blog de Montserrat Ponsa

Els que van crear i deixar anar els virus deuen estar contents! Als més grans ens han robat la vida. Confinaments, pèrdua de possibilitats de participar en  activitats, d’allunyament de parents, amics i quedar-nos només amb rutines. Maleits siguin els instigadors!!!

Si s’aturen a fer un repàs, descobriran les gran guerres: 1) del 1914 al 1918 coneguda com la Gran guerra 2) de 1939 al 1945 amb combats i enfrontaments  globals, dramàtics de la guerra freda des dels anys 80 entre els que defensaven el capitalisme i el comunisme.

La 3) És latent,  un conflicte global en el qual s’utilitzaria material atòmic!

Qui hi guanya? Uns poquets instigadors que haurien de ser  mostrats  públicament per a ser contemplats com a malignes, d’una societat dita civilitzada, que no hauria de permetre les seves actuacions.

Massa volen viure sense fer res, del cuento, com dèiem abans. No oblidin que ens van deixar anar una pandèmia que molts hi van deixar la pell, d’altres, han quedat tarats a per vida malgrat les múltiples medicines-vacunes-remeis que van enfortir moltes butxaques. Qui hi guanya?

Hem acompanyat a una amiga de vida en el seu cami final. Costa imaginar que la Rosa, la germana de Puiggraciós, ens ha deixat per sempre. Més que amiga era com una mare, una consellera atinada en els seus plantejaments.

Quan teníem els fills petits, sospiraven per anar a Puiggraciós, a compartir temps amb la Rosa que, els feia jugar, cantar. Els va ensenyar a ser persones de profit. Gràcies. records de vida que ens ajuden a viure a guanyar camins de llibertat avui, quan res és fàcil.

Sense fer soroll va ser l’ànima pensant del Santuari on, vam aprendre a servir, a ser útils als que necessitaven companyia -un estil de vida avui en desús-, que, va crear vincles de persones que, potser al.lienes a l’esglèsia venien setmana rera setmana al Santuari on, vam fer amistats de vida.

Sense fer remor tothom la coneixia, tothom l’estimava. Ho vam corraborar a la seva despedida a Sant Pere de les Puel-les en el seu comiat on s´hi trobaven molts amics que la plorem, però la recordarem sempre intentant emular el seu caminar. Gràcies Rosa. Puiggraciós no serà el mateix sense tu.

La vida ens ensenya, si som capaços de mirar i escoltar, que hem de ser fidels a uns principis avui en desús: som iguals en les diferencies, necessaris-imprescindibles tots, que no cal dir tenim el nostre rol a jugar i defensar. No te preu, ni costa diners, és, simplement, una manera de ser, fer, actuar davant cada situació nova que es presenta.

Sense fer soroll hem de seguir el cami de la Rosa i de tantes persones que, com ella, sense pretensions i afanys de notorietat, viuen la vida prop de tots els que necessiten companyia, i paraules que alimentin el seu dia a dia, cada vegada més entortolligat que ens hem creat, innecessari, que alguns intentem evitar però costa.

S

!

Hem estrenat compromís de trobar-nos per dinar de forma sovintejada. El més interessant és la paraula, les velles-belles coses viscudes arran dels anys compartits: marits, fills, nets…i, no cal dir il-lusions i esperances amb molts que ja no hi son i ens falten. Els enyorem!

La Mercè, la Merxe i jo  hem compartit records de vida de quan teníem fills petits. Records de temps feliços, quan tot era diferent i preteníem salvar el món. De quan ens disputàvem els campionats de tenis dels nostres dos Clubs: Can Camp i del Vallès. La vida és diferent, però l’amistat persisteix sumant-hi els fills.

Avui, 28 de juny, fa molta calor. Jo diria que és el dia més calorós d’aquest estiu. Tinc una sort: mai tinc calor, és el fred que m’atueix però avui, estic en punt límit. Dins de casa s’està be, ni tant sols he engegat el ventilador.

Aquesta és una pregunta que em repeteixo sense parar: què s’ha fet dels amics, dels col-laboradors comuns, de molts parents, de molts que teníem comunicació i que de sobte s’ha acabat. Maleïda pandèmia que ens ha robat la vida, de manera especial als més grans.

Ens sentim orfes d’aquells que sovint ens trobàvem, enraonavem, potser dinàvem o sopavem… Ha estat una nova guerra mundial amb cara i nom de pandèmia. Ens volen fora als més grans. Els joves organitzaran les seves vides, no ens necessitaran.

Nosaltres, com canta Raimon, venim d’un silenci i, ara, ens volen silenciar.

Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
De gent que va alçant-se
Des del fons dels segles

De gent que anomenen
Classes subalternes
Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg

Jo vinc de les places
I dels carrers plens
De xiquets que juguen
I de vells que esperen

Mentre homes i dones
Estan treballant
Als petits tallers,
A casa o al camp

Jo vinc d’un silenci
Que no és resignat
D’on comença l’horta
I acaba el secà

D’esforç i blasfèmia
Perquè tot va mal
Qui perd els orígens
Perd identitat

Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
De gent sense místics
Ni grans capitans

Que viuen i moren
En l’anonimat
Que en frases solemnes
No han cregut mai

Jo vinc d’una lluita
Que és sorda i constant
Jo vinc d’un silenci
Que romprà la gent

Que ara vol ser lliure
I estima la vida
Que exigeix les coses
Que li han negat

Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
Jo vinc d’un silenci
Que no és resignat

Jo vinc d’un silenci
Que la gent romprà
Jo vinc d’una lluita
Que és sorda i constant

Massa ho descobreixen quan ja no hi son a temps. La vida exigeix tenir bona salud, mesura imprescindible amb tot allò què fas, amb allò que menges. Alguns no entenen que, a la meva edat, no hagi comprat mai res cuinat. Apart de que m’agrada preparar allò que menjo, sé que és comestible.

Sense abusar de res es pot menjar de tot menys allò que saps, de vell antuvi que et farà mal. Alguns tenim al-lèrgies, jo al gluten. Sí sabem allò que hem d’evitar de manera especial les grases.

Cal fer els àpats senyalats, jo defineixo els meus. Esmorzar: suc de taronja natural, dues torrades amb mantega i melmelada de taronja amarga i un café tallat.

Dinar on no hi falti una amanida verda i un tomàquet, un entrecôte planxa amb unes veduretes o escalivada -pebrot-alberginia-carbassó- amanit amb oli d’oliva o patates fregides –mai de bossa– mentre prepares el dinar.

Sopar? em faig verdura al moment la que tinc: col i patata i ceba, o patates i mongetes tendres amb una ceba, o pèssols congelats amb patates i ceba, o col i patata i ceba sempre però bullit en el darrer moment. També m’agrada el bròquil ara que en venen de petits, bullit amb unes patates-ceba. Veureu que em repeteixo sempre amb una patata i una ceba.

Podem guarnir-ho amb un parell de talls de llus o de rap a la planxa o un llenguado o una truita a la francesa feta al moment. Res té el mateix gust si ho has preparat amb temps.

Costa fer no importa la cosa. Costa trobar amb qui enraonar. Costa viure en un món on tot radica a l’entorn de l’economia. Costa parlar de coses trascendentals amb amics i coneguts. Tot és buit…

No soc ningú per exigir res però abans, els amics, ens escoltàvem. Seré jo la que ha perdut facultats o és que el món s’ha tornat boig i ha aconseguit que només la bestiesa triomfi arreu?

Abans els amics comentàvem fets que ens atanyien i, plegats, intentavem superar -los. Què s’ha fet d’aquells amics i de les famílies?

Seré jo la que està fora de joc? Sovint ho penso però encara sé el què em faig, el que voldria que fos i no és…Com canta Raimón nosaltres-alguns, no som d’eixe món que la dita societat de consum ha creat i posat en marxa arreu…Trista realitat.

Hi ha una frase maleïda que sempre m’ha preocupat, la por del què diran. Per sort: mai m’ha afectat.

Nuestra cita

Liberal democracy is in regression all over the world, and it’s a dangerous thing.  Steve Schmidt.

Es así como se sienten muchos ciudadanos, o quizás solo aquellos que tienen capacidad crítica y son capaces de reflexionar sobre lo que acontece a su alrededor. Atrapados lo estamos todos, pero hemos de aceptar que la mayoría se limitan a sobrevivir porque no disponen de las mínimas herramientas conceptuales para desentrañar esta maraña.

La coyuntura política más próxima nos ha llevado a analizar las elecciones municipales, sus resultados, las propuestas programáticas, los movimientos de los partidos, los regates cortos de los candidatos. Pero lo hacemos sabedores de que estamos atrapados por leyes electorales falsamente democráticas, urdidas con el propósito de controlar el sentido del voto y continuar manejando el poder desde las plataformas del Sistema.

Si revisamos el apoyo electoral de la práctica totalidad de los alcaldes elegidos, veremos que han alcanzado el mando con un porcentaje de votos directos ridículo respecto al conjunto de la población afectada. Que en el cenáculo cerrado de los ayuntamientos unos representantes de otras minorías decidan apoyar o no a un candidato o a otro, forma parte del espectáculo. Es legal, pero no legítimo.

Es legal porque es conforme a la ley (un producto fabricado por las élites a su conveniencia), pero no es legítimo. No es justo, no es lícito. Ni desde el punto de vista de la razón ni desde el de la Ética más elemental.

Y no lo es porque las leyes electorales niegan la posibilidad de que quien gobierna una ciudad, un villorrio, un pueblo, tenga el soporte pleno de gran parte de la ciudadanía, no de sus conocidos, amigos y familiares. Esas leyes electorales, llenas de procedimientos abusivos, tienen unos vicios en origen que podemos describir:

▪ Acuden a las contiendas los partidos políticos con listas cerradas, confeccionadas a dedo desde las cúpulas. Deberían ser listas abiertas para que los electores decidieran libremente.

▪ El fárrago de procedimientos impiden que personas ajenas a los partidos puedan optar a los puestos a elegir.

▪ Las elecciones son a una vuelta, por lo que se amplía el abanico de elegidos según el número de partidos. Ello genera un consistorio que es una jaula de grillos, donde un gobierno de buena gestión resulta imposible.

▪ Todo son pactos y contra-pactos donde la eficacia y la eficiencia no aparecen por ninguna parte.

Y aquí se halla la raíz del problema, problema que sería fácil de solucionar si se acudiera a una segunda vuelta a la que solo podrían presentarse los dos candidatos que han obtenido mayor número de votos. Podría perfeccionarse el tema, exigiendo que el candidato ganador tuviera como mínimo un porcentaje de votos con suficiente peso como para que fuera representativo. Sería legal, pero también legítimo.

Esto es lo que conviene que la ciudadanía conozca por si estima pertinente presionar en este sentido o prefiere seguir formando parte del rebaño. Hay que avisar que todo el tinglado del Estado, el profundo y el superficial, se pondrá en contra. No les interesa. Viven de ello. Demos un vistazo a la lista de políticos profesionales de ámbito local, con sus asesores, sus asociados, sus portavoces, sus ayudantes, sus eventuales, y comprenderemos (aunque la critiquemos) su postura. Como dicen los yanquis, un político es un tipo que regala caramelos a los niños mientras les roba la cartera.

En este contexto aparecen luego los cuatreros, que pactan con el diablo para hacerse con el poder. Donde todo vale. Aquí no hay programa político, ni atención a la ciudadanía, ni propuestas de desarrollo urbano. Es la ley de la selva, donde las cúpulas del PP y del PSOE (los partidos hegemónicos de la “transacción / transición”) ordenan movimientos a su antojo y se quedan con la gestión y los presupuestos de grandes ciudades, como es el caso de Barcelona, de Tarragona, de Pamplona o de Vitoria. En ocasiones con el solícito apoyo de partidos catalanes y/o vascos supuestamente independentistas.

Que algunos políticos de buena fe (haylos, aunque contados), se sientan ahora engañados, es porque se han confundido de escenario. En el caso catalán están en una nación que pertenece a un Estado que establece las reglas de juego. Y esas reglas, en un contexto de elecciones municipales, están diseñadas para favorecer sus intereses. Si no rompes la baraja siempre quedarás atrapado en sus redes.

La cuestión siempre es la misma: ¿Quién está dispuesto a romper la baraja y asumir las consecuencias?

No sabe / No contesta.

El meu poble és especial. Cada dia vaig a caminar més d’una hora i, sabeu? Sovint no trobo ningú. M’havia arribat a preocupar que, algun dia podia trapussar, caure, fer me mal i que ningú em trobés. El telèfon mòvil ho ha ressolt. Porto sempre l’aparell per si de cas… Espero, però, no necessitar-lo.

Després de dinar he sortit perquè he vist anunciats un actes al Passeig del poble. Després de passejar-mi bona estona no ha aparegut ningú. Deuria ser més tard o no era veritat que hi hauria activitats.

L’Ametlla és un poble solitari. Mai trobes ningú pel carrer. Avui he caminat més d’una hora, com cada dia i només he ajudat a uns forans que anaven en un cotxe que els ha quedat bloquejat dins el poble. M’han demanat si els volia obrir una tanca per tal de sortir d’aquell indret. M’ha agradat poder ajudar los.

No mamoïna la calor. No suporto el fred, mai tinc calor. Avui alguns es queixaven de la temperatura. Potser sí que ha pujat uns graus però, a mi, no em preocupen.

Imagino que finalment han fet una foguera per festejar Sant Joan, com sempre, a la Plaça de l’Ajuntament. Tot i que és tard, prop de les 11 de la nit, segueixen sentint se molts petards. Records de vida d’aquesta diada, la revetlla de Sant Joan, acompanyada, sempre, de parents i amics.

Em venen al cap les aventures viscudes a la meva infantesa arran de les fogueres. Anàvem casa per casa per recollir material per cremar i trobar lloc idoni per poder ser controlat. Al meu poble se n’hi feien unes quantes i depenien de persones del barri que se’n responsabilitzaven. La quitxalla anàvem a recollir llenya on ens deien.

Calia vigilar, no fos cas que vinguessin alguns companys d’altres carrers i se’ns emportessin aquell tresor que no sabíem on guardar. Nosaltres ho guardàvem en un racó de l’hostal, casa meva, on hi havia lloc per a tot, a la dita cotxeria: plena de orenetes on  niaven, on també hi havia un safareig, una pica amb aigua, un galliner, espai pels cavalls.   

Ja sopats, a entrada de fosc hi havia l’encesa de fogueres, visitades per tots els veïns del poble que solien dictar veredicte però NO hi havia premi. Quan minvava el foc, encerclàvem les restes del foc i cantàvem i ballàvem intentant que ningú es fes mal ballant fins que el cor ens digués prou. Estàvem acompanyats sempre per alguns pares que ens protegien de les bestieses.

Resistíem fins que apareixien els nostres pares per demanar nos d’anar a dormir. Ah! Avui ens dutxaríem, no aleshores ja que, a la majoria de cases del meu poble no en tenien. La majoria de gent anava a rentar se al riu. D’altres ho feien servint se de galledes d’aigua. Primer ens mullàvem i ensabonàvem. Desprès l’aigua de les galledes servia per a treure’ns el sabó.  Mai he oblidat el fred passat.

Situacions que m’acompanyen des que em llevo fins que me’n vaig a joc. Caminar és possible tant si vas ben acompanyat malgrat que normalment vaig sola.

És fàcil i agradable pensar, intentar esbrinar alguns per què… Fas els teus capdells-suposicions que sovint tenen molt a veure amb la realitat. La vida ensenya si saps mirar i escoltar, impossible a seguir dempeus si aquests arguments fallen.

La gent és maca, de manera especial quan es troben amb persones grans. Demanen, escolten els teus pensars. Els joves son menys amatents, la majoria ho saben tot i, pensen-decideixen que tu no saps res.

El meu caminar de cada dia, uns seixanta minuts, sense correr, son llei de vida per a mi, tant si hi vaig sola com acompanyada. Temps per romandre amatent. Intentar esbrinar que fa la gent quan et troba: alguns cambien la direcció, d’altres, els que més, s’aturen i parlem del que vingui a tom.