Aquesta data, quan la meva infantesa, era esperada per organitzar saraus pel carrer. Penjar «llufes» que havíem preparat amb dies d’antel-lació a l’esquena sobre tot de les persones grans. Nosaltres procuràvem no deixar que en les plantifiquessin i fóssim la riota de tothom.
Llufes que havíem preparat de forma escrupolosa dibuixos o Advertències que lligàvem amb un cordill i enganxàvem amb agulles a l’esquena de qui fos: Mestres, parents, amics i, de manera especial, a aquells que formaven part de les nostres rivalitats. Coneixíem be que era allò que no els agradava i justament era allò el què els hi penjàvem.
Altra manera de divertir-nos era, convocant cites, a persones diferents, on no apareixeria ningú. Potser li ho proposàvem a aquella amiga que li agradava un noi que no n’hi feia cas. O a algú que li fèiem creure que tenia un dinar o un sopar que No hi comptava i, espera i espera… fins a descobrir que era una mentida del dia…
No teníem tantes frivolitats com tenen ara xics i grans però l’enginy incitava, en aquella data esperada, per a fer allò que era impossible, qualsevol altre dia de l’any.: mentides pietoses que No feien mal, simplement provocaven alguna rabieta, pel fet d’haver -se deixat ridiculitzar.
Potser també instàvem a una trobada de la gent del poble convocada per l’Ajuntament a la plaça. O anunciàvem l’arribada amb el cotxe de línia d’algun forà reconegut, o un titellaire que veia a fer les delícies de petits i grans al mig del carrer. Eren temps difícils, no abundaven les diversions com ara.
Sin categoría | Etiquetado: 
Escrito por montserratponsa 
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.