar no importa què,  perquè els amics/gues ho tenen. I els pares i avis babaus, cauen a la trampa. No fos cas que el noi/a s’ho prengués malament i, li donen el què costa. Ah, sovint no treballen, diuen que estudien i potser han depassat els 25 anys…

Matrimonis que no s’avenen, i ho deixen. Troben altres parelles i… ningú se n’estranya. Els viciosos son els que viuen al costat del seu estimat, amb el que van formar una família i, envelleixen junts. Quina enveja, vaig tenir la dissort de perdre meu amant espòs fa disset anys i encara el sento a prop.

Se que els meus pensaments son titllats d’antiquats. Ara, res és per sempre.

És bo que si quelcom no funciona es pugui resoldre sense morts ni ferits però, No és aquest el cas.

Si falta AMOR, l’eix de vida principal, res funciona. Massa parelles de conveniència. Poca atenció als joves. Hem d’aprendre a dir NO!


No més tocar a morts…

abril 3, 2019

Cada dia em costa més escriure. Motiu? Es diria que anem repetint sempre les mateixes cantarelles  mateixos i, la mirada posada només en uns temes concrets. Malauradament el nostre món ha quedat paralitzat, sotmès al patró diner. Els que haurien d’actuar no ho fan, tothom busca com guanyar, no per sobreviure amb dignitat, sinó com diuen els francesos “pour épater bourgeois”.

Fa molts anys que escric, he fet col.laboracions a diferents mitjans, en català i en castellà. Soc repetitiva? Jo diria que el problema radica en que res ha canviat. Si  que s’hi han sumat alguns protagonistes mentre que, d’altres, segueixen menant el carro. Trist panorama. Tenim FUTUR? L’hem de guanyar!

Aquest article es va publicar el 18 de març de 2014 a Nació Digital, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada. També la fotografia.
 per Montserrat Ponsa, 18 de març de 2014 a les 00:01 | Nació Digital

Llegir la premsa fa esborronar, guerres sempre pel diner i el poder. Morts, famolencs que augmenten a pas de gegant. Sense sostre, clochards forçats sense remei, de difícil solució a curt termini si els que manen no són capaços de donar ultimàtums a Bancs i Caixes. Que els deixin de donar ajuts, que els auxilis han de ser per la ciutadania que ho necessita. Cal també acabar amb els insults, grolleries que omplen pàgines i més pàgines, que s’escolten a las Cortes, o a qualsevol Canal de TV. Dol que s’hi sumin alguns catalans. No haurien de caure en el parany de l’ultratge. És un tocar a morts, no efectiu no condueix enlloc. Han d’aprendre a dialogar.
Demostrem que som diferents, que el nostre tarannà és la negociació seriosa i, si no l’accepten, donem la cara, sortim TOTS al carrer i no ens moguem, fins que les nostres reclamacions siguin acceptades. Nosaltres, no som d’aquest món de barbàrie i mentida. Cal, que, amb urgència, passem a l’acció sostinguda. Els draps calents no serveixen per aquests mals, necessiten medicació forta, endovenosa. Estem a la UCI, no ho oblidem!
L’únic que temen és corroborar que som molts els que no combreguem amb mentides i falses promeses que mai han arribat. Que demostrin, doncs, la seva voluntat, el compromís, i comencin per sanejar i retre comptes, de tots els robatoris que, sota la capa d’aforats, han perpetrat els seus companys de Govern. Milions d’euros que, podrien servir per pal·liar necessitats vitals, de moltes persones abocades a la misèria. Que d’entrada els tornin, a les arques de l’Estat –ens pertanyen a tots–. Després, que siguin castigats com cal, a treballs socials controlats, o picar pedra. No a presó, on els haurem de mantenir.
No cal però anar a Madrid, a casa nostra no podem fanfarronejar de justícia i d’equitat, mentre reconeguts personatges com Millet o Nuñez, per citar-ne alguns actuals, –molts d’altres en cartera, de passat recent–, es mofen de les Lleis i de la ciutadania a cara descoberta i, no passa res. Tenen els comptes bancaris a vessar, sabent que és fruit indegut. Judicis, es diria que preparats, on la veritat roman oculta els beneeix i fa veure que se’ls creu. Trista passivitat i aquiescència dels que ostenten el poder polític-judicial. No oblidin, però, que pot convertir-se en bumerang, a l’avenir.
Sempre juguem a la por, toquem a morts, diem que ve el llop però, a l’hora de la veritat ens quedem a casa, passius, esperant que altres, als que desprès criticarem, ho arreglin tot. Total, per què he d’anar a votar? No m’agrada ningú, diuen. Certament costa però, hem de trobar gent neta, amb idees clares que ens entusiasmi. Sé que existeix, cerquem-la. Hem de tenir clar que, si volem canviar aquest món, ens hem d’arremangar tots, i actuar. Les paraules, se les emporta el vent, NO les accions, que perduren, es veuen.
El futur és a les nostres mans, és “verge”, podem dibuixar-lo i modelar-lo al nostre albir. No pretenem riqueses, simplement, el volem equitatiu, un mon de Justícia on tots puguem viure amb els nostres, sense els temors d’ara. Una societat on Educació-Cultura siguin eixos conductors, el demés, arribarà amb escreix.
Un tots per a tots, sense enveges ni odis. Només cal llegir la Carta dels Drets Humans que pregona que, tots els éssers humans som iguals en dignitat, no importa color, ideologia, procedència. Jo vull aquest món, el de la paraula i el diàleg, on l’amor i la generositat siguin cabdals.
Penso fermament que el tenim a l’abast. Procurem que no sigui només el món de l’economia i el diner, el lema que ens regeixi. Deixem de tocar a morts i, entrem en acció. La nostra vida pot fer un salt qualitatiu. Prou acatament! Com diuen els bolivians, val més morir dret que viure agenollat.


NO más farsa política en Catalunya. Exigimos Libertad Presos políticos

febrero 28, 2019

Pensando lo que hemos visto-leído, siguiendo esta farsa-juicio a nuestros amigos Presos Políticos  imaginamos lo que piensa la gente de bien del orbe que sigue sin entender nada, cuando escucha las preguntas y razones que exponen los Fiscales.

Cabe señalar dos elementos básicos:

La categoría humana-cívica-intelectual de nuestros amigos encarcelados, y,

La perversidad-incultura-amoralidad de la mayoría de los fiscales y políticos que han salido a opinar-castigar a los inculpados. No les consideran seres humanos.

Razonamientos de acoso-derribo a unas personas de bien que han demostrado su madurez intelectual personal en todo momento. Siempre con buen tono, con alguna ironía.

Sentí horror y vergüenza ajena como la mayoría de personas, cuando escuchamos las preguntas y comentarios de los señores-fiscales, aquellos que representan la autoridad y la justicia, ensañándose con los acusados algunos de los cuales llevan ya 500 días presos sin juicio que dictaminase su entrada en prisión y,

las respuestas de los acusados digamos los maleantes, según los profesionales incriminadores,  que han dado en todo momento fe de su manera de ser-obrar, su comportamiento intelectual-cívico-legal en todos los momentos de su vida.

Conste que no les deseo ningún mal, pero sí 500 días de prisión a pan y agua, sin calefacción, alejados de sus familias, trabajo, amigos. Sin poder ejercer su labor profesional, sin… sin…. sin….sabiendo que sus parejas-hijos-padres padecen limitaciones de vida-economía, debido a su ausencia. Luego, que sean castigados, media jornada a por vida, a trabajo social entre los más pobres-enfermos-desamparados.

¡JUSTÍCIA YA!

Que nuestros PRESOS POLITICOS sean puestos en LIBERTAD. Que recuperen su VIDA y su TRABAJO. Que se les INDEMNICE con cargo a quienes  ensuciaron sus vidas.

Son estos personajes dañinos a quienes deben-debemos mantener alejados de nuestras vidas. Urge que la Justicia-la Sociedad les exija responsabilidades a por vida, cual ellos hicieron con nuestros amigos PRESOS Y EXILIADOS. La Historia dará fe de su perversión e inaptitud para la responsabilidad que se les supone y se les paga.

 


Francesc Maspons i Anglasell, 1872-1966. Isidre Llucià

diciembre 9, 2018

Em permeto copiar aquesta article de La República, escrit per Isidre Llucià, parlant d’aquell home notable, gran amic amb qui havíem compartit molts temps amb el meu espòs Oriol Muntanya. Segur que hauria d’ocupar lloc prominent en el nostre petit país, on, malauradament només surten els que fan soroll. Els que tenim certa edat hem gaudit de la companyia de gent notable que, sense fer remor, va aconseguir l’impossible i ens van ajudar a créixer. Dol l’ostracisme del qual son captius.

Seguint el fil dels dos darrers articles, amb  l’objectiu de definir els conceptes que seran el leitmotiv de les meves col·laboracions amb La república: superar mentalment l’autonomisme/autonòmic, i reflexionar sobre un model de dret públic a partir del Dret Públic Català, és imprescindible fer una referència explícita al Dr. Francesc Mapons i Anglasell (1872-1966). Sense cap mena de dubte, si existís la Galeria de Patricis il·lustres de la Nació, Francesc Maspons i Anglasell hi ocuparia un lloc destacat.

Es tracta d’una figura d’una dimensió extraordinària sense la qual seria difícil entendre d’on venim, i imprescindible per saber on volem anar. Francesc Maspons i Anglasell, es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, i fou un gran especialista en dret català. Es doctorà en Dret Civil a la Universitat de Madrid. Posteriorment obtingué la càtedra de Dret Civil a la Universitat d’Oñati a Guipúscoa.

Fou un veritable home del seu temps, humanista i polifacètic, és per això que la seva activitat va molt més enllà del món jurídic: President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya (1918-1920); del 1925 al 1931 també fou president del Centre Excursionista de Catalunya; el 1930 el primer president de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya ; el 1951 fou un dels fundadors de la Societat Catalana d’Economia, que presidí del 1955 al 1958; fou membre d’honor de l’Academia de Jurisprudencia y Legislación de Madrid i de la Comissió Codificadora del Dret Català; fou President de la federació catalanobalear de Turisme; Fou President de la cooperativa impulsora de la Ciutat del Repòs i de Vacances per a Obrers; fou President de l’Associació Internacional per l’Estudi dels Drets de les Minories de l’Haia; fou President de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Econòmics i Socials; va exercir de periodista i va crear, impulsar i col·laborar activament en publicacions de tota mena… en fi, un extens currículum que posa en valor la dimensió intel·lectual del personatge.

En l’àmbit jurídic i en allò que ens interessa, afegir que per encàrrec d’Enric Prat de la Riba, crea, i dirigeix, l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, i que en el decurs de l’etapa de la Generalitat republicana fou un actiu divulgador del pensament jurídic autòcton, essent la seva obra «L’esperit del dret pública català» (1932) una de les més reeixides. No em vull estendre, atès que tant a internet com a través del web del Col·lectiu, en la Miscel·lània Maspons i Anglasell, com mitjançant la tesi doctoral sobre Maspons i Anglasell de Lolo Garcia, així com de diversos llibres editats sobre l’ínclit personatge, hom pot documentar-se suficientment sobre aquest immens patrici.

Probablement arribats fins aquí, molts us preguntareu com és possible que un personatge d’aquestes dimensions sigui un perfecte desconegut per al conjunt de la immensa majoria d’aquesta societat? La resposta és, una vegada més, aquesta contaminació autonomista que hem patit i patim a tots els nivells: institucions, universitats i societat. Parlar de Maspons és parlar de dret públic català, i això, ni ha interessat ni interessa.

A la universitat no s’ha ensenyat, ni s’ensenya, el Dret Públic Català i per tant (llevat d’alguna honrosa excepció) no s’ha parlat de Maspons. És així que el dret públic català no apareix per enlloc i, com a conseqüència immediata, Francesc Maspons i Anglasell no existeix. El resultat: els qui han de construir un país, surten preparats amb l’ample de via mental espanyols, mentre que el que necessitem són gent preparada per a assumir amples de via mental europeu… ja m’enteneu.

El Dictamen de 12 de febrer de 1932 (tant enormement important com escassament conegut), centra tot el seu treball en demostrar jurídicament que Catalunya continua essent un Estat que no ha deixat de ser-ho malgrat la caiguda de 1714. La gran virtut, vist des d’ara i aquí d’aquest Dictamen, és que amb ell, Maspons i Anglasell posa sobre el tauler la baula que encadena la Generalitat actual amb la Generalitat anterior al 1714 i, per tant, ratifica la legitimitat i validesa jurídica de Catalunya com a entitat sobirana, com a Estat.

Maspons i Anglasell ens diu que «Catalunya va ésser un Estat amb plena sobirania fins a 1714». El mateix decret de Nova Planta de 1716, no pot evitar continuar reconeixent l’existència de Catalunya com a Estat, quan fa una constant referència al Principado de Cataluña Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña─ o bé a les constitucions catalanes com ja vaig posar de manifest en el darrer article. Aquesta realitat ens porta directament al dia d’avui, passant per la Restauració de la Generalitat l’any 1977 i pel citat dictamen de Francesc Maspons.

Efectivament, i tornant a parlar d’escletxes teòric/tècniques, el Reial Decret-Llei 41/1977, de restablecimiento provisional de la Generalidad de Catalunya, té dues grans virtuts: 1. Reconeix que la Generalitat de Catalunya es una institución secular; i 2, deroga la Ley de la Jefatura del Estado de ocho de abril de mil novecientos treinta y ocho, de manera que dóna valor jurídic a la continuïtat de la institució de la Generalitat dins la legalitat republicana de 1931. Valor jurídic que no decau perquè el Reial Decret-Llei 41/1977 mai ha estat derogat, simplement s’extingeix de facto perquè l’article 1 estableix que «Se restablece con carácter provisional la Generalidad de Cataluña, en el ámbito del presente Real Decreto-ley y hasta la entrada en vigor del régimen de autonomía que pueda aprobarse por las Cortes» això és en el moment que s’aprova la Constitució. Per tant desapareix l’efecte del Reial Decret-Llei pel que fa a la Generalitat Provisional, però es conserva ben vigent, el valor jurídic de la legalitat i legitimitat republicana, per la derogació explícita de la Llei franquista de 8 d’abril de 1937.

El restabliment de la Generalitat (que va ser “restabliment” i no creació) fou el resultat d’un pacte entre el Govern espanyol i la Generalitat en l’exili, que va suposar l’únic reconeixement per l’Estat franquista o postfranquista d’una institució pròpia de la República. Aquest pacte, d’acord amb el “pacta sunt servanda” i el que podríem dir-ne “doctrina Maspons”, s’hauria d’entendre com el fonament del restabliment de la democràcia a Catalunya. La Constitució, efectivament, no ho modifica ni ho deroga, per la qual cosa, s’ha de considerar vigent. Una altra cosa és que, de bon començament, els poders fàctics espanyols, amb el suport de les nostres pròpies llumeneres, s’han dedicat a enterrar aquesta idea de pacte. I així es va arribar al contrasentit jurídic de sotmetre al Tribunal Constitucional un estatut d’autonomia, aprovat i votat pels catalans, i que aquest, a sobre, dictés sentència, cosa que ha suposat el trencament del pacte de 1977-78 per la part espanyola, i legitima la unilateralitat catalana.

Ens movem sempre en el camp de la teoria, sabent, a més a més, com les gasta l’Estat espanyol a l’hora d’interpretar la seva norma, quan de Catalunya es tracta: sempre amb criteris marxistes (de Groucho Marx, naturalment). En tot cas, que quedi constància, als efectes que correspongui, i per a general coneixement, qui era el Dr. Francesc Maspons i Anglasell, a través d’aquesta petita pinzellada, i la dimensió dels seus postulats.

 

Isidre Llucià i Sabarich

Dr. en Dret


A %d blogueros les gusta esto: