Cal que l’esforç del Barça sigui major, ho diem a cada partit, també que hi ha jugadors que haurien de jugar i no ho fan mentre que d’altres, entre els quals els més joves i nou arribats hi deixen la pell. Els més joves i novells del Barça son els que més ganes tenen de guanyar i d’organitzar jugades perilloses a l’entorn de Messi com a factotum que avui ha marcat el gol 700 de la seva carrera futbolística. Felicitats!
L’enemic d’avui era dur, sap com i quan atacar . Pel que fa al mister del Barça em demano: per què esperar els darrers cinc minuts per a fer canvis? Podien haver arribat a l’inici de la segona part. Tenir jugadors d’or per fer-los jugar 10 minuts em sembla molt car…No tenen temps ni d’escalfar-se… Costa seguir els partits, son pur avorriment!
Sobre el primer sujeto se nos dice que es el garante de la Constitución, aunque sería mejor decir de su interpretación, ya que ese manuscrito es del género jurídico-literario, donde se combinan el arte de la retórica, con la épica, la lírica y la dramática.
La lógica, por su parte, se basa en el razonamiento (inductivo o deductivo) y no admite escapatorias de carácter acientífico, más propias de la ficción.
En la naturaleza todo fenómeno tiene su propia lógica, aunque a veces resulte difícil encontrarla. Los humanoides nos ajustamos al patrón y nuestras conductas están cargadas de razonabilidad (la nuestra), lo cual no significa que sean razonables para el resto de los agentes.
Es por eso que no deben extrañarnos las decisiones que toman aquellos sujetos cuya lógica puede estar en las antípodas de la nuestra.
Por ejemplo, las que toma el Tribunal Constitucional del Estado español. Pueden parecernos aberrantes, pero tienen sus fundamentos.
A modo de preámbulo, un par de acotaciones sobre esos “altos funcionarios”:
1). En su calidad de funcionarios puros de la Administración (no se incluyen los sanitarios ni los educadores, que sí son servidores públicos), son conservadores, lo que significa que defienden el statu quo, que indirectamente protege su puesto de trabajo. Aquí no vale la etiqueta (cada día más confusa) de progresistas y conservadores. En términos vitales – que es lo que cuenta – todos son conservadores.
2). La segunda acotación (de una singular agudeza) viene de Upton Sinclair, el gran novelista, periodista y activista norteamericano, que dijo: “It is difficult to get a man to understand something, when his salary depends on his not understanding it”. (Es difícil que un hombre comprenda algo cuando su salario depende de que no lo comprenda).
Vayamos ahora, para desenredar la maraña, a uno de los últimos comunicados del Tribunal Constitucional, que dice: El Pleno rechaza poner en libertad de forma cautelar a los presos condenados por el referéndum del primero de octubre.
Esta es la decisión, que va acompañada por las consabidas notas procedimentales, notas que generan todavía más confusión.
Y esta decisión tiene una lógica aplastante, si tenemos la paciencia de documentarnos sobre los miembros de ese tribunal y su trayectoria político-jurídica. Veamos:
Juan José González Rivas, presidente desde 2012. Fue propuesto por el PP. Antiguo miembro del Tribunal Supremo. Entre sus aportaciones como miembro de ambos tribunales tenemos su voto particular contra el matrimonio entre homosexuales, pues para él el matrimonio es el de “toda la vida”. También tenemos un voto particular contra la constitucionalidad de la asignatura “Educación para la ciudadanía”. Otro voto, éste por mayoría, contra el derecho a la pensión de viudedad de las parejas de hecho. Colaborador de la fundación FAES (vinculada al PP), que preside José María Aznar.
María Encarnación Roca Trías, vicepresidenta desde 2017. Propuesta por el Parlament de Catalunya. Antiguo miembro del Tribunal Supremo. Entre sus aportaciones vemos que validó la imparcialidad del anterior presidente Francisco Pérez de los Cobos (cuyo hermano Diego, teniente coronel de la Guardia Civil, fue el responsable máximo del dispositivo policial del 1/O), al que se acusaba de compatibilizar el cargo con su militancia en el PP. Votó a favor de la aceptación a trámite del recurso del gobierno español contra la consulta no refrendaria del 9 de noviembre del 2014. Votó a favor de declararla inconstitucional. Votó contra la ley catalana de prohibición de las corridas de toros en Catalunya.
Andrés Ollero Tassara. Perteneciente a la conocida “saga de los Ollero”. Su padre Ernesto Ollero de la Rosa era hijo de Ernesto Ollero y Sierra, general de artillería y hermano mayor de la Macarena. Licenciado en Derecho, hizo oposiciones y obtuvo la cátedra de Filosofía del Derecho. Miembro numerario del Opus Dei. Diputado del PP por Granada entre 1986 y 2003. Promovido por su partido en el 2012 para ocupar plaza en el tribunal. Su posición contra el aborto y el matrimonio entre homosexuales es la de la corriente ultracatólica, y la ha manifestado públicamente en numerosas ocasiones.
Santiago Martínez-Vares García. Antiguo magistrado del Supremo. Promovido por el Consejo General del Poder Judicial en el 2013. Fue presidente de la “conservadora” Asociación Profesional de la Magistratura. Fue uno de los jueces que participó en la sentencia que dictaminó en el 2010 que el castellano también ha de ser considerado lengua vehicular en las aulas de Catalunya.Rechazó en el 2009 un recurso de ERC por la injerencia de la religión en la educación infantil. Colabora con la fundación FAES.
Pedro José González-Trevijano. Estudió Derecho en la Complutense. Catedrático de Derecho Constitucional, fue también rector de la universidad Rey Juan Carlos. Muy próximo al PP, durante su etapa como rector incorporó al claustro a diversos familiares de políticos del partido. Percibido como un hombre muy ambicioso, publicó en el diario ABC diversos artículos en los que halagaba al Rey Juan Carlos, lo que parece le permitió una mayor cercanía al poder de la monarquía. Colabora con la fundación FAES.
Antonio Narváez Rodríguez. Miembro desde el 2014, a propuesta del gobierno del PP. Fue fiscal del Supremo y del propio tribunal Constitucional, antes de ser magistrado. Ha tenido diversas intervenciones en la aplicación de la ley de Partidos Políticos, lo que ha llevado a la ilegalización y/o a la impugnación de varias candidaturas y agrupaciones electorales. Apoyó, junto al resto de sus compañeros, las impugnaciones del gobierno, declarando nulos varios apartados de la resolución del Parlament de Catalunya que reiteraban el derecho a laautodeterminación y la reprobación de Felipe VI. Colabora con la fundación FAES.
Alfredo Montoya Melgar, con ochenta y tres años, es el veterano del grupo. Catedrático emérito de Derecho del Trabajo. Fue propuesto por el Senado (con mayoría del PP) en el 2017. Amigo íntimo de Francisco Pérez de los Cobos (ya citado). Ha sido también consejero del Consejo Económico y Social de España, entre otros cargos. Ha sido colaborador, ponente o asistente a cursos de la FAES.
Ricardo Enríquez Sancho. Licenciado en Derecho. Ha sido miembro del Tribunal Supremo y de la Junta Electoral Central. Fue propuesto también por el Senado en el 2017, bajo el patrocinio del grupo parlamentario popular.
Juan Antonio Xiol Ríos. En la carrera judicial desde 1971. Ha sido miembro del Tribunal Supremo, de la Junta Electoral Central y del Consejo General del Poder Judicial. Fue propuesto precisamente por esta institución en el 2013. Ha ocupado cargos en el ministerio de Justicia en gobiernos del Psoe. Será por eso que se le considera un progresista “moderado”, que es tanto como no decir nada.
Fernando Valdés Dal-Ré. Catedrático de Derecho del Trabajo. Propuesto por el Congreso en el 2012 con el aval del Psoe, como contrapartida al nombramiento de Ollero, respaldado por el PP. Es un técnico reputado en temas laborales y estuvo en contra de la reforma laboral aprobada por el gobierno del PP. Es el caso más próximo a un magistrado independiente.
María Luisa Balaguer Callejón. Propuesta por el Senado en el 2017 con el aval del Psoe, en el intercambio de cromos tradicional del duopolio PP-Psoe, que permitió la entrada de Enríquez y Montoya. Licenciada y doctora en Derecho por la universidad de Granada, es un caso insólito en la institución, pues entre 1977 y 2003 ejerció la abogacía en un despacho privado. Catedrática de Derecho Constitucional. Se la puede considerar inclasificable.
Cándido Conde-Pumpido Tourón. Es un veterano de la Administración de Justicia, donde ha sido casi todo: Fiscal General del Estado, magistrado del Supremo, miembro del Consejo de Estado, etc. Pertenece a una familia de juristas. Su padre fue teniente fiscal del Tribunal Supremo. Está casado con una magistrada también del Supremo. En su etapa en el País Vasco impulsó los procesos de ilegalización de las agrupaciones electorales de la izquierda abertzale. Es un pragmático no adscrito. Se considera que como Fiscal General del Estado no cumplió su papel legal en el caso del asesinato de José Couso, que fue ametrallado por unos soldados norteamericanos cuando filmaba su actuación desde la ventana de un hotel en Bagdad. Conde-Pumpido se inhibió y el caso acabó archivado.
¿Qué tienen en común estos ciudadanos?
1.Que la práctica totalidad han vivido siempre de los Presupuestos Generales del Estado, por lo que nunca han quedado afectados por ERTO’s, ERTE’s u otros procedimientos similares.Viven “au-dessus de la mêlée”.
2.Que ideológicamente están escorados a la derecha de la derecha (ponga un Faes en suvida), lo que da un plus a su talante, de natural conservador.
3.Que sus contratos laborales son de nueve años, lo que les da seguridad en el puesto.
4.Que sus ingresos medios (complementos aparte) son de 100.000 euros anuales, lo que explica que domine la unanimidad en las decisiones políticas, que son las importantes. Las pequeñas discrepancias son para temas menores o procedimentales. Los votos particulares son votos inútiles pero “quedan bien”.
La máquina está bien engrasada, ya que el Tribunal Constitucional cuenta con un presupuesto próximo a los veinticuatro millones de euros anuales.
Volvamos ahora a la lógica, que es el instrumento de análisis que hemos elegido. Si tenemos en cuenta los hechos conocidos (las premisas) podemos inferir (deducir) las conclusiones. En este contexto no cabía otra decisión que rechazar la puesta en libertad cautelar de los presos (“políticos” off course).
Aquí prima el Derecho como norma. La Justicia, como casi siempre, es el convidado de piedra.
Mira que n’hi arriba a haver de coses properes i llunyanes per preocupar; la Covid-19 només n’és una, important. Avui un fet, succeït ahir diumenge, m’ha inquietat en especial. L’extrema dreta francesa ocuparà l’Ajuntament de Perpinyà durant la propera legislatura municipal. Als qui el proppassat 29 de febrer vam ser en aquell multitudinari míting del Consell per la República a la capital de la Catalunya Nord ens sembla impossible que aital desgràcia hagi esdevingut en aquella ciutat que ens va acollir amb els braços oberts. Semblava, ja des de la vigília, que tot Perpinyà fos catalanisme, Països Catalans. Bé diu la dita: les aparences enganyen. En democràcia el que compten son els vots i els demòcrates acceptem els resultats de les urnes. No com uns que tots sabem qui son que, no tan sols no accepten els seus resultats, sinó que persegueixen i empresonen als qui les posen i ataquen a garrotada sagnant els qui volen votar. Recordem l’1-O i tota la seva vergonyosa i descarnada cua. Porres, judicis de befa, mentides, persecució i més persecució, no s’atura.
Mani qui mani a Perpinyà, ella i el seu territori, la Catalunya Nord, continuaran sent catalanes, part dels Països Catalans. L’horda de Le Pen no podrà desfer les terres catalanes, com no les podran desfer aquí la de Vox. Sí, un gran triomf del neofeixisme francès; ha conquerit una gran plaça, una plaça catalana. Però no serà per sempre mentre l’altívol Canigó senyoregi terres catalanes. Al Nord, com al Principat, com a tots els Països Catalans la Història els farà justícia, com a fills que som de Jaume I, Martí l’Humà, Ramon Llull o Ausiàs March. Ara toca ser demòcrates, acceptar els resultats, però perseverant en la lluita pacífica fins la llibertat.
El Principat ha d’encapçalar aquesta lluita assolint la independència. Nosaltres no estem tampoc vacunats contra el feixisme, però quan ens ensenyen les dents, encara que sigui per Tramuntana o per Ponent, sabem respondre amb paciència i tenacitat. Això no vol dir que no tinguem greus defectes atàvics; cal que els reconeguem perquè al final puguem guanyar. Diuen que una persona o un poble que no se sap riure d’ell mateix no és ni una persona ni un poble madur. Doncs, paral·lelament, un poble que no sap reconèixer els seus defectes, i corregir-los, no serà un poble guanyador.
L’espectacle vergonyós que estan donant els partits independentistes catalans amb les seves picabaralles és el que ens podria dur al fracàs. Catalunya, si fracassa, sabem que aniria a la ruïna, com a poble i com a comunitat de benestar. Estic segur de que, una hora o altre (i que no trigui gaire), TOTS els independentistes, de partit i de no-partit, ens posarem d’acord, ja no en l’objectiu, que està clar, sinó en el camí (en diuen estratègia) d’arribar-hi. Per anar pel mateix camí ens cal, no tan sols intel·ligència, sinó també gosadia, desobediència pacífica si cal i un bon tremp de qualitats personals i col·lectives.
Quant a les qualitats personals, no n’hi ha prou amb pregonar que s’és un patriota, cal demostra-ho amb la generositat i el sacrifici. Quantes desil·lusions no ens estan portant les lluites per les poltrones, siguin aquestes el govern de la Generalitat o el
control d’un partit. No crec que aquestes actituds ens ajudin a eixamplar la base. Tot al contrari; si els dits “patriotes” no abaixen els fums de les seves ambicions, encara que siguin legítimes, no trobarem el bon camí, que és el comú. He dit ambicions legítimes, no per entrar en contradiccions sinó perquè si fossin il·legítimes no serien pròpies d’independentistes catalans. Amb això torno a remarcar que no tan sols cal generositat, sinó sacrifici, molt sacrifici. No sé ben bé que passa amb els presos polítics dins de les presons, però crec que cal escoltar el que diuen uns i altres. Tots ells i elles, han tingut i tenen temps per reflexionar i, estic segur, que quan discuteixen no es barallen com fan els de fora. Aquests i aquestes sabien molt bé el què es jugaven i van tirar endavant com ho van fer els i les de l’exili. Per què carai (per no dir-la més grossa) els polítics que encara son defora no poden ser generosos i sacrificar les seves ambicions personals i partidistes posant pel damunt de tot Catalunya i el seu camí, UNIC, cap a la INDEPENDÈNCIA. Països Catalans, SÍ! Però si el Principat no dona exemple perdrem quelcom més que la Mediterrània
Dimecres 1 de juliol és quan s’espera que els termòmetres pugin més a gran part del territori català i es puguin produir els valors més elevats de l’any en molts punts de l’interior. A la costa poc es notarà aquest pic de calor, només ho notarem amb un augment notable de la sensació de xafogor, però els termòmetres difícilment s’enfilaran més enllà dels 30ºC a causa de les marinades, que els mantindran a ratlla. Una altra cosa serà del prelitoral cap a l’interior, on les temperatures superaran àmpliament aquesta xifra i es podran acostar als 35ºC amb facilitat. On més es deixarà sentir la calorada serà al pla de Lleida i a l’interior de l’Ebre, on puntualment es podran fregar els 40ºC.
A l’espera del pic de calor
Fins aleshores, aquest dimarts, 30 de juny, les temperatures pujaran encara una mica més aquest dimarts amb ambient molt càlid al centre de la jornada. El sol dominarà arreu, però l’excepció serà el Camp de Tarragona i zones de l’Ebre, on els termòmetres poden baixar una mica a causa d’alguns núvols baixos que poden fer la guitza als banyistes.Previsió de símbols a Catalunya per aquest pròxim dimarts | Catalunya Diari
La majoria de màximes se situaran entre els 28ºC i els 32ºC, amb els valors més alts com més a l’interior. No obstant, a Ponent i l’interior de la vall de l’Ebre es fregaran els 35ºC un dia més. Tot plegat amb sol radiant arreu i tan sols nuvolades de tarda amb algun ruixat puntual al Pirineu. De cara a la nit i matinada de dimarts a dimecres, no es descarta alguna gotellada de calor a la meitat oest de Catalunya.
La calorada caducarà aviat
Dijous serà altre cop un dia molt plàcid amb sol, però s’acabarà la calorada i les temperatures ja quedaran molt més baixes a l’interior, on farà menys calor, a Ponent, vall de l’Ebre ja no es passarà dels 34 a 36ºC. Com a petita novetat, a la tarda hi haurà més ruixats, sobretot a l’oest que viatjaran cap a la Catalunya central i comarques del nord de Barcelona i Girona de cara a la tarda. Els ruixats més significatius seran al Pirineu, Prepirineu i Ports, inclús potser al nord de la Catalunya Central.
Els següents dies, recuperarem el sol i més estabilitat a les tardes amb temps típic d’estiu amb calor normal per l’època, sense excessos. Ara per ara, lluny estem de patir una onada de calor com la d’ara fa un any a gran part de Catalunya.
Quin greu la distància. Massa, per a poder compartir amb Pere Casaldàliga el seu sant. He tingut la sort d’ estar prop seu en dues ocasions a Sâo Félix do Araguaia, bell record, indescriptible. Conversa, mirada, pregària amb ell i la seva petita Comunitat. És un altre món, aquell que somniem per a tothom.
Des de la distància t’envio una forta abraçada, penso amb el temps compartit, em deleixo per a veure t novament, tant de bo sigui possible, i la maleïda pandèmia no ens mantingui fora de joc, de manera especial els que tenim força anys a l’esquena. Sàpigues que no t’oblido, que la teva vida m’omple d’esperança per a seguir caminant i treballant per aconseguir un món més just per a tothom, pels d’aqui, prop meu, pels que viviu lluny, però units en l’Esperança.
Por Maribel Acosta Damas, corresponsalía de Resumen Latinoamericano en Cuba , 28 de junio de 2020
Aunque las descripciones oficiales aseguraban que el cadáver había sido incinerado y las cenizas lanzadas desde un avión sobre la selva, las investigaciones apuntaban a que su cadáver fue trasladado desde la escuelita de La Higuera donde lo asesinaron hasta el cuartel del regimiento Pando en Vallegrande a las dos de la madrugada del 11 de octubre de 1967, con el objetivo de incinerarlo, pero no tuvieron tiempo ni valor para hacerlo. Terminaron enterrando al Che junto a otros seis guerrilleros en una fosa común que cavaron para ello.
Muchos años después, el 21 de noviembre de 1995, el general boliviano retirado Mario Vargas Salinas declaró a medios de prensa que el Che había sido sepultado bajo la pista de aterrizaje del antiguo aeropuerto de Vallegrande. Y ante la conmoción internacional, el entonces presidente boliviano Gonzalo Sánchez de Lozada autorizó su búsqueda oficialmente. Así, el 1 de diciembre de ese mismo año llegó a Vallegrande un equipo de antropología forense formado por expertos argentinos y cubanos, geofísicos cubanos y técnicos italianos. La última fase de la búsqueda comenzó el 21 de mayo con un grupo de expertos cubanos liderados por el doctor Jorge González, director del Instituto de Medicina Legal de Cuba y representante de los familiares de los guerrilleros.
El propio médico cubano ha narrado que ese sábado 28 de junio empezaron a trabajar de acuerdo con la versiónque tenían del tractorista que había cavado la fosa donde fue enterrado el Che. Y al empezar a cavar y percibir osamentas dijo al operador de la retroexcavadora “¡para, para!”… luego supieron que aquellos primeros huesos pertenecían al boliviano Aniceto Reinaga. Y narra que en ese momento solo sabían que eran los restos de siete personas. Sin embargo, desde el principio sospecharon que aquellos segundos restos hallados eran los del Che Guevara, pues eran los únicos cubiertos con una chaqueta verde olivo y más tarde comprobaron que no tenía manos. Terminó de corroborar el hallazgo inicial, el hecho de que pegados a la chaqueta, había una bolsita con la picadura de la cachimba en el bolsillo y residuos del yeso de la mascarilla mortuoria realizada al Che por sus asesinos.
Vinieron días de mucha tensión, en que los expertos no se separaron del lugar de hallazgo ni del hospital japonés a donde fueron llevadas las osamentas luego de su exhumación el 5 de julio para ser identificadas. Dormían por turno, si acaso, para cuidar aquel tesoro que durante tres décadas se había buscado.
En la madrugada del martes 8 de julio fueron trasladados los restos de los siete guerrilleros hacia la ciudad de Santa Cruz de la Sierra y en la morgue del Hospital Japonés se realizaron los exámenes finales mediante equipos computarizados.
Y finalmente el 11 de julio de 1997 se hace pública la información al mundo que confirmaba que los restos encontrados eran los de los guerrilleros: del comandante Ernesto «Che» Guevara, los internacionalistas cubanos René Martínez Tamayo (Arturo), Alberto Fernández Montes de Oca (Pacho) y Orlando Pantoja Tamayo (Antonio), los guerrilleros bolivianos Simeón Cuba (Willy) y Aniceto Reynaga (Aniceto), y el combatiente peruano Juan Pablo Chang (El Chino).
Un día después, el 12 de julio de 1997, Jorge González Pérez regresaba a Cuba junto a los restos del Che y de sus compañeros de la guerrilla boliviana. En Cuba, el Comandante Fidel Castro y sus familiares, los recibían. Comenzaron entonces jornadas de duelo y homenaje del pueblo de Cuba a sus héroes; al Che, que ha sido parte de la leyenda viva de la Revolución Cubana… Todos juntos, el Che y sus compañeros, fueron depositados en el Mausoleo de la ciudad cubana de Santa Clara, construido especialmente para acogerlos. ¡Al fin el Che Guevara estaba en casa!
Arran de la crisi causada per la Covid-19, VilaWeb ha de dedicar tots els recursos a l’actualitat. Aquestes circumstàncies fan que el marge de maniobra per a fer VilaWeb Paper amb les condicions necessàries sigui difícil. Per aquesta raó, hem decidit de fer un parèntesi en la seva publicació, amb l’esperança que la crisi es resolgui i puguem retornar el mes de setembre.
Aquest cap de setmana ha fet deu anys de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatut promogut pel president Pasqual Maragall i mil dies del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017. Podríem fer una llista més llarga de referències històriques, però aquestes dues són les més importants, les que condicionen completament això que som avui.L’eslògan que encapçala aquest editorial és una adaptació del que els xiquets d’Hong Kong enarboren en la seua lluita contra el poder xinès. I, evidentment, aquest ‘Catalunya’ a què faig referència no l’hauríeu d’entendre com les quatre províncies espanyoles que se n’han quedat el nom o, en tot cas, no com si el projecte de fer lliure immediatament el Principat, això que es pot fer ara ja, no significàs alhora obrir la porta a la llibertat de la resta del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.Tanmateix, no se m’acut cap eslògan més sincer per a definir tot això que centenars de milers de ciutadans vivim encara avui i malgrat algunes aparences. Perquè els dos conceptes que s’hi barregen cada dia que passa és més evident que van connectats. Això és una revolució que va més enllà del canvi de fronteres, però al mateix temps el canvi de fronteres és, avui i ací, l’única manera de fer la revolució, de canviar la manera com els ciutadans ens relacionem amb el poder.Estic segur que gairebé tots heu sostingut en algun moment una conversa en què algú s’ha preguntat amb estupefacció si els jutges del Constitucional espanyol no eren conscients de què desencadenaven amb aquella decisió. Perquè l’explosió de forces alliberadores que va provocar la sentència és tan intensa i duradora que sembla impossible que no se n’adonassen. La transformació que aquella sentència ha fet de la societat catalana és un big bang polític amb poques comparacions al món. Res d’allò que érem el dia abans ja no ho som avui ni ho tornarem a ser mai. Perquè el país, com a cos social, va optar pel camí de la confrontació i de la batalla definitiva, no pels pegats. I això diu molt del cansament de la nostra societat. Ningú no fa una revolució, amb els costs que té, si pot resoldre la situació amb una reforma. I aquesta és una de les claus per a interpretar tot això que passa, però sobretot tot allò que sembla que pot passar ben aviat.No és que el camí de la reforma no s’haja intentat ni s’intente encara. Artur Mas va ser el primer, pactant amb Zapatero. I, després de la proclamació de la independència i el 155, la temptació dels partits polítics d’acomodar-s’hi ha estat enorme i ha dut a la confusió que regna avui. Amb aquesta obsessió pel ‘govern efectiu’, el PDECat i ERC han volgut posar el fre al moviment i han aconseguit, realment, de sembrar una notable confusió.La formació del govern efectiu va ser un gran error estratègic perquè va canviar la lleialtat al mandat del Primer d’Octubre i el dret d’autodeterminació per la lleialtat a un pacte de cúpules que tan solament tenien en comú la voluntat d’aprofitar el govern per a consolidar el projecte hegemònic del partit mirant de destruir el soci. I malgrat els esforços impossibles del president Torra per introduir-hi un poc de seny, aquest ha estat el panorama que hem viscut els darrers anys. Decepció rere decepció i passos enrere constants. Quan no era la negativa de recuperar el govern legítim, era el pacte infame amb els botxins a la Diputació de Barcelona. Quan no era la incapacitat que el parlament reaccionàs a la sentència contra els presos del procés, era l’apuntalament d’Espanya, en la seua pitjor crisi, regalant els vots a Pedro Sánchez; o la violència dels Mossos contra els manifestants que volien allò que el govern deia voler.Tanmateix, el carrer i les victòries judicials de l’exili, treballades i planificades com no s’ha fet en cap cas a l’interior, han mantingut el procés dempeus. Això i la intransigència espanyola, amb la qual sempre podem comptar. I ara l’evidència que les eleccions catalanes són a punt sembla que ha posat fi al període post-155 i les seues regles narcotitzants. El resultat de les eleccions a l’ANC o la trencadissa del PDECat i la reconfiguració de Junts per Catalunya són fets molt significatius.Quin serà el mecanisme que funcionarà no ho sap ningú, encara. Ni podem saber amb certesa si n’hi haurà cap que funcione. Però les eleccions autonòmiques catalanes, que alguns ja veien guanyades per la moderació i l’acomodament, de sobte sembla que, segons com, poden representar un canvi inesperat i radical. En el debat que dijous Elisenda Paluzie va sostenir amb els subscriptors de VilaWeb, ella mateixa recordava que el referèndum del Primer d’Octubre no era previst i en canvi va catalitzar el projecte que d’ençà de fa deu anys, pel cap baix, la majoria de la societat catalana intenta d’acomplir. Veurem si la sorpresa es repeteix.Quant a això, hi ha, observadors polítics, analistes, que encara viuen obsessionats en el vell estil de la política institucional, convençuts que els vots tenen amo i que un polític se’ls enduu d’ací cap allà com si fossen una maleta. Aquesta gent mira l’escenari polític més obsedida pels balls de sigles i aliances que no per la voluntat dels votants. Però això no és així. Ja no ho és en aquest país que ha optat, malgrat la gran majoria dels polítics, per fer de la independència la revolució de les nostres vides.Com recordava Thomas Harrington en aquesta entrevista de fa dos anys, que hauria de ser de capçalera, aquest país és extraordinàriament insensible a la mediatització de la política, el gran mal que afecta la democràcia al món. I de fet el desembre del 2017 els ciutadans ja ho van demostrar fent guanyar a l’independentisme unes eleccions que havien estat dibuixades i dissenyades al mil·límetre perquè les perdés. És cert que no va servir de gran cosa, perquè la burocràcia partidista s’hi interferí de seguida. Però aquest 2020, quan han passat tantes coses que tot es veu molt més clar, l’envit unilateral i la confrontació oberta poden ressorgir i afermar-se allà on alguns no són capaços d’imaginar-s’ho, segurament perquè no poden entendre que per a molta gent, per a molts de nosaltres, aquesta és la revolució de la seua vida. No un conflicte més ni una opció temporal, no un debat normal i corrent. N’estarem pendents.
PS. Les notícies que arriben de Perpinyà no poden ser més dolentes, amb la victòria del candidat de l’extrema dreta. El sistema electoral de doble tanda té també aquestes conseqüències lamentables, però la veritat és que la capital del nord ja feia unes quantes eleccions que s’acostava a la tragèdia. Tanmateix, cal que tothom tinga present que en les nostres societats hi ha sempre dos mons en conflicte, dues tendències marcadíssimes. I la nostra Perpinyà, la Perpinyà digna i democràtica, mereix avui més que mai el nostre suport.
Muchas personas no cumplen los ochenta porque intentan demasiado tiempo quedarse en los cuarenta. Salvador Dalí
Amar no es mirarse el uno al tro: es mirar juntos en la misma dirección. Antoine de Saint-Exupéry
La luz es el tiempo que se piensa. Octavio Paz
Para mi corazón basta tu pecho, para tu libertad bastan mis alas. Pablo Neruda
La verdad padece pero no perece. Santa Teresa
A pesar de las ilusiones nacionalistas, e incluso marxistas, toda la historia del mundo es la historia de la libertad. Albert Camus.
La inercia es lo que hace que intentemos resolver los problemas de hoy con fórmulas de ayer: lo que tenemos que hacer es reinventar el futuro. Federico Mayor Zaragoza.
Amar es esencialmente entregarse a los demás. La peor prisión es un corazón cerrado. Papa Juan Pablo II
Perdona a tus enemigos, pero nunca olvides sus nombres. John F. Kennedy
El más terrible de todos los sentimiwentos es el sentimiento de tener la esperanza muerta. Federico García Lorca
El Estado es apenas una trinchera avanzada tras la que se asienta la robusta cadena de fortalezas y fortines de la sociedad civil. Antonio Gramsci
Cualquier hombre que lee mucho y usa poco su propio cerebro, cae en hábitos pernciosos de pensamiento. Albert Einstein
Educas a un hombre y educas a un hombre. Educas a una mujer y educa a una generación. Birgham Young
Donde no hay visión, no hay esperanza. George Whashington Carver .
La mayor gloria no es caer sino levantarse siempre. Nelson Mandela
¿Mi lema? No dejes de caminar, la vida es dura pero vale la pena afrontarla.
EL INTENTO DE CONTROL DE REDES DE COMUNICACIÓN DEL MINISTERIO DE DEFENSA DEJA DESAMPARADOS A LOS MILITARES.
Seguramente una de las persecuciones más sangrantes del Ministerio de Defensa se viene produciendo en la persona del cabo Jenner López Escudero, presidente de la plataforma 45 Sin Despidos, al que se le acumulan la incoación de expedientes disciplinarios por los artículos escritos en prensa denunciando las irregularidades y el desamparo que sufren los militares de la Clase de Tropa en concreto, una problemática que ha sido expuesta tanto en el Consejo de Personal de las Fuerzas Armadas como en el Congreso de los Diputados y en diferentes foros.
Es conocida la falta de garantías durante el trámite de los distintos expedientes disciplinarios: son múltiples las sentencias y resoluciones sobre estos actos administrativos en las que se reconoce la vulneración de las leyes y los procedimientos que dan lugar a sanciones, que en el mejor de los casos mancillan el buen nombre de los interesados y que dejan sin castigo a los que cometieron esas faltas, amparados en la autoridad que les confieren esas leyes que infringen con total impunidad.
La Asociación Cuestión de Justicia y Honor bien podría haber firmado la «Carta abierta de un soldado a Pedro Sánchez» del presidente de #45SinDespidos, en la que se enumeran los incumplimientos del Gobierno con respecto a los militares de Tropa y Marinería, así como los casos de presunto trato de favor de personas públicas incluidas en las listas del Partido Socialista, que se podrían encuadrar en una acción deliberada de carácter corporativista por parte de los componentes de la Justicia Militar.
Ahora, el teniente general Teodoro Baños, alto mando militar, firma la incoación del expediente sancionador de un cabo con la clara intención de desprestigiar a su persona desde la protección y el escudo que le proporciona su cargo y sabedor de que asesores jurídicos del Cuartel General del Ejército de Tierra están a sus órdenes y de su actuación dependen los ascensos de estos; y lo hace atribuyendo al cabo «emitir manifiesta y públicamente expresiones contrarias, realizar actos irrespetuosos o adoptar actitud de menosprecio […] y demás órganos, instituciones o […]; las personas y autoridades que las representan, […], así como sus autoridades y mandos.» o «aseveraciones falsas…» o incluso la posible infracción del «…deber de neutralidad política«.
Todos podríamos haber firmado esa «CARTA ABIERTA A PEDRO SANCHEZ», pero parece que al único al que ofende la misiva es al ordenante del procedimiento sancionador, el general Teodoro Baños, Jefe de Personal del Ejército de Tierra.
Tenim clar que Democràcia és una manera d’actuar, de viure.
Som gent senzilla que vol viure amb pau i esperança prop dels que estimem. Exigim que els que governen, siguin conseqüents, amb capacitat de treball i compromís, sense afany desorbitat de poder. Que els partits polítics treballin no, a benefici propi sinó a favor del poble, de la gent que confia en el seu bon fer.
Que el seu lideratge ha de ser per trobar acords d’entesa per afavorir la gent. Que el seu mandat no pot excedir dues legislatures.
Podem demostrar que la societat civil està preparada, que pot actuar i fer funcionar al poble, les ciutats, el món sense necessitat de la carronya actual des de l’arribada de la dita Democràcia. Exigim cares noves amb empenta i ganes de treballar
Sin categoría | 
Escrito por montserratponsa 
Previsió de símbols a Catalunya per aquest pròxim dimarts | Catalunya Diari
blog de Montserrat Ponsa 
Debe estar conectado para enviar un comentario.