blog de Montserrat Ponsa

El 22 de desembre de 1984, que, el gran amic Dr Josep Mª Campos, em va operar d’urgència, de tiroides, a l’Hospital de Granollers. Intervenció reeixida i tot i passar el Nadal a l’Hospital de Granollers i, em van deixar marxar a casa molt aviat.

Dies per no oblidar ja que amb fills petits i els Reis a punt d’arriba, els neguits van ser clamorosos. Sort que de manera previsora ja m’havia preparat.

Familia, amics, metges, em van m’mimar i, molt aviat, vaig fer vida normal. Son dates que no s’obliden,

Amigues, amics

Aquests dies tothom es desitja felicitat, pau, solidaritat, prosperitat, amor i és el que us vull desitjar a tots vosaltres però, és clar, tampoc podem oblidar tots els qui no poden celebrar aquesta gran festa; per als qui no la volen celebrar per raons ideològiques tot el meu respecte, però no saben el què es perden. Tots plegats, però, segur que estem pensant en la misèria que tenim al costat de casa i arreu. Enguany, la Guerra d’Ucraïna no la oblidarà ningú, però no és la única que mata i destorça famílies i persones en aquest món. Hi ha guerra o coses molt semblants a la Banya d’Àfrica, al Sudan, especialment del Sud, al Txad, Síria, Iraq i tantes que ara se m’escapen. Però no se m’escapen les persecucions racistes o contra les dones, com a l’Iran, Afganistan, Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs, Xina, Corea del Nord, Ruanda, República del Congo, Burkina Faso, Rússia, Mèxic o els Estats Units d’Amèrica! La violència de gènere al nostre país i arreu del món, les injustícies de tota mena contra les persones, les societats i el països. El món sencer pateix la injustícia humana i social.

Sí, pensem i reflexionem en totes aquestes calamitats, però el Nadal pot ser alegria en els cors de tothom fins i tot en el dels que pateixen injustícia, o al menys això és el que voldríem, oi? És molt fàcil de dir però, què fer? Innombrables organitzacions civils i religioses d’arreu món treballen cada dia de l’any per apaivagar les ànimes i els cossos dels que pateixen en una tasca que haurien de fer els estats i les administracions públiques. Cal endegar sistemes socioeconòmics que evitin que els pobres siguin cada vegada més pobres i els rics cada vegada més rics. Cal una economia social de mercat en que hi càpiga la lliure iniciativa i la noble competència, però que quan sorgeixen els abusos, massa sovintejats i permanents, els poders públics i democràtics adeqüin mecanismes de correcció amb fermesa i justícia. Nadal és hora per pensar-hi i d’exigir als qui poden fer-ho que la justícia de tota mena es compleixi. Comencem,però, per nosaltres mateixos, que tots els que podem “viure” alguna cosa podem fer.

A Llerona, el pro passat diumenge vam fer la ja tradicional pujada del Pessebre per recordar tot això i per aplegar-nos cantant nadales i fent una menjada a l’aire lliure com a signe de germandat. Enguany ho hem fet a la Capella de Can Guilla, el lloc on se suposa (hi ha documents que ho indiquen) que hi va haver la primera parròquia de Llerona dedicada a Sant Iscle i Santa Victòria; estic parlant del segle XIII quant a la documentació, però hi ha, a Can Guilla i a tot Llerona vestigis dels romans i dels ibers. Ja he dit que tot respectant les ideologies més diverses (sempre no violentes ni antirespectuoses), cal celebrar el nostre Nadal i el de tots. Fer el Pessebre tradicional de casa nostra, fent cagar el tió, cantant nadales, amb la família reunida (els qui tenim la sort de tenir-ne al costat, els que quedem) i els nets recitant la dècima. Són dies d’alegria continguda…

Amics i amigues

Us desitjo un BON NADAL!

Josep Mª Boixareu

Personalment em dol, ja que anys enrera, més encara als pobles petits com el que jo vaig nèixer en plena guerra civil, la vida tenia més sentit, no s’exigia, com ara, no importa amb què. La gent era feliç amb poc. La civilització ens ha fet perdre el sentit de moltes maneres, també pel que fa a les relacions humanes que s’han esvaït, perdut.

Abans quan la gent tenia de guanyar-se el pa -mai més ben dit- les exigències eren moltes, les possibilitats minces. La majoria de dones, als pobles petits com el meu, treballaven a les fàbriques: n’hi havia dues, una de filats i altra de teixits. Aquests elements -els teixits- no arribaven de deu sap on, com ara. Es feia qualitat, preu assequible i de bon veure

Eren pocs els verament pobres que demanaven caritat i tothom els en feia. Hi havia molts malalts difícils i molta tuberculosi, aquell mal dolent, que deien, que s’emportave joves i vells. Pura misèria. No podien treballar però tothom els ajudava.

Avui, 2022, pocs coneixen els seus veins, Ajudar-los? Què s’han pensat…Que treballin, sol ser la resposta.

Tothom esperava els dies senyalats per no anar a la fàbrica i poder romandre amb la família i amics, i, potser s’organitzava -parlo del meu poble- un ball de tarda, a la Sala, o al carrer si era estiu, amb cintes que tenien alguns aficionats a aquest tema com el Manel C.

O anàvem a caminar fins a Rocafort, o a Sant Vicenç o a Manresa per anar a algun sarau de barri que alguns muntaven al carrer si era estiu, a alguna sala on hi projectaven una pel-lícula que es trencava deu sap quantes vegades.

No cal dir que fèiem teatre, organitzat sempre per la Carme de telèfons, o els que tenien la Sala on fer ball o algun Concert. Hi acudia tot el poble, cadira inclosa. Suposava un relaxament per a tothom, rera la setmana de treball, majoritàriament a la fàbica les dones -n’hi teniem dues, la de dalt i la de balx, així les nomenàvem per la seva situació en el poble.

Avui finals S XXII a punt d’iniciar el XXIII tothom va a la seva, ningú coneix ningú només els que té a prop i prou…Sort que tenim bones comunicacions de telèfon, que dona certa seguretat. .

Que tinguem un sant Nadal, venturós prop dels que estimem i ens estimen. Si el clima segueix com fins ara, no tenim la sensació, de ser desembre, la bonança no ho indica.Compte però, el refrany diu que NI EL FRED NI LA CALOR QUEDEN MAI ENRERA. No ens refiem.

Segons la dita popular, el fred i la calor no queden mai enrera. No ens deixem sorprendre!

La llarga reclusió que ha comportat la llarga pandèmia que, inoculada o no, ens ha afectat a tots, ens ha atorgat temps llarg per meditar respecte les nostres vides, des que vam nèixer, jo lluny d’aqui a El Pont de Vilomara -al Bages- fin ara i, la veritat és que podríem fer llargues pel-lícules recordant temps de tota mena, de felicitat, de pors, d’hores viscudes prop dels que estimem, d’enyorances pels que ja no hi son.

Sortosament domina la joia però també la malastruga pels que ens han deixat propers: fills, pares, germans, amics. Tenim però l’esperança del retrobament, que no dubto ens tornarà a aplegar i seguirem junts per tota una eternitat que desitgem plena d’amor.

La climatòlogia, poc ususal pel temps que som avui any 2022, ens ajuda a recordar vells-bells moments viscuts des de l’infantesa, quan res era fàcil, ni tant sols moure’s de casa per viatjar, fins al moment actual quan, menys eludir la mort, tot és possible. Em dol sí que es faci fosc tant aviat…

Sempre, aquesta data, era-és notòria a casa nostra: l’aniversari del meu estimat espós Oriol. Va nèixer el 19 de desembre de 1927 a Molins de Rei i ens va deixar el dimecres 9 de juliol de 2003 de mort sobtada. Encara no ho he assumit!

Nuestra cita

We have a stock market which some people use like a gambling parlor. Charlie Munger.

La economía mundial en términos de generación de valor sigue su marcha renqueante, sorteando como puede los sucesivos embates que dificultan su proceso de mejora. A una inflación desbocada se añaden etapas recesivas en algunos territorios, acompañadas de dificultades en la oferta por estrangulamientos en la producción y distribución de bienes. Los bancos centrales atacan la inflación con sucesivas subidas del tipo de interés básico, que para una sociedad endeudada no es la mejor medicina.

A pesar de todo, el PIB del mundo (un indicador global de la actividad económica) se espera supere este año los 100 billones de dólares, según datos del Fondo Monetario Internacional. Es un ligero incremento (muy ligero) respecto al de 2021 (94 billones) y 2020 (88 billones).

La clasificación por países no presenta cambios significativos, con Estados Unidos como país líder (25,3 billones), seguida de China (19,9) y, a gran distancia, Japón (4,9), Alemania (4,3) y el Reino Unido (3,4). Luego viene la India (3,3), Francia (2,9), Canadá (2,2), Italia (2,1) y Brasil, Rusia y Corea del Sur (los tres con un PIB de 1,8 billones).

Es evidente que el mundo es bipolar y que el propio FMI reconoce que a  finales de esta década, en la peor de las hipótesis, el país líder en términos de PIB será China. También es interesante señalar que aquellos que proponen la India como alternativa asiática a China, no saben medir. La primera es solo una sexta parte de la última.

Todo esto se refiere a la llamada “economía real”, a la producción y distribución de bienes y servicios. En paralelo, como ya sabemos, existe la economía financiera, o “economía de casino”, donde el intercambio de cromos entre los agentes tiene escasa incidencia en la economía real.

Conviene no confundirse entre esta rama de la actividad financiera y los centros tradicionales (las bolsas de valores), donde a diario se compran o venden activos financieros, la mayor parte mediante algoritmos. Se estima que cada día en esos mercados y a nivel global se hacen operaciones por un valor medio de 22.400 millones de dólares.

Si regresamos ahora al “mercado de los cromos”, tenemos que acudir a las informaciones que proporciona el BIS (Banco Internacional de Pagos), que podríamos considerar el banco de los bancos. El BIS sigue muy de cerca las llamadas operaciones OTC (Over the Counter), operaciones descentralizadas que no pasan por las Bolsas y que solo afectan a los interesados. Se manejan todo tipo de valores, aunque los más importantes son las divisas y los productos derivados.

Desde hace muchos años el producto dominante es el intercambio de divisas, que supone el 50% del mercado total. Este mercado (denominado Forex) es conceptualmente muy simple. Se trata solo de apostar a favor de una divisa y en contra de otra. Es un mercado por parejas, volátil, lleno de oportunidades y riesgos, que opera a corto plazo. Sería como apostar a favor de un pelotari contra otro en los partidos de cesta punta. Gana uno y pierde otro. Y el espectador (la sociedad) contempla el espectáculo y regresa a casa.

El problema, gravísimo problema, es que estas apuestas manejan diariamente 7,5 billones de dólares, que si lo multiplicamos por 261 días (de lunes a viernes, 24 horas diarias) nos da la escandalosa cifra de 19.575 billones de dólares.

Para resumir, la “economía real” tiene una dimensión aproximada de 100 billones de dólares y la economía financiera (solo en versión del intercambio de divisas) tiene una dimensión aproximada de 19.500 billones. Y lo más llamativo es que este negocio tiene una marcha ascendente y no se ve afectado por las dificultades de la vida económica del resto de los humanos.

La economía nació orientada a la Polis (la sociedad urbana) y se autodefinía como Economía Política. Luego se matematizó, dejó caer la “política” y quedó como Economía nada más, con la pretensión de parecerse a la Física. Más tarde se vio acompañada por las Finanzas y se transformó en Economía Financiera. Ahora las Finanzas se han desprendido de la Economía y van por libre.

Veremos como acaba esta película.

Sovint ens falla la memòria de qualsevol vaguetat i, al menys a mi, em mortifica. Intento fer a cada moment el que pertoca però de tant en tant, oblides quelcom que hauries de recordar i, dol l’ànima. Sempre m’he anotat el dia a dia pero ara, més que mai.

La vida segueix i hem d’agraïr que poguem seguir fent vida normal. Algún lapsus de memòria ens preocupa. però, imagino que qui més qui menys intentem superar-ho, amb rigor i esperança per a seguir caminant prop dels que estimem.

Avui interessant trobada a Puiggraciós amb l’equip de gent que formem part per a organitzar activitats al Santuari. Interessant encontre per a preveure el què queda pendent per aquest any i les properes activitats de cara l’any 2023 que ja truca a la porta.

Dia gris, d’aquells que no formen part dels que m’agraden. Dia trist, no hem vist el sol i la llum és minsa.

Aniré però a caminar com cada dia, a no ser que la pluja m’ho impedeixi. Son les 15.47 i és diria inici de vesprada.

Aixó és el què sembla. Deixes de ser utilitzat per a moltes coses i, lógicament dol. Massa busquen on arrambar-se per determinats anhels, si no els serveixes, t’obliden. No ho lamento per a mi, em dol per aquells que ho fan.

La vida segueix -i mentre el cap funcioni-, hem d’aprofitar la per a fer allò que ens agrada, compartir les nostres idèes i esperances per a fer les arribar a aquells que els manquen i, ajudar-los, per tal que trobin el seu camí. Hi ha un temps per casa situació.

Avui, massa, pateixen deliris de grandesa i, creuen, que ho poden tot. El temps els reconduirà on els pertoca. Les coses no arriben del cel, les has de treballar si les vols guanyar. Sempre ho he fet i, no me n’arrepenteixo.

Consti que la visió de moltes de les situacions actuals al menys a mi, em preocupen. El món ens vol portar per camins inusitats. No ens hi deixarem endur!

Som grans però sabem on som, què volem i, de manera especial: per on No passarem!

Necessitem aigua per a viure però també sol…De manera especial en aquests moments quan els dies, i la claror son de curta durada.

Pluja que suposo cal, suau, no forta però si anés acompanyada de sol seríem feliços. No tenim ganes de sortir de casa, però necessitem contactar amb amics i parents. La soledat corroeix.

El ocells també van perduts cercant quelcom per menjar. Els hi poso pinso del gat -el meu Pepe- company de fatigues anys ha, i venen a menjar lo contents, també engrunes de pa.

Más de una vez me encuentro esta pregunta en mi escritorio. No sé quien la hace ni el motivo. La gente de mi edad hemos pasado todas las pruebas. La vida ha sido nuestra grandísima universidad. Si le prestas la atención debida, es la mejor educadora.

Hasta los 8 años viví con mis padres y hermanos en un pueblo pequeño donde habia un maestro para los chicos y una maestra para las niñas. Luego me llevaron a vivir a casa de unos tios que no tenían hijos. ¿Mi colegio? Las monjas Carmelitas.

Solo podías hacer estudios de comercio. Yo queria ir al Instituto de Enseñanza Media donde se podia cursar pero, era mal visto por mis mayores: era mixto. No me dejaron.

Aprendí francés e inglés con la profesora Schmit, mujer extra. A coser en casa de una modista y a bordar en las monjas josefinas….Clases de cocina con Paco Parellada. Gran amigo-maestro-cocinero.

La vida és para vivirla. Descubres que lo más importante es saber mirar y escuchar. Aprendes lo que se puede y, de manera especial, lo que nunca debes hacer.

Sí, he subido a algun escenario, he dictado algún discurso. No me gusta alardear. Viene a cuento una frase que me gusta: solo sé que no sé nada. De todos, se puede aprender…