blog de Montserrat Ponsa

El temps ens distirota, no sabem a quina estació de l’any estem si ens refiem del clima. Més que prop de la tardor, es diria estiu llarg que vol quedar se. Al menys estalviarem calefació ja que el que ens calen, encara, son els ventilafors. Temo al fred.

Encara ve de gust el gaspatxo i les amanides fresques, res de guisats. Avui n’he preparat un per sopar amb amics i, imagino que potser, no els vindrà de gust.. Sort del meló amb pernil per començar No podem refiar-nos del clima, és mentider. Jo temo el fred o sia que, benvinguda la tardor que s’apropa mentidera: de calor.

Demà 1 d’octubre farà sis anys d’aquella gran estomacada de la policia en els Centres electorals. A alguns dels manaires no els va agradar parléssim de República, paraula prostituida per a molts. I ara què? Urgeix prendre mesures per activar-la. M’agradaria veure-la realitat, en dansa per a tothom!

Han passat sis anys i res ha canviat. Els que haurien d’actuar i presidir aquell projecte, que ajudaríem a reeixir fan l’orni, com sempre. Ganes de no afrontar-lo? Por del què pot passar, del què diran els de terres enllà? M’agradaria ser hi quan passi per ajudar però, a aquesta velocitat, alguns ja no ho veurem. Som-hi!

Hi ha qui no entén aquesta paraula, para a mi la millor joia que roman amagada per a molts, però: és culpa seva no trobar-la. Enraonar, amb tot allò que abasta la paraula, compartir idées i il.lusions que tots tenim amagades, sovint pensant que farem el ridicul quan, si les manifestem, és el camí segur, idoni.

Avui dia important per a mi, trobada amb una bon amic amb el que hem mantingut llarga sobretaula parlant de lo diví i lo humà, valga ns la paraula. No cal pensar igual però, considero que és de savis revisar temes d’aquells que ens podrien apropar o allunyar. Gràcies S.

El temps que ens ha tocat viure -jo moltes époques diferents- segur que ens fan pensar que tot es mou, que res té a veure avui amb la meva infantesa al meu poble del Bages on poc era possible i tot era pecat, segons el clero. Sortosament, encontres amb gent diversa, m’han ajudat a crèixer i, sobretot a pensar…

Segueix vigent aquesta meravellosa paraula amistat, per a molts apartada del seu fer quotidià. Pitjor per a ells, no saben alló que es perden. Sempre em ve al cap aquella frase que dèia la iaia: la família et ve donada, els amics ets tu qui els tria.

Seguim doncs el camí que la vida ens té preparat, sempre espectants, desitjant sigui prop dels que estimem i ens estimen. No volem pensar com canta Raimón que la vida és un gran plor i prou. El dilema rau en estimar o no estimar...

Bona tardor pel que fa al temps, que esperem segueixi igual. Ve de gust moure’s, anar a caminar, fer activitats al carrer. El fred m’atueix. Seria una estació de l’any que modificaria, si estigués al meu abast.

És senzill però té gran valor per a mi. La meva vida és allà dins. Montserrat Ponsa

He recuperat aquest article… Costa refer-se…

Cuba, agost de 2004

Tinc la convicció de que les coses succeeixen

perquè està escrit, que l’atzar no existeix.

La meva vida i el meu estat d’ànim rera la

mort dels meus estimats fill i espòs

tenia molt a desitjar.

Problemes per dormir –només amb pastilles -,

necessitat fer de grans esforços per acceptar

el futur sola desprès de les seves pèrdues,

preocupacions de tota mena: econòmiques,

de convivència, d’habitacle, de família.

No suporta l’alegria de ningú, posa trabes quan menys les esperes, no gaudeix si et veu feliç, i, malauradament, sovint, no som capaços de distingir-ho… Com cantava Raimón en una de les seves primeres cançons Al vent: la vida és un gran plor…

Hem d’aprofitar el què de bo ens arriba, amics, cants, flors, i gaudir-ne com si fos la darrera vegada i, obligat, plantar car a l’envejosa vida que sovint, pretén ofegar-nos. Jo, li dic: No ho aconseguiràs. Alguns som més tossuts i enginyosos que tu…

Et guanyarem la partida, sabem per on no passarem, sabem què volem, què ens fa riure, qui ens estima. Li diem ben fort que el nostre caminar el decidim nosaltres, ningú pot interferir el nostre futur per què així ho hem decidit: Sabem com dirigir-lo.

Sort n’hi ha que tenim prop nostre persones extres que ens ajuden a caminar per aquest món -que no és com ens agradaria- i, necessitem reforçar-nos a través d’altres amb les quals ens complementem. Temps ha vaig fer un petit llibret: Converses amb aquelles persones que m’han ajudat molt a seguir dempeus.

Converses 1. Amb: Ernesto Balducci. Fidel Castro. Cuixart. Antoni Cumella. Guayasmin. Josep Laporte i Salas. Oriol Martorell. Rigoberta Menchú. Danielle Mitterrand. Jordi Pujol. Mn Pere Ribot. Santi Santamaria. Només segueixen vius : Rigoberta Menchú i Jordi Pujol .

Ara estic preparant l’edició de Converses 2, amb 16 homes-dones que conec i em reconforta estar prop seu. Homes-dones que, sense banalitats, ni escarafalls treballen pel be comú sense fer soroll, amb fermesa, amor, fidelitat a uns principis, malauradament desconeguts per a massa…

Vet aqui el problema a decidir. Al menys una hora, quan la calor ja no ofega. Val la pena i, si pots fer-ho amb companyia millor. No es tracta únicament de moure cames sinó que és la vista, el respirar, sentir sorolls no habituals que revifen ànima i cos.

Dic millor amb companyia perquè és pertinent enraonar: sobre el què veus, per comentar el què passa al món i, si com avui trobes altres persones conegudes i comparteixes una estona de tertúlia segur que arribes a casa contenta d’aquell temps inesperat.

Un cop a casa les rutines maten, però tens motius per pensar i recordar temes tractats. Hem visitat a una amiga, amb la que sovint ens trobem, però avui no podia. Calor suportable. Gràcies amigues!