Santi Santamaria, sempre al cor…

febrero 16, 2019

Era el 16 de febrer 2011, fa vuit anys, que la notícia de la teva mort ens va deixar desconcertats. La veritat és que, amb el pas del temps he pensat que els darrers mesos se’t veia un xic pertorbat, alguna cosa no funcionava. Mai he pogut pensar en el què t’amoïnava, ni ho he comentat amb ningú, ho faig ara, parlant amb tu des de la distància.

La teva absència ha estat per a mi dolorosa, xerrar, comentar allò que no ens agradava, menjar plegats, moure’ns amb els amics.

Costa molt assimilar el Mai més… Sàpigues que no t’oblido, ni quan menjo ni quan compro… Tots vam aprendre de tots…

Una forta abraçada des de la distància, des del record. Se segur que ens retrobarem!

La foto pertany a un Acte a la Casa d’Àsia a Barcelona el 2002.

Vam participar en la commemoració 65 Aniversari llançament Bomba atòmica

 


Escoltar el silenci…

enero 22, 2019

Cal aturar-se,

i que no sigui per malaltia.

Escoltar la veu del silenci ajuda

a refrescar la memòria.

Per què tant córrer

si tot s’acaba?


Mi corazón en mi Blog.

enero 19, 2019

Quiero aclarar a muchos de los amigos que me leen y, de manera especial aquienes me recriminan por escribir en castellano de forma mayoritaria.

Este Blog lo inicié cuando la Marcha Mundial por la paz y la No Violencia que comenzó el septiembre 2009 y acabó el mes de enero 2010. El enunciado inicial: Mi corazón en mi Blog.

Fue el Diario de la Marcha, donde quedaba constancia del día a día, y donde mi familia sabía por donde nos movíamos. A mi regreso pensé seguir en mi lengua catalana y, ¿qué pasó?  Mis amigos de allende los mares, teniendo en cuenta que la Marcha fue a través de los 5 Continentes, me pidieron que por favor, siguiera escribiendo de forma que ellos pudieran leerme y comprender. Decidí pues seguir en castellano, con alguna incursión en catalán o tal vez francés sobre todo mientras acompañé a Danielle Mitterrand, con la que colaboré hasta su muerte.

Me gusta, todas las mañanas, comprobar quienes me han leído, sus países de origen. Es gratificante sabernos conectados por este medio. Gracias amigos.

Sé que no tengo porque dar explicaciones pero me gusta hacerlo. Ojalá tuviese el don de lenguas y supiera escribir no importa cual. ¿Saben? Siempre digo que la peor plaga, del relato Bíblico fue el castigo de Dios a los constructores de la Torre de Babel, construcción con la cual aspiraban a tocar el cielo.  ¿Cómo?  Según la Biblia de repente hubo una confusión de lenguas. Nadie entendía a nadie. Todos hablaban de forma diferente. Verdad o fantasía, es razón de peso. ¿Podría repetirse?

Amigos, en catalán o en castellano, intento exponer mis pensamientos. Sigo con la misma idea: mi corazón en mi Blog.

¡Os quiero a todos! Us estimo!

 

 


11de gener de 2019. On som?

enero 11, 2019

Costa escriure, costa pensar, els sentiments envers els amics empresonats m’atordeixen.

Falten pocs dies per l’inici del judici als presos polítics independentistes, alguns dels quals, els Jordi’s, fa 452 dies que son  a la presó, privats de llibertat, sense poder compartir la seva vida amb els que estimen, en tant que ostatges de l’Estat espanyol.

I, què fem?

Mentre tant, Nosaltres, a casa discutint sobre el sexe dels àngels. Protegint nos dels fred els que podem, altres ho passen pitjor entre els quals presos i familiars.

Massa capelletes, massa ganes de sortir a la premsa, de figurar en nom de…. Tothom vol càrrecs, tothom vol manar. Tothom vol tenir prebendes. Som pocs els només reclamem LLIBERTAT. Com podem dir que som República? Demano-exigeixo a tots els que tenen o aspiren a responsabilitats que deixin de banda les sigles de partits, anem plegats. Tots som ú…

Què hauríem de fer?

Sortim al carrer de forma massiva, sense soroll ni enrenou. Silenciosos. Anem a la presó i emportem nos els a casa amb els seus, fent-los d’escut si cal. Que el món s’adoni de que som poble que estima els seus.

Els hem deixat aïllats molt temps, massa, mentre uns pocs decidien el què els convenia.

Sortim TOTS al carrer i EXIGIM la seva Llibertat. Els que mangonejen, a redós dels rèdits, que discuteixin després els per què…

No s’han jutjat, ningú sap de què se’ls acusa. sabem be que NO van delinquir. Jo era davant la Conselleria d’Economia quan els fets dels quals se’ls acusa. MENTIDA! Ni incitació ni recriminacions.

Al CARRER doncs i, que se’ns emportin a tots si es que tenen espai suficient per acollir-nos.

 

 

 


5 enero 2010: Mendoza-Barcelona, final Marcha Mundial por la Paz y la NoViolencia

enero 5, 2019

No me dejan ver. Ramón Torres Galarza

diciembre 27, 2018

 

 

Bella imagen la que define esta Poesía…

 

Párpado y pestaña

les doy gracias

porque me protegen

y no me dejan ver

las cosas que entran

por los ojos.


Nadal.

diciembre 24, 2018

Els que tenim determinada edat recordem el sentit que tenien aquestes festes a la nostra infantesa. Eren dies de família, de retrobament amb els parents llunyans que arribaven amb trens i cotxes de línia quan res era fàcil. Quan les comunicacions escassejaven, els telèfons no estaven a l’abast de tothom. De més o menys  lluny viatjàvem amb tren per passar un parell de dies amb avis-pares-germans.

Recordo que des d’on ens deixava el tren a Sant Vicenç de Castellet teníem de caminar mitja hora llarga a peu per arribar a casa, al Pont de Vilomara Ah! i no protestàvem. Estàvem molt contents de poder-ho fer.

Compartien neguits i èxits, els més grans parlaven de com els anava la feina i el negoci si s’esqueia.

Les famílies Festejaven  Nadal i Sant Esteve a Catalunya, commemoracions que, malauradament, han sortit de moltes Agendes pel que fa al tema religiós.

Ara serveixen per a fer compres, dispendis inusuals, en aquells temps passats quan les economies familiars eren minses.

Avui, minses o no, esgarrifa veure com tothom gasta més del que està al seu abast. Pocs s’acosten a les celebracions religioses. Potser no saben ni què vol dir Nadal.

 


A %d blogueros les gusta esto: