Quan som en dies senyalats, d’aquells que han deixat petja a les nostres vides, sentim una mena de rebombori dins nostre que ens fa dubtar del sentit de la vida que, malauradament, molts donen al dia a dia i deixen de banda les coses que per a alguns han sigut vitals. Avui, S XXI que no se pas com qualificaria, tot ha fet un gir i no pas en la direcció desitjada, al menys per a molts entre els qui m’afegeixo. Per què ho dic? Perquè per a la gent de la meva generació hi havia coses sagrades com la familia i els amics. Avui, n’hi ha d’altres que manen a molts: diner, poder, glòria, ser més que l’altre. Potser és que la pandèmia vol mostrar l’urgent necessitat de reiniciar un nou camí?
Setmana Santa eren dies esperats per nosaltres, la quitxalla. Festa d’escola, inici de la primavera, roba nova ni que fos recuperada de la que quedava petita als grans i que les mans prodigioses de les modistes en treien bon partit. Em demano: què se n’ha fet de les modistes i els sastres que reconvertien aquells percals en nous elements per enlluernar sobretot als nostres amics i fer-nos sentir joioses de ser admirades? O ser-hi a cerimònies de Setmana Santa, com el Via Crucis que es feia pels carrers de Granollers. Només hi podíen assistir el homes i nosaltres, les nenes, esperàvem a les cantonades per veure passar els amics que ens donaven gormanderies que duien a la butxaca. L’estret carrer Corró era el nostre preferit, ens podíem tocar les mans.
Cada ada any portaven la creu personatges de la ciutat -sempre homes-, alguns dels quals no eren de vida modèlica -tothom ho sabia-, però s’engallien com a portants del Sant Crist – així els nomenaven-, i a casa seva tenien esclavitzada la familia començant per les seves mullers. Homes reconeguts que tenien, en sa majoria, dobles vides. Però l’Esglèsia callava…
Altre record té a veure amb Divendres Sant: no es podia escombrar ni fer soroll ni pols de cap mena per respectar la mort del Crist fins dissabte, quan ja era enterrat. A les esglésies, respectuosament, s’hi feia el que nomenaven Monument. Cobrien l’altar de flors i llums que durava tot el dia. Hi posaven uns reclinatoris i podies demanar tanda per estar-hi una estona per meditar, resar… Avui tot sona com una historieta. Però saben? Eren temps diferents, tots érem més especials, desconfiats. I, si no hi anaves, quedaves marcat. L’Església manava molt.
Pasqua era una altra festa senyalada. Ho anunciaven repics de campanes i cerimònies especials. Anar a comprar la mona, el pastís que tots el padrins regalaven als seus fillols. Vell-bells records de vida, que avui semblen un còmic. Bona Setmana Santa i bona Pasqua a tothom. Ho necessitem!
I avui, a la Cuina de Resistència, Bacallà amb panses, prunes i pinyons.
INGREDIENTS Dos talls de bacallà per persona, tres grans d’all, una ceba, dos tomàquets, vuit ametlles torrades, julivert, una llesca de pa fregit, 12 prunes, un grapat de panses i un de pinyons, oli, sal, pebre, farina.
Enfarinarem el bacallà per ambdós costats i el fregirem amb oli d’oliva i el reservarem en una plata per al forn. Fregirem la llesca de pa i la reservarem. Amb l’oli sobrant sofregirem els alls i la ceba laminats. Quan comencin a agafar color, hi afegirem els tomàqets sense pell ni llavors tallats petits. Ho deixarem confitar i, a mitja cocció, hi tirarem una picada amb un gra d’all, les ametlles torrades, el julivert i la llesca de pa fregit que teníem reservada. Hi abocarem un caçó d’aigua i deixarem reduir. Hi afegirem els pinyons, les panses, les prunes. Tot a punt, ho aboquerem sobre el bacallà i l’entrarem uns minuts al forn.
Debe estar conectado para enviar un comentario.