Aprendre a viure de nou

noviembre 19, 2020

Intentem recuperar la vida malgrat la Covid-19. Parlar amb parents i amics ni que sigui per telèfon és reconfortant. Em ve a la memòria una cançó que m’agradava molt: “Quiero volver a empezar, porqué, sin tu amor, mi vida no es vida…”Ara, doncs, ens cal recomençar. No és la primera vegada que el món pateix una pandèmia. Consti que és l’OMS que l’ha qualificada com a tal per la seva expansió geogràfica: el món sencer. No ens queda altra solució que obeir les decisions que prenguin els entesos -a Catalunya en tenim- si volem recuperar la vida, seguir endavant, malgrat patiments i mancances. Restricció d’aliments, poca mobilitat i el pitjor és que s’ha endut amics de vida. Em dol l’ànima no haver pogut acomiadar-los. Sé que ens retrobarem!

   Sortosament tenim avantatges respecte com van viure les pandèmies  anys passats. Avui, S XXI, tenim telèfon, internet, radio i televisió , podem comunicar-nos en tot moment. Per a mi, però, el pitjor és trobar-se nu de contacte humà, amb aquells que estimem. Trobar-te, seure al voltant de la taula amb agosarades discussions respecte quelcom que potser ens separa, però que, enraonant, aconseguim lligar. Enyoro de manera especial la mirada, l’abraçada, l’escalfor de les mans, l’olor dels que estimo. Confiem que s’acabi aviat!

   Siguem estrictes amb el confinament, segons demanen els entesos. Intentem moure’ns per llocs on no trobem ningú, protegits amb mascareta i guants. Caminem, respirem, cridem, si cal, enraonem sols explicant-nos allò que mai més no hauríem de fer… Ho faig quan vaig a caminar per llocs no públics. Parlo sola amb veu alta, m’escolto jo mateixa. Cal que ens escoltem o perillem de no saber enraonar el dia que tot passi…

   Tots tenim alguna dèria que podem activar. I si no la tenim, inventem-la. La vida ens ho agrairà. Segur que sorgiran nous camins, noves propostes de germanor, les que haurem dut a terme en aquesta llarga malastruga que ens fa rumiar  “Què no hem fet bé? Segur que moltes coses. Ara ens ha arribat la penitència. En sortirem renovats. Els silencis obligats i les solituds ens convertiran en persones noves, amatents a l’altre, com fem en aquests moments en què ens sabem sols i potser impossibilitats. Ningú no se n’escapa, la pandèmia és global, sense distinció de races ni de colors. Homes, dones, nens i nenes, vells i joves, rics i pobres dels cinc continents.

   I cal fer atenció especial a aquelles persones que sabem que viuen soles i necessiten, segur, la nostra veu encoratjadora per continuar endavant. No les abandonem a la ignomínia.

   I avui a la Cuina de resistència, crema de pastanagues.

INGREDIENTS. Un bon manat de pastanagues, una ceba, dos grans d’all, una fulla de llorer, canyella en pols, sal, nou moscada i 50grams de mantega. 

   Laminarem la ceba i els alls i ho sofregirem dins una olla amb oli a foc suau, fins agafin color. Hi afegirem les pastanagues trossejades i cobrirem d’aigua, la que ens sembli suficient per a la crema. Quan arrenqui el bull, afegirem el llorer, la canyella en pols, un polsim de nou moscada i la sal. Deixarem que bulli uns 45 minuts. Retirarem el llorer i ho batrem amb una batedora. Ja a punt, hi tirarem la mantega. Ha de quedar una crema espessa… Podem acompanyar-ho amb trossets de pa fregit o empolsinar amb ametlles picades, com a la imatge de l’article, i l’entrarem a forn calent.


A %d blogueros les gusta esto: