blog de Montserrat Ponsa

Necessito calor, l’escalfor mai m’agobia. M’agradaria poder hivernar, reservar forces per quan el sol escalfi. Des que tinc ús de raó, d’aixó fa ja molts anys, si fos possible m’amagaria i tornaria a sortir a la normalitat quan el fred hagi deixat de fer de les seves.

Imagino com ho passen tantes persones que, sense sostre, dormen al ras o en algún portal obert on no els demanen responsabilitats.

El sol ho ressolt de dia però, quan arriba la fosca -ara molt aviat-, em trasbalsa pensar amb aquells que no tenen on anar a raure, ni volen, sovint, ser ajudats…

Què podem fer? La societat ha creat massa necessitats que alguns no han sapigut frenar i ho paguen quan arriben aquests moments difícils de l’hivern.

Fem el necessari per ajudar los? Confio que, els ajuntaments, deuen preocupar-se dels que tenen -sota la seva responsabilitat- en els seus Municipis.

Res com els amics. La família et ve marcada, els amics els pots escollir. Conversar sobre els diferents pensars que tenim, abans quelcom inaccessible, avui és possible, està controlat. El respecte és la primera cosa que s’exigeix i, consti, que no cal discutir-la, ve donada perquè som gent civilitzada.

Recordo que anys ha, quan les primeres eleccions democràtiques era quelcom impossible d’imaginar que arribaríem a aquest extrem i, me n’alegro. Tots hi posem la nostra part. Saber com pensen els altres és important per a discernir el futur que volem amb pau i dignitat, que segur que plegats bastirem,

Parlant d’amistats algú encara opina que és impossible compartir res, amb aquells que no pensen com tu? Jo els dic sí, ho és i, és molt enriquidor per a tots. Les monotonies solen ser autoritàries i avorrides. Gràcies amic, llarga tertúlia respecte molts temes, també polítics, amb alguns dels quals no coincidim. Visca l’amistat!

Quina sort que el dia comenci a allargar-se i la fosca tardi encara a arribar. És el meu pitjor enemic. Son les 18,29h,i, encara hi ha llum!

No cofiem massa, al fred i la calor son sempre amatents a fer el seu rol. Agraïm la bonança que ens estalvia calefacció, un dels nostres pitjors reptes contra al fred. Son poc més de les 17’16h, arribo de caminar, em sobrava l’abric, ni un bri d’aire.

El dia comença a creixer, la fosca, la meva enemiga, no li queda altre remei que retitar.se. Avui, diumenge d’excel´lència, mati a Puiggraciós al Santuari, tarda càkida, apte per caminar una hora després de dinar, Ah! He trobat gent en el meu recorregut, inaudit!

Pel temps que fa, si no tinguéssim calendari, costaría endevinar que estem a l’hivern. Sol i bonança durant tot el dia que ens ajuda a moure`ns sense massa abric fins que arriba la fosca. NO confiem!

Reunió el matí amb el grup de Puiggrqciós per preparar el programa a dur a terme els propers mesos. Dinar a Barcelona amics i fills.Puc dir que dia complert, amb amics i parents

Llàstima que la fosca arribi tant aviat. Sense claror no soc ningú. Ara, a punt d’anar a un espectacle del grup PSIRC, a Granollers al Teatre Auditori de Granollers que segur, ens farà entrar en calor.

Bonança de dia. La fresca, però, ens acompanya ja així que enfosqueix. En aquests moment, 19h, estem a 6º.

He intentat fer memòria però no puc recordar el meu primer encontre amb el Santuari i les monges que hi moren. Crec que vam arribar al mateix temps, elles formant una petita Comunitat que no ha variat massa amb el pas dels anys i nosaltres, que feia anys passàvem els estius a l’Ametlla però vivíem al carrer Josep Ma Puntes de Granollers. La casa però va quedar justa -per la nostra gran família 9 fills- i vam decidir fixar la residència a l’Ametlla.

Els nostres fills anaven a l’escola Parroquial que uns quants pares vam crear. No cal dir que jo feia de taxista. El meu estimat Oriol tenia de treballar per a mantenir-nos. Entre tots, però, ens en vam sortir…

Tinc la certesa de que el Santuari de Puiggraciós i les germanes, van jugar paper notori a la nostra decissió que encara persisteix. Punt de trobada per a celebracions apart de les setmanals, tenim un grup per ajudar a organitzar activitats.

L’enclaustrament per culpa per la dita pandèmia, ens ha fet pensar i decidir sobre molts per què s…que no tenen resposta. La tenen però costen d’admetre: qui va deixar anar aquesta bogeria, que ens ha mantingut i encara ens té controlats?

Si algú mereix càstic no dubto que una cadena perpètua seria poc, per a ells. La industria farmacèutica hi té a dir i explicar però calla i necessitem saber quina és la situació actual per a seguir caminant sense temor.

Als que manen el món, no els interessa el nostre benestar, ens volen sota el seu jou, sotmesos. No els agrada que gaudim de la llibertat de viure i morir prop dels que estimem. Maleïda por, la que, uns i altres ens han inoculat per apartar-nos de la vida.

Jo dic PROU! Recuperem els nostres fers i pensars, oblidem nos de la por, i, si ens arriba quelcom dolent, ho superarem. La vida mereix ser viscuda a partir de les situacions bones i les malestrugues que sempre han existit i mai desapareixeran.

Els que vam viure la guerra i els desastres que va comportar a posteriori per a la majoria de famílies, potser dividides en diferents bandos i ho van superar, entenem que avui el món ha modificat: estructures, pensaments, anhels i no sap cap on camina. Abans, teníem un nord i ho vam aconseguir!

Alguns dels que menen el món saben com fer-ho i no desisteixen de tenir-nos sota el seu jou. No els ho permetem! La vida és envejosa de la felicitat de nosaltres els homes/dones que volem caminar prop dels que tenim prop nostre. Ens necessitem.

Deixem d’imaginar malvestats i visquem feliços prop dels que estiemem i ens estimen. No deixem de fer res que sigui del nostre agrat: teatre, cinema, trobades amb parents i amics…Plantem cara

Sort que el clima ens ajuda a superar aquests rigors i el sol no ens abandona. El fred no és l’amo d’aquest hivern que, imagino que enfadat, s’allargarà en el temps però, quan creixi el dia i la claror ens acompanyi, no hi tindrà res a fer. Maleït sigui!

Som nosaltres, els que barrinem per a descobrir els per què que ens vénen al cap i no els trobem. Els més grans son-som els més perjudicats per la por inoculada pels que manen el món. Si us plau, deixeu-nos respirar i viure.

Volem seguir caminant, descobrint cada dia noves situacions, nous camins que ens menin a la plenitut de les nostres enyorances i seguir prop dels que estimem i ens estimen.

Cançó que cantàvem quan érem petits, quan el repertori era minso i solia tenir sempre referències de vida: sol solet…, la lluna la pruna vestida de sol…Ah! I no hi faltaben els himnes patètics al movimiento amb aquell cara al sol…Buf. Estar vagarosos comporta records que et venen al cap quan menys t’ho esperes.

Les persones de la meva edat, que hem viscut facècies de tota mena, conegut situacions i persones de tota índole i pensar, hem sigut capaços de respectar tothom i no trencar res amb ningú, podem dir que hem gaudit d’una vida plena de coneixements que ara, malgrat tantes restriccions, ens ajuden a seguir caminant i a descobrir molts per què.

Sé que no penso igual que la majoria de persones però a mi, no m’agrada aquesta época de l’any quan enfosqueix tant aviat.

M’agrada la llum, contemplar el cel, els paisatges quan camino, mai son iguals d’un dia per l’altre. A què és degut? La claror del dia, la llum, mai és la mateixa un dia grisós, que un dia clar. Si fa sol o venteja. No diguem si plou o neva, fa anys que no he vist nevar, com ho feia al meu poble quan jo era petita.

Tampoc el fred que, ha millorat amb els pas dels anys. Imagino que el què ho ha solventat son les calefacciosn que tenim uns i altres, que ja no permeten temperatures per sota d’alló que entenem per normal.

Sí m’amoïna la fosca, la que entra per totes les finestres, ara massa aviat i urgeix encendre llums.

De la mateixa manera que ens urgeix la llum, ens urgeix que les temperatures siguin moderades sense passar a la calor produida per excés de calefacció.

Al pa, pa i al vi, vi. cal afegir hi les olors de l’hivern, diferenciades de la resta de l’any, son menys perquè el temps no ho permet. Quan creix un roser, o una menta, o una camamilla aleshores son dignes d’esment.

El pitjor però per a mi és la fosca, la que sempre m’ha amoïnat: des que era petita al meu poble on gairebé no hi havia llum als carrers, fins a les llums que teníem a la majoria de cases, minces, de pocs voltis per no gastar.

La vesprada és massa llarga, pels que no som addictes a la TV. Escriure o llegir, vet aqui els nostres vicis…

Avui ha sigut -amb molta diferència- el dia més fred de molt temps ha. Temperatures gèlides, sort que ha aparegut el sol una estoneta i les ha frenat a temps. No venia de gust sortir de casa.

Aquesta tarda ens hem trobat amb tres amigues a casa. Hem aprofitat per jugar a Rumikub i conversar. També ha vingut altra amiga que m’ha fet una entrevista de vida, que, no cal dir, espero amb candeletes llegir. Hem conversat llargament. Gràcies!

Sort dels amics que que m’acompanyen sovint, i d’aquells que, via telefònica ens comuniquem a diari, i estem al cas del que necessitem.

Avui, 24 de gener 2023 ha baixat el termòmetre de forma descarada. Penso, de manera especial, amb aquelles persones que soles, potser no tenen on aixoplugar se. Qui vetlla per elles? Ho fan els que dirigeixen els Municipis? Urgeix se n’ocupin sense demora!

Me parecen dignos de encomio estos pensamientos de Taub, actor, autor, orador al que admiro, nacido en Buenos Aires el año 1983. Incitan a pensar en las personas que pueden ser incluidas en este grupo que, merecería ser prioritario en la vida, en la sociedad, en la familia.

Una persona refinada en lo físico se vuelve exitosa. Una persona refinada en lo emocional se vuelve feliz. Una persona refinada en lo intelectual se vuelve profunda. Una persona refinada en lo espiritual se vuelve servicial.