Guayasamin. Record d’un Gegant. II. Montserrat Ponsa

julio 15, 2019

Guayasamin. Sempre al cor…100 anys del seu naixement. 20 anys de la seva seva mort. Els amics el vam recordar. Qui era Guayasamin?  Ell mateix es defineix:

Guayasamín: soy un pintor que profundiza en sus temas para descubrir la raíz del ser humano.

Penetra de forma profonda en els sus temas per a descobrir la raíz misma del ser humano. Afirmava i és cert, que retratava l’ànima.

Era el més gran de 10 fills d’una família humil, pare taxista. Es va espavilar molt aviat, feia dibuixets que sempre algú els hi canviave per menjar. No tenia més de 6 anys. Faltava a escola. Preferia contemplar com viuen les formigues, com treballen per fer-se els nius, com els omplen de reserves per quan s’amaguen l’hivern o, descobrir les meravelles d’un bosc, d’un riu. Tres matrimonis, tres divorcis, set fills. onze nets formen part de la vida de Guayasamim.

En una de les guerres sovintejades del seu país una bomba mata el seu millor amic al carrer. La ràbia l’envaeix. Assegura que el venjarà, a través de les seves obres, dures com la mort. Ho fa….

Si, va anar a l’Escola de Belles Arts on es va graduar l’any 1941.

L’any 1942 primera Exposició sempre de denuncia social. La crueltat de les guerres que maten les famílies, els ulls plorosos de les mares que perden seus fills. Les mans que clamen justícia. Les cares ridícules dels opulents que ho manen tot, vides i bens. Hi assisteix Nelson Rockefeller. Era l’encarregat d’Assumptes Iberoamericanos del departament d’estat d’USA. Li compra 5 obres i li gestiona una Invitació per a visitar i exposar als Estats Units.

Viatja a EEUU on passa 6 mesos . Descobreix Goya, El Greco. Fa amistat amb Pablo Neruda. Viatja per sud Amèrica i d’allà sorgeix la sèrie Huacayñan Camino del Llanto, amb més de 103 obres del món indígena negre.

1952 Exposa aquell mestissatge. 103 obres del món indigena negre amb la sèrie Huacayñan  que en llengua quetchua significa Camino del Llanto. Mostren el patiment dels indis-negres-mestissos rebutjats per la Societat. No accepten  la seva cultura-religió. Son menystinguts en tant que sers humans,

1961 inicia la segona sèrie La Edad de la Ira per mostrar lloc i fets que van convertir la Humanitat en escorxadors el S XX: camps de concentració nazis, la guerra civil espanyola, les Dictadures d’Amèrica Llatina, les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, la invasió a playa Giron a Cuba…

1962 Acompanya a Fidel Castro juntament amb G. García Màrquez quan la crisi míssils. 3 dies sense ficar se al llit. Impressionant escoltar seus relats.

1968 Presenta La Edat de la Ira.150 Imatges dures rostres de por, mans que busquen i no troben, mans que protesten i clamen justícia, caps esfereïts, ulls que surten de les orbites, dones que ploren. Sèrie considerada una de les més importants de la Pintura del S XX

1972 La porta a Madrid

El vaig conèixer a través de la TV el dia de la presentació de l’Exposició. Vaig pensar que m’agradaria em retratés.

Mateix dia, a l’hora de dinar, va aparèixer l’amic Antoni Cumella. “A Madrid hi ha un artista que ha de retratar a la Montserat, millor dit, a tots dos, referint-se al meu espós Oriol Muntanya.

Pocs dies després Guayasamin passa per Barcelona. El coneixem, ens fa els retrats al taller de Xavier Busquets arquitecte, amb qui iniciem estreta amistat gràcies a Cumella.  Guayasamin mai venia a Europa sense passar per Barcelona.

1973 Gran Exposició a la Virreina . Ve a dinar a casa a l’Ametlla per primera vegada. Inoblidable

1976 La Fundació Guayasamin passa a ser dels seu país. Explic6 Guayasamin:

“Todo,  en conjunto tiene una armonía, que dolía tener que repartir. Decidimos hacer donación de todo a nuestro país”. Un espacio de más de seis mil métros cuadrados alberga: Un museu de arqueología, de arte colonial y de arte moderno. Otro espacio recoge toda la obra de Guayasaniin. También un taller de litografía y grabado; otro dedicado a la restauración. En proyecto: una biblioteca de arte, más talleres, una estación de radio de la Fundación y, un teatro. A través de mis años de recorrer el mundo, he podido recopilar las obras más importantes de América latina y de buena parte del mundo: de seis a siete mil piezas arqueológicas de valor inestimable. Algunas , de más de cinco mil años atrás, precolombinas, piezas del Perú. de Méjico.400 obras de pintura y escultura y muebles de la Colonia, de más de500 años. Pintura contemporània: Miró, Picasso.

1983 En un dels seus viatges, Guayasamin accepta de pintar a l’Escola mestres Montaña de Granollers. També ho feia a Quito. Va ser una activitat especial davant pares-mestres-alumnes. Va escollir ell mateix una nena que ha quedat immortalitzada a l’Escola.

1988 retrata a Danielle i al seu espòs el President François Mitterrand. Els Retrats eren una de les seves facetes artístiques. Dèia que no retrava la fesomia, que descobria l’ànima.

  1. Edad de la Ternura. Mientras viva siempre te recuerdo. Consta de mes de 100 obres reivindicant el vincle mares fills la innocència dels infants. Els ulls amorosos de la mare. Afirmava que era d’homenatge a sa mare, que va morir molt jove de tant treballar. La pintura és suau, de tons dolços, càlids-purs,

1993 . Inaugura el Mural: Madres y Niños que cedeix a la UNESCO Paris. Ens convida a anar.hi. Conec a Federico Mayor Zaragoza, era el President. Hi havia també Danielle Mitterrand que la va inaugurar. Guayasamin em va presentar com a la seva millor amiga catalana. Va ser l’inici d’una estreta amistat fins que va morir.  Vam treballar amb la seva Fundació FranceLibertés i Catalunya llibertats que vam crear a instàncies seves. També vam començar a treballar amb Federico Mayor i la Fundació Cultura de Paz

1993 Guayasamin em convida a l’Havana a la inauguració de la casa Guayasamin cedida per Fidel. Inici amistat amb ell, fins que va morir. A Fidel també em presenta com a la seva millor amiga catalana, mare de nou fills. Estorat em va demanar con quantos maridos? Al respondre uno , va dir: esto es vicio. El reclamava tothom però em buscava i tornava prop meu. L’amistat i encontres van perdurar fins a la seva mort. Amb Guayasamin i Fidel conec a mandataris de món entre els qual Chávez, que aniré retrobant en diferents activitats.

1994 Guayasamin em convida a  presenciar com retrata a Fidel, a l’Habana. Poques persones entre les quals Estela Bravo Cineasta cubana, Giovanni Parapini, inici de bona amistat. Cinc dies per no oblidar.

1995 Amb Guayasamin i Danielle Mitterrand participem a Cáceres a l’Any europeu contra el racisme.

1996 S’inicia a Quito, la construcció de la Capilla del Hombre que ell no veurà acabada.

La seva obra és sempre un crit de denuncia contra la violència, les guerres, la desigualtat que pateix el mon indígena. El seu Missatge’ CLAMA PER UN MON JUST, UN MAI MÉS. Els indis, els negres, els mestissos  que conviuen al seu entorn necessiten sortir d’aquella opressió cultural-social-religiosa que els ofega.

D’aquí les mans que clamen, els ulls plorosos fora les òrbites, rostres maltrets pel dolor, la fam, l’abandó.

A Barcelona  l’acompanyo a saludar les autoritats polítiques: President Generalitat Jordi Pujol, de la Diputació  Manel Royes. També a Pasqual Maragall alcalde de Barcelona i, a Carles Ponsa President del Consorci Zona Franca BCN, als que farà seus retrats.

La gal.leria UFFICI Florència li demana  un autoretrat, per la  col.lecció de grans artistes del mon. Guayasamin ens  va explicar que li va costar molt. Ho va fer davant d’un mirall.. Quan el va acabar: el mirall es va esmicolar.

6 de juliol 1999.  Mort sobtada d’infart a Baltimore, on havia anat per una consulta mèdica. Mentre la seva filla Verenice pagava la factura de l,hotel i ell fumava una cigarreta assegut en el Hall, mentre un taxi els esperava per a conduir-los a l’aeroport, la filla li diu anem però Guayasamin havia mort. Dol mundial. Encara el plorem.

Les seves restes reposen a l’arbre de la vida, al jardí de la Fundació. És lloc de pelegrinatge dels amics.


9 de juliol, dia trist

julio 9, 2019

Vaig perdre l’Oriol el meu estimat espós l’any 2003.

A la meva mare l’any 1996.

A l’amiga de vida Agnés Vendrell l’any 2017.

Records de vida que, malgrat siguin particulars m’agrada esmentar.

Per a tots la meva eterna estimació. Sempre al cor.

Se que ens retrobarem


Carta a mi bien amado esposo

marzo 24, 2019

Ayer habríamos festejado su día…

 

Querido Oriol

 

Te fuiste sin avisar, de repente, nunca antes te comportaste así. ¿Será que tu-mi pasión terminó?

¿Cómo dormir sin tu abrazo continuado, sin tus requiebros de amor ahora que no estás conmigo?

Quedan en mi recuerdo hermosos años vividos junto a ti, esposo- amante, inolvidables horas de amor sereno, apasionado. Jamás faltó la ilusión del como, donde, por qué.

Recuerdos del inicio de nuestros encuentros, cuando amar era acto prohibido, cuando quienes nos amábamos debíamos escondernos, desaparecer en la sombra para no ser blanco de envidias.

Seguro que éste era el único motor de los celos, de quienes no podían soportar la pasión amorosa de los otros, los que gozábamos de un placer sobrenatural para muchos desconocido, ignorado gracias a la intervención político-eclesiástico dominante.

Como olvidar aquel temblor que nos invadía cuando, tras una semana de separación volvíamos a encontrarnos, soportar los latidos del corazón que hacían explotar nuestro pecho, solo al sabernos cerca.

O cuando de vacaciones con nuestros hijos mientras tu seguías trabajando, la nostalgia invadía mi cuerpo y mi mente al contemplar parejas que se abrazaban, o, cuando cogidos de la mano y mirándose a los ojos mostraban públicamente sus deseos amorosos. Qué envidia me daban…

Recuerdo unas hermosas palabras que escuché de tu boca cuando decías a unos amigos que si algo me pasara, morirías de dolor, de añoranza…

Sigo en la distancia recordando tus caricias, tus requiebros, tu ternura. Tus ansias de estar a mi lado, de día, de noche, en la serenidad que imponen los años, con la dulzura del verdadero amor.

No olvides, dondequiera que estés, que te sigo queriendo, esperando encontrarte en la inmensidad del firmamento para que seas de nuevo mi luz, mi guía para la posteridad.

 

Con amor,

 

Tu amante esposa

 

24 de marzo 2019


Pienso-Existo-Camino…

diciembre 19, 2017

Día de grandes recuerdos. Hace años en esta fecha comenzaba, en nuestra casa, las fiestas de Navidad. Mi marido cumpliría hoy 90 años. Me falta.

Mañana de servicio en el Hospital de Granollers, 5a Planta, en tanto que Voluntaria. Tres personas me han permitido acompañarles, conversar con ellos. Enriquecedora experiencia. Solo se que no se nada.  Aprender de los demás es, para mí, un hermoso compromiso. Gracias

Almuerzo con mi amiga Anna Mª. Charlamos a propósito de los divino y lo humano. De nuestras familias, de nuestros recuerdos de amistad. De las fiestas que se avecinan y que tristemente, no serán buenas para todos, algunos presos, otros exiliados, refugiados.

Visito a mi cuñada en la Residencia, triste panorama. Suerte de la tertulia con Carme y con Enric. Hoy hablamos de las Fiestas que tenemos cercanas, de las elecciones, del futuro que nos espera. De sus pesares, y alegrías, de esperanzas fundadas.

Larga conversación telefónica con Jaume, querido primo de Barcelona que hoy festeja su aniversario. También con Pilarín,  prima que reside en Lérida  con la que charlamos a menudo. Ah! colecciona “puntos de libro…Si alguien tiene alguno repetido…

Cena en familia, lectura, Internet…

 

 


A %d blogueros les gusta esto: