En la mort de la Raquel

febrero 10, 2018

És trist acompanyar a una persona que mor en la plenitud de la vida. Esposa, mare de dos fills petits. Gran professional de la Medicina, persona excepcional segons han expressat familiars i amics a l’hora del Comiat.
Sempre costa dir adéu quan algun familiar o amic que se’n va al més enllà, però, si la vida s’estronca quan les responsabilitats maternals son inicials i rera llarga malaltia, la tristor colpeix petits i grans de forma desmesurada.
Se el que senten, he passat aquesta prova i, puc assegurar, que les paraules no serveixen per calmar el desconsol. Ajuden sí, a saber que no estàs sol però, no curen les pors, ni l’enyorança.
Ànim amics! Els que tenim fe sabem que els retrobarem però, costa suportar el tràngol.

Un petó ben gran

 

 

 


A %d blogueros les gusta esto: