Costa viure en un món que ha necessitat un Confinament per evitar que tot se n’ anès en orris.

junio 27, 2020

Ningú actua com caldria, ningú comparteix res, gairebé ni l’aire per respirar. Imagino una emergència en la qual fos necessari compartir el poc aire que ens queda: Seria terrible comprovar què passa. Ho veig!

Se que l’exemple és exagerat però fem una repassada a la vida quotidiana. Quanta gent no te un espai on viure amb els seus de forma digne, allò que abans deien No te on caure mort. Res per menjar, cap o minses possibilitats d’oferir als seus, l’imprescindible que necessiten per a viure amb dignitat.

Penseu però amb les disbauxes de petits-mitjans i grans, el greu-boig desfici de comprar no importa què,  perquè els amics/gues ho tenen. I els pares i avis babaus, cauen a la trampa. No fos cas que el noi/a s’ho prengués malament i, li donen el què costa. Ah! sovint no treballen, diuen que estudien i potser han depassat els 25 anys…

Matrimonis que no s’avenen, i ho deixen. Troben altres parelles i… ningú se n’estranya. Els dits viciosos son els que viuen al costat del seu estimat, amb el que van formar una família i, envelleixen junts. Quina enveja, vaig tenir la dissort de perdre meu amant espòs fa disset anys i encara el sento a prop.

Se que els meus pensaments son titllats d’antiquats. Ara, res és per sempre.

És bo que si quelcom no funciona es pugui resoldre sense morts ni ferits però, No és aquest el cas.

Si falta AMOR… res funciona. Massa parelles de conveniència…


A %d blogueros les gusta esto: