Tots vivim angoixats, el moment és dur, poca feina, poc contacte amb família i amics, viure en solitud. Els que som més grans recordem temps de guerra i postguerra, quan les denuncies sorgien a dojo i, en alguns casos, suposaven la mort pel denunciat. Deu ens en guard de tornar-hi… La maldat fa estralls. Avui llegir la premsa posa de mal humor, pel que diuen o suposen alguns dels lectors-atacats, potser sense raó. Acabo de parlar amb una persona notable que està patint aquest mal d’ injustícia total. Setjament que no mereix. T’estimo amic, compta sempre amb mi.

Confiem que estem acabant aquest llarg pelegrinatge per fer fora la Covid-19 i ser de nou, sers humans lliures d’injusticies, de restriccions de moviment, de por inoculada que costarà fer-la fora de moltes ments. Massa persones aïllades de la vida comunitària sense tenir qui l’escolti i l’aconselli quan té una dificultat. Solen ser persones grans que els costa suportar aquest aïllament obligat. Els que tenim més anys i no podem fer la vida habitual com anar a comprar queviures, el diari, o potser anar a visitar un amic malalt que viu sol…ens sentim orfes de vida.

D’aquí la necessitat de que la premsa sigui veraç i enriquidora per tothom. Sense maneres dubitatives. Cal ser clars i contundents amb les realitats per tal que, les persones es sentin segures quan ens llegeixen. Que no domini la ficció a la normalitat quotidiana que ja és prou esparverant.

Vol dir que ja puc fer vida mig normal? No és que m’en refii però al menys, pels que estan aprop és interessant. Me l’han posada a l’Ambulatori del meu poble l’Ametlla del Vallès, amb hora prèvia que segueixen al peu de la lletra. A les 8’49 era l’hora fixada, que han complert amb celeritat. Gràcies… Confiem sigui profitosa.

«La culpabilidad de muchos

de nuestros intelectuales y artistas

reside en su pecado original:

No son auténticamente revolucionarios»

Ernesto Che Guevara

La condición de intelectual no es un atributo, tampoco una profesión ni mucho menos el resultado de esas unciones divinas feudales sobre élites de individuos consagrados a «pensar» y escribir lo pensado. Hoy, en el capitalismo del siglo XXI, el intelectual sigue siendo un individuo con adscripción de clase, ya sea porque trabaja y produce bienes para el consumo o porque se apropia de la riqueza generada por lo producido.

Sin embargo, los intelectuales, al igual que los artistas, constituyen una casta que produce bienes de sentido a falta de su incorporación entre los productores de bienes para el sustento.

Su papel en las sociedades divididas en clases resalta porque ellos (y ellas también) suelen constituir la intelectocracia, esa forma de gobierno por la que se expresa el pensamiento hegemónico de la clase dominante. Ante el «kratos» de las ideas burguesas surge un pensamiento de los explotados, el cual es inherente al trabajo y a las relaciones como este produce.

«Las ideas dominantes, en toda sociedad, son las ideas de la clase dominante», apuntaba Marx. Hay otras ideas u otros pensamientos sí, pero es muy poca su relevancia a menos que éstas se  consoliden como pensamiento crítico o intelecto contrahegemónico.

Brevemente, y sin proponernos profundizar ese aspecto en este  artículo, lo cierto es que la conciencia revolucionaria se hace de un pensamiento que la explica, profundiza y divulga. Quienes se ocupan de esa tarea constituyen lo que en general se conoce como «intelectuales revolucionarios» o «intelectuales de izquierda», identificados con mayor precisión y claridad por Antonio Gramsci, quien los categorizó como «intelectuales orgánicos de clase».

¿A qué viene esto hoy, aquí, cuando la humanidad tiene tantos y tan graves temas de qué ocuparse? Pues, a que esa casta dedicada a producir ideas o a expresar éstas por diversas vías estéticas del arte, tiene o debe tener algo que decir o hacer en la transformación del mundo y la construcción simultánea del equilibrio solidario de la humanidad, consigo misma y con la naturaleza de su entorno total.

Ernesto Che Guevara se quejaba (en 1961) del «pecado original de una intelectualidad culpable de no ser revolucionaria» y hoy, pareciera que sigue sin haber «agua bendita» que consiga limpiar tal falta de origen.

Si en algo pudiésemos entender a los intelectuales y los artistas es en el hecho de que su producción de sentido tiene su génesis en la conciencia, ese foco energético donde la humanidad se sabe y reconoce una en totalidad con la naturaleza y el universo.

Esta condición, explicada por la llamada «neurociencia» como el estadio de sensibilidad en presencia de ondas cerebrales Alfa, no es privilegio de élites de humanos. Todas y todos, mujeres y hombres en su conjunto, tenemos esa capacidad amplificada o amplificable en el intelecto y en la creación artística, como prefiguración de lo revolucionario, armonía y equilibrio del universo que ha sido amenazado por confrontaciones basadas en egoísmos y miedos que confluyen en poder, poder objetivado en riquezas materiales y en egos coronados en diversos tronos, incluyendo el de la intelectocracia.

Es por eso que se hace urgente replantearnos los conceptos (también categorías) de intelectuales y artistas desde una ruptura radical con las cosmovisiones feudal y capitalista aún con plena vigencia y determinación hasta en el llamado «pensamiento de izquierda» o «pensamiento socialista».

Propongo revisar acontecimientos de envergadura histórica, muchos de ellos cercanos a nuestra realidad nuestroamericana, para asumir la Revolución más allá de la resolución de confrontaciones sociales diversas y puntuales.

La mayoría de las revoluciones conocidas y ocurridas durante los dos últimos siglos, nos sirven para constatar que todas nacieron de alientos, empujones, estallidos de conciencia que al poco tiempo se esfumaron detrás de tronos de poder con diferentes denominaciones, que finalmente condujeron a regresar al mismo estatus de los egos de poder que fueron destronados.

Hoy, cuando se pide a los intelectuales asumir su responsabilidad en la defensa de la humanidad. De lo que se trata es de defender el avance en conciencia, más que en actos que muchas veces se quedan en la pobreza egótica de quienes terminan convirtiéndose en reproductores del pasado que creyeron vencido.

Las revoluciones cubana y venezolana, por nombrar tan solo dos muy vigentes y afectas a nosotros, se declaran socialistas en sendos momentos de expansión en la conciencia de sus pueblos. Cuba lo hace en medio del fragor y la primera victoria en Nuestramérica frente al imperio yanqui que había intentado invadir, con un ejército de terroristas (mercenarios entrenados por el Pentágono y la CIA  por órdenes del Gobierno estadounidense y los amos del mundo) por Bahía de Cochinos (derrotados en Playa Girón). Allí su Revolución se asume, a conciencia, socialista.

Entre tanto, Venezuela asume su decisión de radicalización socialista, justo en medio de una serie de acciones terroristas y contrarevolucionarias entre las que se cuenta el cruento Golpe de Estado de 2002, ejecutado el 11 de abril de ese año y derrotado  por fuerza de la misma conciencia unificada del pueblo (despierta el 27 de febrero de 1989) el día 13 de ese mismo mes.

Las y los intelectuales ahora tienen la responsabilidad de lavar aquí su «pecado original» (Che), no para mostrarse como autores y guías de la conciencia de un pueblo, sino para ser capaces de universalizar la comprensión de hechos liberadores de la humanidad, como los que cito, al tiempo que honro por su fuerza auténticamente revolucionaria.

Caracas,  30 abril de 2021

Em costa creure algunes coses que passen i em/ens demano: com estar esperançats amb el futur, com actuar? Intentem inculcar comportaments, allò de tots per tots, malgrat que sembli, que no és el camí adeqüat. Així ha estat la meva vida i la de molts, una mena de joc dels disbarats on gairebé sempre hem perdut. Hi ha un refrany català que diu que, a cada bugada s’hi perd un llençol… Sabeu? No me’n penedeixo! Sempre he seguit i actuat com em dictava el cor i continuaré fent ho a perpetuïtat mentre estigui en aquest món que, ben mirat, no és el meu.

Avui, 28 d’abril, fa un dia trist, ni plou ni fa sol, molt gris. De tant en tant plovisqueja i cau fang, terrasses i voreres n’estan plenes. Enyoro el sol que ni ahir ni avui no ens ve a visitar. Que potser se li ha encomanat la Covid-19 i no el deixen sortir? Hem de fer bondat, com ens deien quan érem petits i que seria pertinent continuar-ho inculcant a tothom, petits, mitjans i grans. Tinc sempre una paraula en boca que ningú no em sap respondre: per què? Consti que ja ningú no coneix molts dels perquès que ens atribolen.

Em fa pensar quan a la meva infantesa jugàvem a un joc nomenat el joc dels disbarats a la vora del foc quan enfosquia. Proveu ho, té el seu encant, no costa diners i, en els moments que vivim, cal preveure ho tot, de manera especial la economia. Com jugar-hi? Asseguts en rotllana cal que tothom faci una pregunta, a cau d’orella, al company assegut a la seva dreta. Tot seguit, tothom ha d’exposar la pregunta que li han fet a ell, i la resposta que ha rebut del que té a la dreta. Divertit, sorgeixen uns disbarats inesperats.

Em demano amb tristesa: per què hi ha qui té feina malgrat la pandèmia i pot treballar mentre d’altres no tenen possibilitats? És que no s’ho mereixen? No tenen capacitats o és que no els volen? Per què hi ha gent que enraona i discuteix en el bon sentit de la paraula per esbrinar els motius mentre una gran majoria calla, tira pel dret? És perquè no vol problemes? Els problemes arriben quan no hi ha diàleg, em consta, no pas quan s’esbrinen motius, pros i contres.

Àdhuc el sol fa figa, no apareix cada dia com sol ser habitual en aquest temps de primavera. Avui dimecres trist i humid, no ve de gust ni sortir a caminar. Acostumo a fer-ho totes les tardes, però darrerament plovisqueja aigua i fang, i fa fred. No convé mullar-se i agafar una calipàndria evitable. No ens ho podem permetre.

I avui, a la Cuina de resistència paella d’ arrós amb costella de porc i gambes.

INGREDIENTS Arrós (dos grapats per cap), oli, sal, pebre, costella de porc (una per persona), dues gambes pelades per cap, una ceba i un pebrot verd laminats, una picada (amb un all, un ramet de julivert, 7 o 8 ametlles torrades, uns fils de safrà), i un got de vermut o vi.

Tallarem les costelles per la meitat i les confitarem amb l’oli, la ceba i el pebrot laminats a foc suau al menys 40 minuts, moment que hi abocarem la picada i el vermut o vi. Llest el solfregit, hi afegirem l’arrós i l’aigua o caldo pertinent en ebullició. Foc suau uns 20 minuts. El deixarem reposar mentre fem un petit aperitiu,

Qualsevol que vegi The father entendrà que Anthony Hopkins hagi guanyat l’Oscar al millor actor, perquè broda el paper d’una persona que molts de nosaltres hem conegut: el pare que s’ha fet gran i que, a poc a poc, comença a no entendre res, a confondre les persones, a qui li han de repetir les coses, i que està perdent la noció d’allò més recent.

L’actuació de Hopkins compta amb la col·laboració inestimable d’un guió que posa l’espectador exactament a l’angoixant lloc de la persona gran que viu desconcertada perquè creia haver entès el que havia vist i li havien dit.

La pel·lícula ens retrata dues vegades: primer com a fills, quan ens adonem que tenim un problema que ens fa nosa, ens irrita i ens fa llàstima, tot alhora, i després com a aquest pare o mare que, segons com rodin els daus, algun dia podem acabar sent nosaltres mateixos.

La gent sortia del cinema en rigorós silenci.

Aquest era un nom usual anys ha, quan érem tots més senzills. Ara, com tantes coses, ha quedat relegat per altres més estrafolaris. Anys ha era freqüent a moltes famílies.

Consti que quedo felicitada, no hi esmerceu temps. Les celebracions amb pandèmia cal evitar-les. La guardarem per quan recuperem la normalitat.

Confio, sí, veure sortir el sol, el meu aliat. Serà el regal més preuat que avui ens ha estat denegat. Si al menys plogués de veritat! Cau una pluja fina, intermitent, que impedeix passejar…

No perdem la serenitat malgrat costi …

Si avui Vox està normalitzat a Espanya és perquè, a Espanya, l’extrema dreta sempre ha estat normal. Tant acusar de totalitaris els demòcrates catalans que volien un referèndum i ara resulta que sí que la democràcia espanyola té un problema.

Pablo Iglesias, el ministre Marlaska i la directora de la Guàrdia Civil, Gámez, van rebre uns sobres amb bales de fusell d’assalt, i Vox no només no ho ha condemnat, sinó que la seva candidata a Madrid ha rebentat un debat a la ràdio menyspreant tothom, i l’esquerra espanyola crida a combatre el feixisme. 

Aquests són els fets. I, davant d’aquests fets, l’única posició decent és la denúncia. Però tot això passa quan falten vuit dies per a les eleccions a Madrid. Són de demà en vuit, el dimarts 4 de maig. Diuen les enquestes que anirà molt just. Que poden guanyar les anomenades esquerres, sumades, i que l’única possibilitat que Ayuso governi és si pacta amb Vox. Que el PP sol no guanyarà per majoria absoluta, i hauria de governar amb Vox perquè Ciutadans no tindria cap diputat. I, davant d’aquesta polarització, el president espanyol, Pedro Sánchez, surt i diu que el que va passar divendres és molt greu i que ara sí, ara «hem de reconèixer que la nostra democràcia té un problema”, que es diu Vox.

Atenció als descobriments de Pedro Sánchez: “Vox no és un partit qualsevol, aquest partit d’ultradreta sosté amb el seu vot governs del Partit Popular a diferents territoris d’Espanya. Els seus líders apareixien en programes de televisió, els presentadors hi conversaven cordialment sobre qualsevol assumpte i així ens hem acostumat tots a la ultradreta”. O sigui que, segons Sánchez, n’hi havia uns que eren entrmaliats, no els hem vist a venir, anaven a les teles però divendres no van condemnar l’enviament d’unes bales i fins aquí podíem arribar.

Resumen Latinoamericano, 23 de abril de 2021.

El Ministro de Relaciones Exteriores de Cuba, Bruno Rodríguez Parrilla, señaló este jueves que el próximo 23 de junio la Asamblea General de Naciones Unidas considerará la resolución para poner fin al bloqueo de Estados Unidos contra la Isla.

Rodríguez Parrilla subrayó que el bloqueo es un acto de genocidio que constituye una violación masiva de los derechos humanos.

En su cuenta en Twitter, el canciller cubano se refirió a las 243 medidas coercitivas que aplicó el expresidente estadounidense Donald Trump, las cuales se mantienen vigentes bajo la administración del presidente Joe Biden.

“El bloqueo es una política cruel, que provoca sufrimientos, privaciones y carencias a las familias cubanas. Se ha endurecido deliberadamente durante la pandemia de la COVID-19; dificulta el acceso a medicamentos, abastecimientos y equipos necesarios”, destacó.

Rodríguez Parrilla afirmó que el bloqueo económico, comercial y financiero contra la Isla restringe la libertad de viajar de los estadounidenses, y “su aplicación extraterritorial reduce drásticamente nuestros ingresos y dificulta el desarrollo”.

“Como el virus que provoca esta pandemia, el bloqueo de Estados Unidos asfixia y daña a las familias cubanas”, añadió.

El canciller cubano señaló, además, que Cuba confía en el respaldo de la comunidad internacional para poner fin a esta inhumana política.